Felip VI i la resta dels Borbons van deixar de visitar Catalunya en els temps més àlgids del Procés. Aquesta etapa s’ha acabat i, de fet, aquesta mateixa setmana ha estat a Barcelona. Però hi ha una ciutat on encara no pot posar els peus: Girona. Tot i ser la seu de la Fundació Princesa de Girona (FPdGi), fa anys que no s’hi poden entregar els premis que atorga l’entitat. La cerimònia ha arribat a estar desplaçada a Barcelona, però aquest any la monarquia espanyola i el seu entorn han intentat començar la reconquesta de Girona. Tanmateix només han pogut arribar fins a Caldes de Malavella, un poble de 8.000 habitants de la comarca de la Selva –ni tan sols és al Gironès–, a una trentena de quilòmetres de la ciutat. A més a més, per poder celebrar l’acte, protagonistes i convidats es van haver d’atrinxerar en un complex turístic de luxe, el del polèmic camp de golf del municipi, apartat del centre del poble. Així i tot, no van poder evitar una manifestació que s’hi va acostar tant com va permetre el control ferri dels Mossos d’Esquadra. Una protesta organitzada per la Coordinadora Antimonàrquica de Girona, que va aplegar centenars de persones i que, setmanes després, es va completar amb l’aprovació a l’Ajuntament de Caldes, que està en mans de Junts, una moció impulsada per la mateixa Coordinadora Antimonàrquica i que declarava que la població trencava tots els lligams amb la monarquia espanyola.
Segons explica el portaveu de la Coordinadora a El Món, Quim Tell, el motiu pel qual la monarquia espanyola va decidir fer l’entrega de premis a Caldes és “la situació estratègica” del poble, ja que tenint en compte la seva ubicació geogràfica, encaixada entra autovies i petites carreteres, era un punt “fàcil de defensar” davant de possibles manifestacions. “Sabien que a Girona no hi podrien posar un peu. Per això van buscar un hotel de la seva corda que els deixés fer els premis i s’hi van aferrar com van poder”, comenta Tell, afegint, però, que tot i les intencions dels borbons d’amagar-se dels manifestants, els van acabar trobant de cara. Però res de tot això és del tot nou a Caldes, que té una llarga tradició republicana iniciada fa més de cent anys.
El naixement de l’espurna republicana
El moviment republicà de Caldes va néixer, com a la resta de Catalunya, a partir del que es coneixien com a “centres republicans”. El periodista i escriptor especialitzat en la història d’aquest poble Carles Ribera descriu en conversa amb El Món aquests casals com a “centres de socialització”, ja que eren més un espai on anar a intercanviar idees que no pas un espai estrictament d’agrupació política. Ara bé, entre converses i cafès, la política sempre acabava sortint a la llum. A Caldes, les agrupacions associatives sorgeixen durant la segona meitat del segle XVIII amb la Renaixença com a espais de reivindicació de la catalanitat, i amb els anys, a mesura que el context social varia, la finalitat d’aquestes associacions també canvia.
A principis del segle XX, el moviment social encara era molt “prepolític”, sense una especial consciència col·lectiva de la força dels pobles. Però aquesta falta de consciència va canviar dràsticament a partir de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (13 de setembre de 1923 – 30 de gener de 1930). Durant aquests anys de foscor, la petita llavor republicana -en aquell moment només d’idea i no d’acció- havia quedat completament apagada però, quan Primo de Rivera mor i el general Dámaso Berenguer el succeeix, el moviment torna a reviscolar.
Per a Ribera, el detonat que converteix Caldes, de la mateixa manera que moltes altres localitats, en un poble plenament republicà són les eleccions municipals de l’any 1931, les quals van permetre instaurar la Segona República Espanyola. “Aquelles eleccions van demostrar que la república funcionava als pobles i les ciutats”, comenta Ribera. Però, per què aquesta va quallar més profundament en Caldes que en altres pobles de la zona? Segons l’historiador, Caldes tenia “tots els moviments socials de la ciutat concentrats dins el poble”, ja que, tot i ser un poble agricultor, tenia una forta indústria especialitzada en l’embotellament d’aigua, i un gran sector turístic especialitzat en els balnearis. “Fusionava la classe obrera pròpia de la indústria de les ciutats, amb les segones residències i les visites als balnearis de la burgesia catalana de la capital”, comenta Ribera.
Una altra de les peculiaritats que el convertia en un poble especial era el transport, ja que el moviment dels “rics” cap a Caldes va acabar provocant que aquesta fos la parada més important del trajecte de tren entre Barcelona i Girona. Una importància que també es veia reflectida en més sistemes de transport perquè, tal com explica l’historiador, “tots els autobusos que anaven cap a Sant Feliu de Guíxols o Palamós” sortien de Caldes. Així doncs, aquesta confluència de moviments convertia Caldes en un “microclima representatiu de tot el que passava a Catalunya”.
Entre la lluita i la resignació
L’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, Caldes es va convertir en un petit feu republicà. Com a la immensa majoria de localitats de Catalunya van constituir el seu Comitè Antifeixista, una milícia creada pel president Lluís Companys sota la pressió de la CNT i la FAI amb l’objectiu de combatre l’exèrcit franquista. Durant tota la guerra, Caldes es va convertir en un poble d’acollida de refugiats, i va habilitar tot l’espai dels balnearis del poble per a fer-hi hospitals de campanya. Era un petit “espai segur” dins el caos de la guerra. A mesura que el conflicte avançava, el poble anava acollint cada vegada més refugiats, convertint-lo en un dels punts estratègics del territori català. “Fins i tot Companys venia a visitar Caldes durant la guerra. Era una zona clau”, comenta Ribera.
El record en primera persona de l’escriptor Joaquim Carbó, un nen a Caldes durant la guerra
L’escriptor Joaquim Carbó és una de les persones que va viure la Guerra Civil en primera persona a Caldes. Nascut l’any 1932, Carbó encara guarda algun record de la situació convulsa que es va viure durant tots aquells anys al poble. En conversa amb El Món, l’escriptor recorda que va passar la seva infància a casa els avis, i allà va ser on va viure el seu primer “acte de pacifisme”. Un record que xoca amb la crueltat dels camps de batalla: “L’oncle, el germà de la mare, em va fer una escopeta de fusta que em va durar poc perquè, quan se’l van emportar al front, el seu pare, l’avi Josep, desesperat perquè temia que no el tornaria a veure mai més, la va trencar rebotent-la contra la paret: és el primer acte pacifista i de desarmament de què he estat testimoni“, comenta.
Pocs dies abans que caigués Girona davant del franquisme (el 4 de febrer de 1939), Caldes va perdre la seva força i molts dels seus líders van haver de triar si “quedar-s’hi i morir, o fugir a l’exili”. Carbó recorda el dia que dos soldats republicans que fugien de la guerra van arribar al poble. “Van arribar a casa, als afores del poble, dos soldats cansats i famèlics. En resposta a la seva petició d’ajuda, les dones de la casa van oferir un plat de farinetes de blat de moro ben calentes, amanides amb un raig d’oli de ves a saber què i unes fulles de col bullides”, explica. Els dos homes, agraïts, els van pronunciar una frase que, 84 anys després, Carbó encara té gravada a la ment: “Gràcies! Ara ja tenim prou empenta per arribar a la frontera!”. Unes paraules que plasmen la urgència de fugir a l’estranger abans que caure rendits o morir afusellats pels colpistes.
La crueltat de la postguerra
Durant els primers anys de postguerra, la situació a Caldes va ser “especialment dura”, segons relaten diverses veus a aquest diari. Els franquistes, que havien vist durant la Guerra Civil la capacitat d’acollida de refugiats que tenia el poble, van convertir els balnearis en punts d’acollida per a soldats italians i alemanys. “Havien lluitat contra el franquisme i ara cuidaven dels seus aliats”, expliquen. Tal com queda recollit en el llibre ‘El fill de l’italià’ de Rafel Nadal, Caldes va acollir més d’un miler de soldats de Mussolini durant els primers anys de postguerra que havien naufragat a l’illa de Mallorca.
L’escriptor explica que, abans de rebre els “refugiats enemics”, Caldes també va acollir centenars de ferits francesos, anglesos i canadencs. Aquests van deixar rastre de la seva cultura que avui en dia encara perduren: “Per fer esport, ells mateixos van construir en un camp obert la primera pista de bàsquet que hi va haver al poble”, assegura. Les tornes, però, es van canviar ràpidament. Entre els anys 40 i 46, a banda d’italians, els balnearis de Caldes també van acollir diversos criminals de guerra de l’exèrcit nazi, 24 en total. “Com pot ser, em pregunto ara, que no me n’hagués adonat, ni, sobretot, que no n’hagués sentit parlar durant els anys sencers que vaig passar al poble? Qui me’ls va amagar? Per què no vaig sentir mai que algú en parlés, llavors?”, es pregunta Carbó.
Renéixer de les cendres
Durant tots els anys de dictadura de Franco, els moviments socials de Caldes van quedar apagats, però amb la mort del dictador la voluntat lluitadora va renéixer de les cendres. Una associació de veïns que en el passat havia estat una de les impulsores del republicanisme del poble va constituir la primera llista política independent. La llista que va guanyar les eleccions municipals del 1979.
Durant 16 anys van ser els independents els que van governar el poble, fins que l’any 1995 ja van decidir no presentar-se més a les eleccions i deixar-les en mans dels partits. El canvi de context social i polític també ha convertit Caldes en un poble més “independentista” que “republicà”, però amb esperit de lluita. L’últim gran exemple d’això és que es mantenen en peu de guerra per frenar l’ampliació del complex Camiral Golf & Wellness que volen implementar des de l’organització de la Ryder Cup i de la Federació Espanyola de golf. Ara, des de Caldes també lluiten per deixar de ser “el poble on venen els reis a entregar premis” i tornar-se a convertir en un poble única i exclusivament republicà.
