Ha passat un any i una mica més de tres mesos des que la candidatura d’Oriol Junqueras i Elisenda Alamany es va imposar en el congrés nacional d’ERC per dirigir el partit després d’una llarga i dura lluita interna. Hi havia hagut guerra bruta, atacs de falsa bandera i una desfeta rere una altra en l’últim cicle electoral. Això va comportar la pèrdua de la presidència de la Generalitat i, de retruc, l’acord amb el PSC per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat. Des d’aleshores, el partit ha centrat els seus esforços a intentar que els socialistes complissin el pacte d’investidura, però ara mateix hi ha un estira-i-arronsa entre republicans i socialistes, que han decidit tirar pel dret i presentar els pressupostos sense avançar en el que ERC considera una línia vermella: que Catalunya gestioni el 100% de l’IRPF. Sense això, diuen que no hi haurà pressupostos, però l’opinió pública dubta de la paraula d’ERC.
A més, els republicans han de fer front al bolet de Gabriel Rufián, que ha plantejat de forma unilateral una aliança d’esquerres sense comptar amb el vistiplau de la direcció. De fet, Rufián, a hores d’ara, no té garantit que repeteixi com a candidat d’ERC a les eleccions espanyoles. Però aquest no és l’únic problema intern del partit, que ha viscut recentment una revolta a Girona, la recent renúncia de l’exconsellera Tània Verge de l’acta de diputada i també ha vist com cares visibles del sector crític, com Helena Solà o Gabriel Fernàndez, tots dos de Foc Nou, abandonaven el partit. I segons assegura Solà en una entrevista amb El Món, no són els únics i el degoteig de baixes ha estat constant.
En un moment en què el partit intenta equilibrar tres objectius clàssics de qualsevol organització política –influir en les polítiques públiques, mantenir la seva base electoral i preservar la cohesió interna–, experts consultats per El Món interpreten aquests episodis com a símptomes d’una divergència estratègica dins del partit. D’altres en relativitzen la gravetat i recorden que els debats interns no sempre es tradueixen en un cost electoral immediat. Politòlegs com Marc Guinjoan, Toni Rodon i Andreu Paneque consideren que la manera com ERC gestioni aquests tres fronts —la projecció de figures com Rufián, la negociació amb el PSC i la integració del debat intern— serà determinant per saber si les tensions actuals es converteixen en una crisi real o simplement en una fase de reajustament dins de l’evolució del partit.
El moviment de Gabriel Rufián posa ERC entre l’espasa i la paret
El moviment de Gabriel Rufián per impulsar una entesa de forces d’esquerres a l’estat per frenar l’extrema dreta ha reobert el debat sobre el paper del diputat dins d’Esquerra Republicana. La iniciativa, llançada sense l’aval –almenys aparentment– de la direcció del partit, ha generat interrogants sobre fins a quin punt pot tensionar l’equilibri intern de la formació, però els analistes relativitzen l’impacte polític que pot tenir la proposta i veuen difícil que ERC i Rufián puguin separar els seus camins. És el cas del professor de Ciències Polítiques de la UAB Marc Guinjoan, que considera que la relació entre el diputat i el partit és difícilment separable. “Crec que saben que són una simbiosi necessària”, manifesta, i argumenta que el cap de files a Madrid és “un vers lliure” dins de la formació, però també un dels seus principals actius polítics i mediàtics. “Em sembla molt difícil que Esquerra vulgui renunciar a l’actiu de Rufián”, diu, especialment per la projecció que té en la política espanyola. En aquest sentit, considera que els seus moviments poden generar debat intern, però no necessàriament un perjudici electoral immediat per al partit.
En canvi, Andreu Paneque, doctor en Ciències Polítiques i professor a la UOC, assenyala que el gest també té una lectura interna. Segons ell, el fet que el diputat hagi llançat la proposta sense una negociació prèvia amb la direcció és simptomàtic de falta d’entesa. “Que no hi hagi una concordança, o primer una negociació interna del partit, vol dir que clarament no hi ha una entesa interna dins del partit” sobre la proposta de Rufián, afirma. Així mateix, Paneque interpreta el moviment del líder d’ERC a Madrid com una manera de marcar posició dins del partit, i també com una resposta a discrepàncies amb la direcció i, en aquest sentit, creu que les relacions entre Rufián i la direcció d’ERC “estan bastant deteriorades”. “Al final, la situació se li complica a ERC perquè, si Rufián no és candidat, n’hauran d’elegir un”, avisa. Un dilema que també posa sobre la taula el politòleg i professor de la UPF Toni Rodon. “Si, al final, Rufián tira endavant aquesta candidatura, el dilema d’ERC serà si li dona suport”, assenyala. I si no ho fa, el dilema d’ERC serà si manté Rufián com a cap de llista. “És un dilema que té poca solució”, conclou.
Els pressupostos i la negociació amb el PSC: fins on pot tensar la corda ERC?
D’altra banda, Esquerra està immersa en la negociació dels pressupostos amb el PSC, un altre dels grans fronts polítics que té oberts. El partit ha fixat com a condició principal avenços en la gestió del 100% de l’IRPF per part de Catalunya, i reclama als socialistes catalans que pressionin Madrid per obtenir un compromís ferm sobre aquest acord inclòs en el pacte d’investidura. Tot i això, la credibilitat d’aquesta línia vermella és objecte de debat perquè l’opinió pública, de forma encertada o no, creu que, d’una manera o altra, els republicans acabaran cedint als interessos dels socialistes. Guinjoan exposa que la trajectòria recent d’ERC explica per què molts observadors pensen que el partit acabarà optant per la negociació i per tancar un acord: “Esquerra sap on pot arribar, i ningú s’acabarà sorprenent si finalment arriben a un mig camí i acaba aprovant els pressupostos”. “Crec que això tothom ho té una mica assumit”, afegeix, i argumenta que en els últims anys els republicans han mantingut una estratègia basada en l’acord amb el PSOE i el PSC, buscant concessions progressives en lloc de grans ruptures.
En aquest context, el debat no és només si el partit mantindrà el veto als pressupostos, sinó fins a quin punt pot permetre’s tensar la relació amb els socialistes sense perdre capacitat d’influència política. En aquest sentit, Rodon creu que aquí ERC és “coherent” i que el focus s’hauria de posar en el PSC i en el PSOE, perquè l’exigència dels republicans està escrita en el pacte d’investidura: “És públic i es pot llegir”. “Qui no compleix és el PSC, no ERC”, manifesta el politòleg de la UPF, i afegeix que els republicans hauran de decidir fins a quin punt “tiben la corda”. Malgrat tot, creu que tots dos tenen incentius per arribar a un acord i creu que, en cap cas, Salvador Illa convocarà eleccions.
Paneque també assenyala aquesta tensió estratègica. Segons ell, el partit es mou entre dues pressions: la necessitat de demostrar fermesa davant del seu electorat i, al mateix temps, la realitat institucional que l’obliga a negociar. Aquesta situació converteix qualsevol decisió en un equilibri delicat. “No hi ha ningú que no hagi hagut de fer certs malabarismes per coordinar la seva estratègia interna i la realitat parlamentària”, argumenta. Però admet que la poca concreció en el compliment dels acords d’investidura pesa, sobretot quan l’any 2027 hi haurà eleccions: “Aquí ja comencem a moure’ns tots des d’un punt de vista electoral, perquè si ja hi ha aquesta idea de campanya permanent, i quan entrem en l’últim any, això encara s’accentua més”.
Una crisi interna que afavoreix el lideratge de Junqueras, però debilita el partit
Finalment, i més enllà d’aquestes decisions puntuals que haurà de prendre Esquerra Republicana, que són clau per definir la seva estratègia, Oriol Junqueras no ha estat capaç de recosir el partit i ha patit la marxa de crítics i revoltes com la de Girona. Andreu Paneque considera que la marxa de gent que discrepa de la direcció actual de la formació permet al partit gaudir de “menys polarització interna”, però alerta que el debilita perquè “perd en democràcia interna”, ja que s’evidencia que no accepta que hi pot haver diferents opinions dins del partit. La seva conclusió és que el partit hi surt perdent “perquè no integrar els detractors no és una bona notícia a llarg termini”. “Per exemple, a Girona hi pot haver altres formacions que se n’aprofitin d’aquesta dissolució”, exposa. “Aquesta situació provoca la sensació que el partit és poc flexible i que només si passes per l’adreçador ets capaç de mantenir-t’hi”, assenyala Rodon, que contextualitza aquesta situació en un fenomen més general dels partits polítics. Segons explica, hi ha una paradoxa entre el que demana la ciutadania i el que després percep.
“La gent reclamava democràcia interna als partits i els partits implementen mesures de democràcia interna”, explica. El problema és que, quan aquesta democràcia genera debat, “això és vist com que el partit té manca d’unitat”. L’analista de la UPF recorda que el congrés d’ERC ja va mostrar aquesta divisió. “El resultat de Junqueras tampoc va ser aclaparador”, recorda, cosa que va contribuir a la percepció d’un partit “no fracturat, però sí dividit internament”. “La gestió que es fa de la discrepància interna pot acabar generant problemes electorals”, sentencia. Finalment, Marc Guinjoan admet que aquesta situació empetiteix el partit, “però com que tampoc té ara mateix un competidor molt clar, el partit electoralment no es fa petit”. Considera que el context polític del moviment independentista i les dificultats d’altres actors del bloc fan que el partit mantingui una posició relativament estable i que fins i tot jugui a favor d’ERC. “Hi ha remor de fons, però tot plegat passa relativament desapercebut”, conclou.
