El Tribunal Suprem ha pres aquest dimarts una decisió tan rellevant com extraordinària, acceptar a tràmit els recursos contra els indults parcials concedits als líders del Procés. Un fet que obre una nova fase en el marc general de la repressió contra la minoria nacional catalana per part de l’Estat espanyol. La notícia s’ha difós encara sense la interlocutòria publicada, de manera que caldrà esperar per llegir els vots particulars de dos magistrats dissidents –Juan Octavio Herrero Pina i Ángel Ramón Arozamena– dels cinc que integren la secció cinquena de la sala del contenciós administratiu del Suprem. I s’ha fet públic tot just després que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea hagi retornat la immunitat a l’exili. La decisió també arriba just després del canvi de magistrats al Suprem, que ha inclinat la balança a favor dels partidaris de revisar els indults.
En concret, la secció que ha de decidir si fa tornar a la presó els líders del Procés ha canviat amb les darrers relleus. Dos dels tres jutges que en primera instància van rebutjar els recursos –Segundo Menéndez i Ángeles Hugue– han estat recol·locats en altres seccions de la mateixa sala. En canvi, els dos que van optar per admetre a tràmit en primera instància els recursos dels partits i entitats espanyolistes, Fernando Román i Wenceslao Olea, mantenen la plaça. Només calia trobar un aliat més per tombar la doctrina i l’anterior resolució, arran dels recursos de reposició presentats contra la inadmissió per tornar a posar sobre la taula l’indult. I ha estat relativament fàcil amb la incorporació de Inés Huerta Garicano, que ha superat un intent de ser recusada en aquest procediment per part de la Fundació Catalana de l’Esplai, impulsora de la petició d’indult.
Fonts judicials asseguren que els relleus no es van fer expressament, ni de bon tros. De fet, afirmen que es tracta d’un procediment reglat de composició de les sales i les diferents seccions del tribunal. Ara, un cop admès a tràmit, seran tots els jutges els que hauran de decidir sobre si els presos han de tornar a la presó a acabar de complir les seves penes, en diferents règims de compliment. Uns magistrats que s’han mostrat favorables al Tribunal de Comptes en la seva croada contra el Procés o bé que han ostentat càrrecs polítics amb el PP.
Jutge Fernando Román García, número dos de Gallardón
Fernando Román García (Guadalajara, 1960). És un dels homes forts del PP al Suprem i amic personal del president del Consell General de Poder Judicial, Carlos Lesmes. Té possiblement el currículum polític més desacomplexats de tots. Cal recordar que va ser el poderós número dos d’Alberto Ruiz Gallardón, com a secretari general, quan aquest va ser el titular del ministeri de Justícia. Conegut per manegar el poder a l’ombra i haver tingut un paper rellevant en la defensa de Carlos Dívar, el magistrat del CGPJ que va dimitir després de l’escàndol dels seus viatges a compte de fons públics. Román el va defensar a capa i espasa.
Llicenciat en Dret al Centre d’Estudis Universitaris de Madrid (1977-1982), el 1987 va ingressar per oposició a la carrera judicial i, també per oposició, a la carrera fiscal. Va treballar a Barcelona, on es va posar la toga com a jutge de districte número 13 de la demarcació. Després va ser nomenat advocat-fiscal de l’Audiència Provincial de Tenerife i fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, fins que el 1993 va accedir per oposició restringida a la condició de magistrat especialista del contenciós administratiu per exercir a les sales d’aquesta jurisdicció als tribunals superiors de justícia de les Canàries i de Castella i Lleó, així com a la mateixa àrea de l’Audiència Nacional.
Així mateix, va prestar serveis com a director del Gabinet Tècnic del Consell General del Poder Judicial (2002-2003) i com a magistrat cap del Gabinet Tècnic del Tribunal Suprem (2004-2011). Quan va deixar de ser la mà dreta de Gallardón, va ser nomenat titular de la la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional, on va romandre fins al gener del 2018, quan va ser nomenat magistrat de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, en sintonia amb les peticions de Lesmes. Va defensar admetre els recursos contra els indults ja en primera instància.
Jutge Wenceslao Olea Godoy, advocat de l’exèrcit de l’aire
Wenceslao Olea Godoy (Valle de la Serena, Badajoz, 1955). És l’únic magistrat de la Sala Tercera del Suprem que ha intervingut en la resolució dels recursos que van acabar amb les tres darreres revocacions d’indults: el d’un kamikaze de València (2013) i una mare de Sevilla que va incomplir el règim de custòdia de la seva filla (2018), per no motivar-se’n les “raons de justícia, equitat o utilitat pública” que exigeix la llei, i el de l’empresari i president de la UD Las Palmas (2015) per no comptar amb el preceptiu informe del tribunal sentenciador. No en va ser ponent però va signar la plena conformitat amb la sentència. De fet, també va defensar l’admissió a tràmit dels recursos contra els indults en el primer intent.
Va ingressar a la carrera judicial per oposició l’any 1984 després d’exercir com a secretari judicial i d’haver tingut plaça al Cos Jurídic de l’Exèrcit de l’Aire. Destinat a l’Audiència de Granada i posteriorment al Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, a Granada mateix, després va ser enviat al Tribunal Superior d’Extremadura. El 2012 va ser nomenat magistrat al Tribunal Suprem.
Jutgessa Inés Huerta Garicano, recusada per ser de la JEC
Inés Huerta Garicano, (Madrid, 1951) és des de febrer del 2014 magistrada de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem. La desena magistrada de la sala. Va ingressar a la carrera judicial per oposició el juny del 1979, i va ascendir a magistrada el juliol del 1991, quan va ser destinada a la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, on va romandre fins al febrer del 2014, quan va ser nomenada magistrada del Tribunal Suprem de la Sala Contenciosa Administrativa com a magistrada especialista.
Va ser una de les més fervoroses defensores de la persecució del Tribunal de Comptes contra els líders del Procés i una de les nou togades que van signar per recusar Dolores Delgado com a fiscal general de l’estat. De fet, Huerta Garicano va ser recusada per la Fundació Catalana de l’Esplai en tant que va ser membre de la Junta Electoral Central de les eleccions del 10N que no va acceptar, en primera instància, la candidatura del president Carles Puigdemont com a líder de Junts. La recusació va ser desestimada el passat divendres.
Jutge Ángel Ramón Arozamena, de Cornellà, al Suprem i assessor de Felipe González
Ángel Ramón Arozamena Laso, (Madrid, 1956) és magistrat del Tribunal Suprem des del 2015. Un dels que signen els vots particulars. Llicenciat en dret per la Universitat Complutense de Madrid. Va ingressar a la carrera judicial el 1985 i va exercir com a jutge als jutjats de districte de Cornellà de Llobregat i Arganda del Rey (Madrid). Com a magistrat especialista del contenciós administratiu, ha treballat al Tribunal Superior de Justícia de Madrid (1990-1996). Entre el 1996 i el 2007 va ser magistrat del Gabinet Tècnic del Tribunal Suprem i entre el 2009 i 2015, magistrat de la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional.
Fora de la carrera judicial, ha ocupat els llocs de vocal assessor del gabinet de la presidència del govern espanyol (1986-1990) –de Felipe González– i de director general de Relacions amb l’Administració de Justícia (2007-2009). També ha estat professor associat de Dret Processal (1991-1997) i de Dret Constitucional (2000-2007) a la Universitat Carlos III de Madrid i professor del Curs General de Pràctica Jurídica i del Curs Superior de Dret Administratiu del Centre d’Estudis Jurídics COLEX. Va signar la sentència que prohibia anar despullat per Valladolid, una resolució que en un cas polèmic dels naturistes castellans i el dret a passejar-se conill per la ciutat.
Jutge Juan Octavio Herrero Pina, el padrí del president de la sala
Juan Octavio Herrero Pina (Madrid, 1951) és un dels veterans de la casa. L’altre signant els vots particulars. És magistrat de la sala Contenciosa del Suprem des de setembre del 2004. Fins i tot va ser el padrí de César Tolosa, president de la sala. Va ingressar a la carrera judicial per oposició el desembre de 1977, va començar en jutjats d’instrucció a Daroca i a Tarazona, a la província de Saragossa. El desembre del 1981, la seva vida fa un tomb quan es promocionat a l’Audiència Provincial de Sòria i quatre anys més tard guanyava la plaça a l’Audiència Nacional. El 1992 va ser destinat al Suprem, a la secció tercera de la Sala Contenciosa, on es va estar fins el setembre del 2004. Especialista en dret administratiu i del medi ambient, força reticent a cedir competències a les administracions autonòmiques. Va ser ponent del cas Gescartera, on va decidir a favor de la Comissió Nacional del Mercat de Valors en perjudici dels inversors, i va participar activament en la sentència que laminava les competències de seguretat a la Generalitat.
9 
