El judici de l’operació Kitchen, sobre el dispositiu parapolicial per robar documentació delicada sobre el finançament irregular del PP en mans del seu extresorer, Luis Bárcenas, va arribant al final, però no deixa d’oferir sorpreses. La darrera ha estat un embolic processal que la presidenta del Tribunal, Teresa Palacios, ha fet saber a les parts i, especialment, al ministeri fiscal César de Rivas Verdes-Montenegro. En concret és l’ús de les declaracions dels processats en la fase d’instrucció en la vista oral com a prova, que el fiscal vol introduir, el tribunal no ho té clar, però, en canvi, va admetre que les estava “escoltant”. Dues coses que podrien obrir una escletxa en la vulneració de les garanties processals.
Una decisió controvertida en els judicis penals i que necessita uns requisits per tal de poder-la executar. Tot neix arran que un dels principals acusats, el comissari Enrique García Castaño, cap de la Unitat de Suport Operatiu del Cos Nacional de Policia, va ser exonerat de la causa per malaltia. García Castaño, però, va ser clau en la incriminació de la resta d’acusats per les seves declaracions en instrucció on va decidir col·laborar amb el ministeri fiscal -la seva defensa era en mans del despatx de Baltasar Garzón-.
Així va explicar fets, detalls i noms del funcionament de la claveguera i dels sistemes operatius més delicats la policia patriòtica. Aquestes declaracions es van reproduir durant tres jornades a la seu de l’Audiència Nacional on se celebra el judici amb el format de prova documental, una mena de prova preconstituïda que el tribunal va practicar a porta tancada. Però aquesta setmana es va reprendre el judici amb la segona part de la declaració d’un altre dels principals processats, el comissari d’intel·ligència jubilat, José Manuel Villarejo. L’advocat del comissari, Antonio Garcia, després de tota una jornada responent al ministeri fiscal i amb una nova operació a la vista, va informar que ja no respondria més al fiscal. I aquí es va embolicar la troca.
Calen unes condicions
Villarejo va concretar que només respondria a la seva defensa. Aleshores el fiscal va interessar que a la vista que s’acollia a “guardar silenci parcialment”, s’admetessin al judici oral les declaracions de Villarejo davant el jutge instructor. De fet, demanava el mateix que als altres acusats que s’han acollit al dret a no respondre a les preguntes de fiscalia. La tesi del ministeri públic és que les diligències practicades en fase d’instrucció no poden quedar en uns “llimbs jurídics fora del procediment”.
En aquest sentit, insisteix que les declaracions han de ser avaluades pel tribunal sentenciador. Seguint aquest fil, César de Rivas va al·legar que fins i tot el Tribunal Suprem determina que qualsevol jutge o tribunal és “lliure d’avaluar, per atorgar més credibilitat o veracitat a les declaracions fetes davant del tribunal d’instrucció que a les fetes durant el judici mateix a instància de les defenses”. La resposta del lletrat de Villarejo no es va fer esperar i en concordança amb la resta de lletrats va argumentar que aquesta petició no se sostenia. Així recordava en quines condicions es pot abordar una petició d’aquesta mena.
L’advocat va remarcar que el seu client havia contestat les preguntes del fiscal durant més de tres hores i que “si hi hagués alguna qüestió concreta que no s’hagi respost i que hi hagi una contradicció respecte al que ja va declarar, serà el tribunal qui haurà de valorar si és procedent o no acordar l’aportació com a prova de les declaracions”. Per tant, el lletrat recordava que les declaracions que es poden aportar a la causa són les que entren en contradicció flagrant amb les de la vista oral sempre que la resta de prova practicada permetin assumir que pot ser més creïble la declaració en instrucció que no pas les afirmacions o silencis a la vista oral.
“Trobo a faltar”
Amb el to delicat amb què s’està desenvolupant el judici, sobretot després de la incomoditat d’alguns en veure enfilar-se a l’estrada tota una generació de dirigents del PP, Palacios va posar els punts sobre les is. Ara bé, obrint una altra porta a les defenses que estan treballant amb orfebreria les plausibles vulneracions de drets i garanties processals en un judici delicadíssim i que pot ajudar el PSOE a amorosir el setge judicial que pateix. Palacios, amb la seva característica afabilitat, va fer memòria al fiscal tot avisant-lo que la qüestió d’introduir les declaracions ho resoldria quan tots els acusats haguessin passat per l’estrada a la vista que tots anunciaven que no respondrien al fiscal i només ho farien a la seva defensa.
En aquest context, la magistrada va voler “advertir al ministeri fiscal que troba a faltar quelcom que ningú no diu i que ho diuen totes les sentències que s’han aportat per justificar la introducció d’aquestes declaracions”. “El ministeri fiscal hauria d’haver dit al tribunal, i encara té la possibilitat de fer-ho fins al darrer dia de la vista, que la introducció de les declaracions sumarials no només requereixen que s’acullin al silenci, que alguns raonen que ha de ser silenci respecte de totes les parts i no parcial, sinó també amb l’element afegir que es tracti d’una declaració autoincriminatòria i que en el judici oral es desdigui, es distanciï o faci una declaració abstracta per tal que quedi la declaració incriminatòria en uns llimbs jurídics”, va assenyalar Palacios. És a dir, emprar la tàctica de declarar de manera intranscendent per restar valor a les declaracions sumarials.
Declaració per declaració
Per això, Palacios va posar deures al fiscal. Concretament, aportar “declaració per declaració i expliqui per la introducció que pretén què s’ha dit en la vista oral, què no s’ha dit o que s’ha esquivat en alguna cosa que s’incriminava en la fase d’instrucció”. Això és que aporti les contradiccions amb detall. De fet, com recorda el catedràtic de Dret Processal, Jaume Alonso-Cuevillas, no és una qüestió menor perquè la diferència entre la fase d’instrucció i la del judici oral, és que en sumari actua el principi “incriminatori” -discernir les imputacions- i en el judici oral, “l’acusatori”, és a dir, la concreció dels delictes pels quals acusen i amb quins fets de prova.
En aquesta petició de Palacios, però, les defenses també van detectar un punt de fuga de les garanties processals. Palacios va assegurar que el tribunal “havia començat a escoltar les observacions de les declaracions sumarials per fer-se el seu criteri en funció de què diguessin les parts”. L’explicació de Palacios, amb què reconeix que ha parat l’orella a les declaracions sumarials, podria ser una nansa de les defenses. Els lletrats entenen que si hi ha declaracions a la vista oral s’ha de centrar en el que es diu a sala i, en tot cas, comprovar les diferències amb les d’instrucció sempre que aquestes hagin estat indicades per les parts. Per tant, es podria interpretar que el tribunal podria contaminar-se de les proves de la instrucció. D’aquí que Palacios hagi insistit perquè li semblava més “lleial” avisar que encara no havien concretat les diferències i que si no ho fan, no es podran incorporar les declaracions. Un embolic processal interessant aterra de nou en una causa que fa onze anys que s’arrossega.
