La sorprenent decisió del jutge Peinado de decretar mesures cautelars com la retirada del passaport i la signatura apud acta quinzenal contra la dona del president del govern Begoña Gómez ha de ser analitzada de forma global, i no com a mesura concreta contra persona concreta, doncs la seva notorietat i arrelament probablement provocaran que les mesures siguin desestimades en una més que esperable apel·lació a la instància superior. Global sobretot per les reaccions que ha generat en l’entorn jurídic i polític.
La interlocutòria no fa una desacreditació, com se’ns ha venut des de les esquerres (quina ironia) i des dels propis sindicats policials (més comprensible) de tot el col·lectiu policial. El que fa és un repàs d’actuacions passades (algunes d’elles ja jutjades, altres en tràmit de judici) en les que intervingueren agents policials i on bé de motu propi o bé per indicació de la direcció política, van tenir comportaments poc exemplars. El cas Kitchen i la segona evasió de Carles Puigdemont inspiren la decisió presa en les vuitanta-quatre planes de l’auto. Irònicament, el corrent mediàtic sanchista (que no necessàriament socialista) s’escandalitza de les sospites d’instrumentalització política de la policia, quan justament part de seva defensa rau en criticar al PP actuacions semblants a aquelles de les que ara se’ls acusa. I en part de la rodalies del sistema (Podemos, Junts, o ERC) fan el matei. Però recorden que a aquests socialistes escandalitzats d’ara amb aquests tipus de mesura, els hi semblava bé quan anaven contra ells.
I és just aquí quan es produeix la contradicció dels crítics, perquè la raó en què fonamenta la seva interlocutòria Peinado és que això ja ha passat i,per tant, pot tornar a succeir. Peinado no parla de Begoña. La seva és doncs una anàlisi de l’estat terminal de la nostra democràcia, de la separació de poders que necessàriament han de caracteritzar l’estat de dret i que sembla desapareguda. En una situació raonable ningú fora capaç de pensar que la dona del president del govern podria fugir i tampoc sabem on podria fer-ho, doncs els tractats d’extradició signats per Espanya en la seva condició de membre de la unió europea donen poques alternatives a la fuga, però pensat des de la perspectiva de totes aquelles ocasions criticades pel mateix PSOE, en què la policia ha estat “patriòtica” o fins i tot corrupta (Villarejo), fa més comprensible, tot i que lamentable i probablement innecessària, aquesta decisió.
