Les sessions del judici contra els exconsellers de Salut Alba Vergés i Josep Maria Argimon i tres alts càrrecs del departament, per suposadament haver discriminat en la vacunació policies espanyols i guàrdies civils, han tingut un protagonista clau, el president del tribunal, el magistrat José Manuel del Amo. Un magistrat ben conegut a Manresa i a Berga, on ha exercit de jutge durant més d’una quinzena d’anys. Tot i que nascut a Madrid, és un dels impulsors del català a l’administració de justícia. De fet, va ser premiat pels advocats catalans l’any 2013 per escriure les sentències en català.
Però, més enllà del compromís amb la llengua, durant les jornades de la vista oral, ha demostrat una atenció rigorosa a la prova practicada, un ús delicat de la ironia i un coneixement del dret profund, amb la convicció que les seves explicacions han de ser clares i intel·ligibles, no només per als professionals que porten toga a la sala, sinó per als acusats, el públic, la premsa i, sobretot, per a qui van dirigides les seves decisions, la ciutadania. Només cal destacar un detall, i és que el magistrat es dirigeix als lletrats i a les acusacions pel cognom, fugint de l’estereotip de “la defensa” o “el ministeri fiscal”. En les sessions d’aquesta setmana, José Manuel del Amo ha demostrat tot això en dos moments que eren claus per la resolució del judici.
En primer lloc, en un dels debats que encara es mantenen vius en la pràctica processal penal. Concretament, el valor dels indicis recollits durant la instrucció. En aquest cas, les declaracions dels acusats durant la instrucció, quan entren en contradicció amb allò que es declara a la sala i el que es declara davant el jutge instructor. I, en segon terme, en el que del Amo ha definit com a “efecte Hollywood” o americanització de les vistes penals, arran del fet que a poc a poc s’ha imposat que els acusats declarin al final de la prova practicada amb testimonis i perits. Un sistema que el model continental processal penal ha importat del sistema anglosaxó en el llarg procés de fusió dels dos grans sistemes judicials vigents al món. Reflexions en veu alta en una vista en què, dilluns quan es reprengui la vista, potser hi haurà la sorpresa que el ministeri fiscal variï les seves conclusions.
El cas Ramentol
La sessió d’aquest divendres no va esquivar un dels fets que més debat suscita a les sales de vistes, i més quan el judici arriba després d’una llarga instrucció, com seria el cas. La discussió se centra en el valor del que un acusat pot haver explicat en la instrucció en contrast amb el que explica a la sala. Hi ha tribunals que tenen molt clar que la prova que val i preval és la practicada en la vista oral. I, de fet, aquesta és la norma. Però el debat i el dubte arriba quan un acusat s’acull al dret a no declarar o a no respondre alguna de les acusacions. O bé, quan l’acusat incorre en contradiccions entre el que va declarar al jutjat instructor i el que explica a la sala.
Aleshores entra en joc un criteri delicat i fins i tot un punt subjectiu. En el primer cas, quan un acusat no declara, hi ha el principi que si bé les paraules són senyals de les intencions humanes, les paraules closes dins la ment són el secret de la voluntat que només seria percebut per la divina providència, en el cas que existís. L’etern debat sobre el valor jurídic del silenci. Un dels exemples més recents ha estat el judici de l’operació Kitchen, on la presidenta del tribunal, la magistrada Teresa Palacios, ha obligat la fiscalia a demostrar les contradiccions de les declaracions amb les expressades en la instrucció. Una feina d’orfebreria que desincentiva utilitzar les declaracions incriminatòries de la instrucció. En el segon cas, els tribunals reclamen detallar quines són les contradiccions exactes -número de foli i frase- i ja es decidirà si la contradicció és prou important per invalidar una declaració en sala que és la que ha de prevaldre.
En el judici de la vacunació, on els acusats es juguen entre 12 i 15 anys d’inhabilitació, un dels puntals del jutge d’instrucció va ser la declaració de Marc Ramentol, secretari general del departament de Salut, del 4 de maig de 2023. Una declaració forçada en una intenció indissimulada del jutge de buscar culpables de la suposada discriminació. En aquella ocasió, Ramentol va al·legar que la decisió d’aturar les vacunacions va ser consensuada tant per ell mateix com per la consellera Vergés, Argimon, i pel director del Servei Català de la Salut, Adrià Comella, també acusat.
L’acusació popular i la contradicció
Aquesta declaració va ser la principal amb què el jutge instructor va basar l’acusació contra Vergés i la resta de processats. De fet, els whatsapps es van presentar posteriorment i, la interpretació incriminatòria del jutge, va acabar de fer la feina. Però Ramentol, en la seva declaració, va variar la seva versió o, en tot cas, li va treure el caràcter incriminatori que van veure el jutge instructor, el ministeri fiscal i els sindicats i parasindicats policials acusadors.
Ramentol va reblar la versió expressada per Vergés en el sentit que l’estratègia de vacunació dels cossos essencials i de la prioritat de la població entre 55 i 65 anys venia ordenada pel Consell Interterritorial de Salut, el màxim òrgan de decisió de salut pública durant la pandèmia. Per tant, la decisió no partia només del gabinet de direcció del departament. “Nosaltres no podíem innovar”, va resumir. En aquest moment de la declaració, el lletrat de l’acusació popular de Jupol, el sindicat del Cos Nacional de Policia -que fins i tot demanava penes de presó pels encartats-va saltar com una molla.
L’advocat va denunciar la contradicció entre allò declarat en instrucció i el que Ramentol havia relatat a l’estrada. El president del Tribunal va cridar a la calma davant l’entusiasme del lletrat. D’entrada li va recordar que si volia detallar la contradicció, ho havia de fer en el seu informe. Però va fer una passa més enllà. La sala sisena és una magistratura rigorosa i conservadora amb les garanties processals. El magistrat Del Amo va resumir amb traça que allò que compta, almenys a la seva sala, és la prova practicada en la vista oral i, més, si es té present, la prova perifèrica practicada que avalaria la unitat de les versions autoexculpatòries dels processats. El magistrat, amb una elegància professional, deixava palès que allò que compta al tribunal és el que passa a sala.
L’americanització del Procés
Un dels altres punts que més va animar la sessió del judici d’aquest divendres, va ser la declaració de l’exdirector de Serveis del Departament de Salut Xavier Rodríguez Guasch, que viu en la paradoxa d’haver estat condecorat pel CNP per la vacunació i ara seu al banc dels acusats. Abans de començar, però, la seva lletrada, la perspicaç Míriam Company, va demanar al tribunal un canvi substancial. Hàbilment, va recordar que la primera declaració va ser com a testimoni. Això implica que la va fer sense les garanties que ha de tenir un acusat i sense dret a advocat, i sense cap dels preceptes de l’article 118 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, la guia imprescindible sobre els drets dels imputats.
Aprofitant l’avinentesa, Company va demanar al tribunal que en haver estat testimoni i no acusat, ser la primera en interrogar abans de les acusacions per remarcar el terreny de joc. És a dir, defensar la seva funció en la campanya de vacunació amb els col·lectius essencials no sanitaris, entre els quals hi havia forces de seguretat, com el CNP i la Guàrdia Civil. La petició de Company trencava el principi no escrit que s’ha imposat darrerament que els acusats declarin al final de la pràctica de la prova.
Del Amo no va desaprofitar l’ocasió per esplaiar-se en una qüestió que ha marcat els grans judicis mediàtics dels darrers anys, llevat del judici del Procés, on els acusats van declarar primer. És el que el president del tribunal va batejar com l’efecte Hollywood. És a dir, la influència de les sèries i les pel·lícules nord-americanes sobre processos judicials i com han contaminat el procés penal continental, matriu del sistema espanyol, molt més estricte en les formes del procediment que el sistema anglosaxó.
El contagi de Perry Mason
Del Amo va explicar a la sala, amb una plasticitat indiscutible, com ha anat variant el sistema judicial penal i va remarcar la influència de la ficció nord-americana en la concepció de les vistes orals. El sistema espanyol ha estat molt permeable al fet que els acusats puguin declarar al final del procés perquè la llei d’Enjudiciament Criminal no determina una manera específica del temps de la seva declaració i, a més, protegeix més les garanties processals de l’acusat saber que han dit els testimonis, els perits, els investigadors o, si és el cas, els altres coacusats.
El magistrat president va detallar com ha estat d’influent la cultura cinematogràfica i televisiva en aquesta nova concepció de la pràctica de la prova. De fet, el gran exemple és la sèrie judicial degana, on Raymon Burr donava vida a l’elegant i audaç Perry Mason, que després de la declaració del seu defensat -sempre més innocent que un Sugus- tornava a reclamar la presència a l’estrada d’un testimoni que, efectivament, aquest sí era el culpable que acabava confessant somicant el crim. Però si una declaració perviu en la ment de la generació de juristes com Del Amo, és el famosíssim interrogatori de cara al jurat, de l’advocat Atticus Finch, al seu client Tom Robinson, de la pel·lícula Matar un rossinyol, basada en la indispensable novel·la del mateix títol. Una declaració, però, que marca el dramatisme que suposa la condemna preconstituïda.
Exemples de declaracions finals els trobem a sèries com Suits o Llei i Ordre, però també una altra teoria raonada per Del Amo. El fet que els advocats demanin als seus clients que no declarin. I, precisament, hi ha un film que n’és el paradigma i que és una de les grans trames judicials cinematogràfiques, Presumpte innocent, d’Alan Pakula, basada en la novel·la d’Scott Turow. El cas és un resum perfecte. Un exitós fiscal, protagonitzat per Harrison Ford, és acusat d’assassinat, amb una prova feble. El seu advocat, Sandy Stern, extraordinàriament interpretat per Raul Júlia, es discuteix amb el seu client perquè li impedeix declarar tot i la seva insistència. Al final, la seva declaració no és necessària i el judici se sobreseu per manca de proves.
