Josep Cruanyes: “El drets que ens nega el TSJC els hem de defensar amb les dents”

L’avocat Josep Cruanyes (El Masnou, 1952) ha fet tots els papers de l’auca en l’activisme cultural a Catalunya. Ha sigut la cara més visible de la Comissió de la Dignitat per recuperar els papers de Salamanca –una tasca en què encara treballa en els últims serrells–, secretari de la Comissió de Llengua Catalana del Consell de l’Advocacia, president del Consell Assessor de l’Agència Catalana de Protecció de Dades Personals i vicepresident de l’ANC –entre molts altres càrrecs en entitats cíviques– i té la Creu de Sant Jordi. Actualment, es manté actiu com a advocat i assessora la Plataforma per la Llengua, de manera que és una de les veus que més te a dir sobre el dilema de com afrontar la sentència del TSJC que imposa un 25% de classes en castellà a totes les escoles catalanes. En parlem mentre els partits encara discuteixen quina és la millor via i quan el termino donat pel tribunal és a punt d’exhaurir-se.

El dia que es va fer l’acte de suport al manifest contrari a la reforma de la llei de Política Lingüística que retallaria la immersió a l’escola vostè va dir que aquella proposta vulnerava l’Estatut.

El vulnera en el sentit que l’Estatut és l’assumpció de competències per part de Catalunya en determinades qüestions. Una de les qüestions reconeguda internacionalment a les minories nacionals és la d’autoregular-se en els elements que identifiquen la seva personalitat. La llengua i la cultura són dos d’aquests elements bàsics, i per tant els pertoca determinar l’ensenyament dins del propi territori per protegir i desenvolupar aquesta cultura que està en una situació de minorització. L’Estatut dona aquesta competència a la Generalitat i estableix uns principis recollits per la llei de Política Lingüística. Reduir-la suposa reduir els principis. Renunciar a l’abast global de quin ha de ser l’ensenyament del català suposa una renúncia a l’Estatut i per tant un incompliment.

Però justament l’Estatut del 2010, retallat pel TC, és una de les lleis que utilitza el TSJC en l’ofensiva pel 25% de castellà. És una protecció massa feble per a la llengua?

És feble perquè la sentència del 2010 deixa l’Estatut en no res. Permet interpretar-lo de la manera que es vulgui, que inclou que l’Estat pot, per un interès general basat en principis difusos, regular per sobre de les competències de la Generalitat. Hi ha el principi que l’Estatut i la Constitució són les normes de rang constitucional per regir el país. La Constitució marca uns principis i un repartiment de competències que es completa amb l’Estatut. Això se suposa que és sagrat. No hi pot haver res per sobre. I aquesta concepció desapareix amb la sentència del TC.

L’article 3 del Codi Civil diu que les lleis s’han d’interpretar d’acord amb la finalitat de les lleis, la voluntat del legislador, i d’acord amb la realitat social. I el TSJC actua contra aquests principis, perquè segons l’Estatut a qui correspon marcar la política lingüística és al Parlament. El tribunal en prescindeix i es posa a legislar, en el sentit que imposa objectius de política lingüística. Com un tribunal pot decidir quina ha de ser la política lingüística? Estem en una absoluta inseguretat jurídica i una fallida de l’estat de dret, ja no existeix la divisió de poders.

El dret a triar la llengua d’escolarització, en l’ensenyament sostingut amb fons públics, no existeix. Però és el que estan utilitzant els pares i entitats que reclamen aquest bilingüisme, que se’ls està concedint en part amb el 25%.

Una de les interlocutòries fa referència a una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans del 1968 per fonamentar l’aplicació del 25%. Doncs no han llegit aquesta sentència, perquè precisament diu tot el contrari. És una sentència sobre un cas de Bèlgica, en què uns pares demanaven l’escolarització dels seus fills en francès a la zona neerlandesa. I la sentència diu que és l’administració qui marca la llengua de l’escola. I que no és discriminació si el model d’escola s’aplica a tots els alumnes de la mateixa manera. O sigui que ho entenen al revés. I a més a més estan imposant un 25% i ja avisen que és el mínim, que podria ser el 50%. Amb quina base?

Segons la Carta Europea de Llengües Regionals Minoritàries, que consagra el dret de Catalunya de regular la seva llengua, pot decidir el model d’escola. El que fan els jutges és no entendre res de pedagogia ni de sociolingüística. Més ben dit, és no voler-ho entendre. I volen imposar un bilingüisme que ells no s’imposen, perquè quantes sentències fa en català aquesta sala? Jo hi porto plets i sempre faig les demandes en català, i mai, mai, mai m’han fet una resolució en català. Aquesta vegada ho han fet perquè no sembli…

I el resultat es desastrós, ple de faltes.

Sí, un desastre. Però el cas és que l’exigència que segons ells és constitucional, que s’ho treuen de la màniga, perquè la Constitució no marca res de tot això, no se l’apliquen. On som? En una actuació política del TSJC. Defensa la imposició de la llengua castellana i mantenir el català com a llengua residual amb absolut menyspreu. Espanya no reconeix els pobles i nacionalitats que diu la Constitució, i el que fan és fer servir el suport de sectors feixistes i xenòfobs imposar la minorització progressiva del català negant-li el seu espai, que és els Països Catalans, i incomplint la Carta Europea de de Llengües Regionals i Minoritàries, que obliga l’Estat a tenir en compte aquest territori. Es veu, per exemple, en les dificultats de les televisions catalana, valenciana i de les Illes per emetre per a tot el territori, que és una altra mesura de minorització per afavorir la fragmentació de la llengua. De fet segueixen la política del franquisme de relegar el català a la intimitat, com deia Aznar.

I davant de tot això, què han de fer les institucions catalanes? Serviria o no serviria la proposta de retocar la llei de Política Lingüística?

Jo faria una pregunta. L’Estat, i per tant la fiscalia, l’Advocacia, i el ministeri de Cultura, farà el possible per impedir qualsevol intervenció dels tribunals provocada des de sectors de la dreta clarament contraris a la diversitat? Perquè si ens mirem les sentències, no veig que la solució que es plantejava en aquesta proposta porti al fet que no torni a passar el mateix. Què vol dir, que el 25% ja es dona per fet o que permetrà no aplicar-lo? Perquè feia l’efecte que deien que això permetria no aplicar-lo, i el tribunal ja està dient que això no és així. Si el que es vol és defensar que la Generalitat és la que té competències per determinar el model lingüístic, que es faci, que hi hagi una actuació pensada i raonada per defensar la llengua a l’escola, que durant anys no hi ha sigut. També es pot al·legar que la sentència és inaplicable en molts aspectes, i la Llei de Jurisdicció estableix que, si es disposen qüestions inaplicables, l’administració pot plantejar que allò és inviable.

Inviable en quin sentit?

Per exemple, ordenen aplicar el 25% a tot arreu. Parlem de la primària? Sobretot en els primers cursos, l’objectiu bàsic és que els nens i les nenes comencin un procés d’aprenentatge de lectura i escriptura. I s’ha de fer en una sola llengua. És una qüestió pedagògica. Una altra cosa és que quan ja han adquirit la capacitat de lectura i escriptura pots introduir altres llengües. Estem davant d’una actuació política del TSJC. És una situació prou greu com per jugar-hi fort. Tant la Mancomunitat com la República van plantejar crear tribunals propis perquè no passés el que està passant, que és que un tribunal no arrelat al territori ve a imposar conceptes i polítiques que no són les pròpies de la societat catalana, que han de ser definides a partir dels resultats electorals.

Els partits estan embolicats en la recerca d’un suposat consens per legislar en algun sentit per frenar el 25%, no haver d’aplicar percentatges. Segons el dia, sembla que l’aliança serà la del pacte a quatre o bé un acord a tres, amb ERC, Junts i la CUP. Hi ha alguna possibilitat que qualsevol d’aquestes opcions acabi servint per evitar els percentatges?

Buscar la pedra filosofal, que és el que estan fent, és creure en bruixes. D’una banda, el que hauria de fer el Departament d’Educació és tirar endavant, però responsabilitzant-se’n, sense transferir la responsabilitat als centres del projectes lingüístics. Es pot fer d’acord amb els centres, però assumint-ne la responsabilitat la conselleria. Perquè si resultat que cada centre s’ha d’organitzar, potser que suprimim el departament.

Proposa que el departament desobeeixi? 

No m’agrada parlar de desobediència. Quan parlem drets no parlem d’obediència ni de desobediència, sinó que estem parlant de drets. El drets que ens nega el TSJC els hem de defensar amb les dents. Perquè si es modifica la llei de Política Lingüística deixes desemparats molts pares. I el tribunal no demana que es modifiqui la llei, no és el que vol. Per tant, s’ha de fer acció política amb mesures per potenciar l’escola catalana. A més, a quatre dies del final de curs s’ha de canviar el funcionament de l’escola? Fins i tot si fos un canvi bo seria una bestiesa. Això és actuar amb menyspreu per les criatures i la pedagogia. I és el que s’ha de posar en evidència. S’ha d’agafar el brau per les banyes.

Diu que no li agrada parlar de desobediència, però vostè és advocat i sap que si no es fa el que demana el TSJC hi haurà una acusació per delicte de desobediència. Quan diu que els drets s’han de defensar amb les dents vol dir assumir aquest risc?

El drets s’han de defensar amb les dents amb totes les conseqüències. Per que, si no, transigir és donar carta blanca als tribunals per continuar fent el que estan fent. Se’ls ha de posar en evidència per les absolutes injustícies que estan cometent.

Com?

Presentant escrits al tribunal i explicant-ho a la població.

No s’està explicant prou?

No. Per exemple, quan es parla del model d’escola catalana, què vol dir? Com s’implementa? La població és conscient del que implica? O Parlem només del 25%? Hi ha organismes europeus que supervisen la pedagogia, potser és qüestió de parlar-hi i dir que a Espanya està passant això. Perquè no és un fet aïllat, sinó que forma part d’una actitud de l’Estat, que per activa o per passiva té el suport dels diversos governs que van passant, de menyspreu i desconfiança envers Catalunya i les institucions.

Una de les claus de la disputa que hi ha entre els partits és quin ha de ser el paper del PSC. Hi ha veus que insisteixen que no pot quedar-se fora del consens polític per respondre al TSJC, sobretot pel seu paper històric a favor de la immersió, molt identificat amb la trajectòria de Marta Mata. És imprescindible l’actual PSC en aquest consens?

Però consens per fer què? Crec que el consens que s’ha de buscar ha de ser més social que polític. Hem de ser conscients que el problema és que els alumnes acabin l’escolarització obligatòria sense saber català, perquè tindran problemes professionals. Aquests valors s’han de defensar de manera efectiva, no retòricament. El Govern ha de governar, i això vol dir fer polítiques concretes i destinar-hi diners. Per exemple, en un moment determinat es van desmuntar totes les aules d’acollida. Durant molt de temps el Govern no ha tractat la llengua com una qüestió prioritària.

Quin pronòstic fa sobre com acabarà aquesta debat i l’exigència d’executar la sentència?

Respecte al TSJC, tinc nul·la confiança que qualsevol equilibri que es vulgui fer serveixi de res. Qualsevol modificació legislativa que es faci pensant que es pot acontentar el tribunal serà perjudicial, perquè reforça el TSJC i les seves accions sense cap justificació i li permetrà dir que és el Parlament de Catalunya el que ho ha decidit.