L’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez, ha escollit aquest dilluns 20 de setembre, quart aniversari de l’escorcoll d’Economia que el va portar a la presó durant gairebé 4 anys, per presentar la seva demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. De fet, la pluja ha impedit fer-ho davant la seu del departament d’ara fa quatre anys. Una demanda pensada per tal que el “regne d’Espanya rebi un correctiu inequívoc perquè mai més un ciutadà de Catalunya vegi vulnerats els seus drets de reunió, opinió, expressió o llibertat ideològica“. La presentació del recurs, apadrinada per l’Assemblea Nacional Catalana i la seva presidenta, Elisenda Paluzie, ha servit per recordar que la resolució de la instància europea servirà per alimentar la “legitimació interna i externa” del Procés. De fet, l’ANC ha posat en marxa la campanya “Independència és llibertat” per agrupar les iniciatives de denuncia de la repressió.
La diferència dels recurs a Estrasburg de Jordi Sànchez respecte als presentats abans pels diferents polítics és que l’expresident de l’ANC no estava al Govern. La defensa emfatitza aquest punt i més després del vot particular del Tribunal Constitucional que precisament posaven en qüestió la interpretació restrictiva de drets de mobilització i de protesta que havia decretat el Tribunal Suprem en la seva sentència sobre el Procés que el va condemnar a 9 anys de presó. A més, el recurs apel·la a la vulneració de drets de com el del jutge predeterminat per llei, el drets de manifestació, opinió o reunió així com el de la taxativitat penal.
El recurs, al que ha tingut accés El Món i signat per l’advocat Jordi Pina, s’inicia amb la contrarietat que suposa que fos el Tribunal Suprem jutgés Sànchez quan tot allò denunciat per la fiscalia havia passat a Catalunya. “L’aplicació de la seva doctrina consolidada durant gairebé quinze anys hauria d’haver portat el Tribunal Suprem a declinar de la seva competència territorial en favor del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per evitar-ho, el Tribunal Suprem va decidir crear ad hoc noves regles competencials absolutament diferents” , denuncia l’escrit. En aquesta línia, remarca que la sala penal “va emprar criteris encunyats per primera vegada en aquest procediment”. Segons els advocats, l’assumpció de competència per part Suprem va impedir que recórrer la seva condemna davant d’una segona instància i declarar directament en català durant el judici. És més “el va obligar a passar molts mesos a la presó a 600 km de la família i del seu advocat; i va deixar el judici en mans d’un tribunal en la designació del qual tenen una gran influència els principals partits polítics espanyols, com han denunciat reiteradament organismes com GRECO” .
També subratlla en el recurs la manca d’imparcialitat dels magistrats. Com exemple, utilitza expressions del jutge instructor, Pablo Llarena, on assegurava que “havíem sofert” el Procés en primera persona del plural. També incloun en aquest apartat jutges de sala que van tenir relació amb el cas que com a representants d’una associació judicial es van dedicar a criticar sense manies a través de Twitter els seus futurs ajusticiats així com altres magistrats que van admetre la querella contra els líders del Procés al Govern amb una interlocutòria “en la qual ja s’afirmava l’encaix penal dels fets”. En aquest apartat, la defensa insisteix també en la recusació de dos magistrats del Tribunal Constitucional, que es van haver d’apartar del debat del recurs, o el whatsapp que el cap del Senat del PP, Ignacio Cosidó, va enviar assegurant que el seu partit dominaria la sala penal del Suprem.
Un altre apunt del recurs són les al·legacions en base els fets relatius a la legalitat penal en relació amb els drets a la llibertat personal, la llibertat d’expressió i la llibertat de de reunió. El recurs entèn que la condemna per sedició vulnera el principi de legalitat i la pena imposada suposava una vulneració del principi de proporcionalitat que lesionava drets com el de llibertat, el de reunió pacífica i el de llibertat ideològica i d’expressió, “l’exercici dels quals es veu fortament dissuadit per la imposició de greus sancions als promotors de manifestacions reivindicatives sempre pacífiques”. De fet, l’escrit de Pina descriu que Sànchez va ser condemnat per “promoure una actuació ciutadana que, en ella mateixa, no era delictiva, com es reconeix a les pàgines 240 i 245 de la Sentència del Tribunal Suprem”.
En síntesi, el recurs entèn que hi ha hagut “violació del dret a la legalitat penal de l’article 7 Converi Europeu de Drets Humans (CEDH) en relació amb el dret a la llibertat personal, art. 5 del mateix conveni així com la violació del dret a la llibertat d’expressió (art. 10 CEDH) i de reunió pacífica (art. 11 CEDH) i de l’article 18 en el sentit que interpreta que hi ha una “motivació política o econòmica darrera” d’aquesta persecució penal.
