Òbviament, després del 27-O l’estratègia repressiva es mantenia, manés qui manés. Les clavegueres de l’Estat treballaven des de sempre sense miraments. Actuaven a partir d’un principi que articulava verticalment gran part de la societat madrilenya: inequívocament, la solució del desafío catalán passava pel principi autoritari. No estava permès acceptar que la solució pogués passar pel principi democràtic.
L’any 2011, José María Lassalle era secretari d’Estat de Cultura del govern espanyol i jo, conseller de Cultura del govern català. Era el moment inicial del Procés. Jo defensava obertament que els catalans necessitàvem un estat just, eficient i democràtic, i que l’Estat espanyol no era cap de les tres coses; per tant, li deia, era lògic que l’independentisme creixés. Vam compartir diverses converses en aquesta línia.
Un dia, en la inauguració d’una de les exposicions de CaixaForum, l’aleshores ministre de Cultura, Rajoy, i el president Mas feien l’itinerari inaugural de l’exposició. Lassalle i jo conversàvem sobre què havia suposat la sentència de l’any 2010 del Tribunal Constitucional per a les relacions entre Catalunya i l’Estat. Vaig explicar-li que la sentència que desmuntava l’Estatut del 2006, per molt que Madrid ho minimitzés, havia contribuït d’una manera decisiva a la mutació transcendent que s’estava produint en el catalanisme.
Un gruix notable del catalanisme havia deixat de banda l’autonomisme i el federalisme en favor de l’independentisme. I li vaig afegir un diagnòstic: l’independentisme continuarà creixent perquè l’Estat i les elits que el monopolitzeu no fareu res per fer-lo més inclusiu, just i representatiu. Al contrari, vaig insistir-li, cada dia se’m feia més evident que ni PP ni PSOE no tenien la més petita voluntat d’acollir des de l’Estat les necessitats perfectament democràtiques dels catalans.
Any 2011: conversa amb un secretari d’Estat del PP amb amenaça de presó
Vaig tractar d’explicar-li que Catalunya anava de debò, que la societat catalana sofria una mena de fatiga d’estat, per no dir d’afartament de l’Estat espanyol. Que estàvem farts, li deia, de la nul·la voluntat de les institucions estatals d’incloure les demandes i els anhels de Catalunya. “Si voleu entendre què passa a Catalunya, seria bo que assumíssiu que la sentència del Tribunal Constitucional va fer vessar un got que ja estava molt ple”, li vaig dir. Li explicava que el catalanisme havia mutat a l’independentisme en gran part per culpa d’ells, i aquell fet només deixava una solució constructiva: l’aplicació del principi democràtic i deixar que els catalans s’expressessin democràticament a través d’un referèndum. “Entendrem que tracteu de guanyar-lo, però no que tracteu d’impedir-lo. Pot ser, fins i tot, que si convenceu la majoria dels catalans que l’Estat canviarà de dalt a baix, cosa que, coneixent els interessos que defenseu em sembla difícil, podeu arribar a guanyar-lo. Però, per favor, en benefici dels catalans i també dels espanyols, no eternitzeu el problema”, vaig afegir.
No hi va donar gaire voltes, la seva resposta va ser molt plana i franca: “Supongo que lo sabes, pero si seguís por ahí acabareis todos en la cárcel”.
Estic referint-me a l’any 2011. Estàvem tot just a l’inici del Procés. “Acabareu tots a la presó“, era la manera d’expressar que l’aparell estatal tenia ja aleshores la repressió perfectament interioritzada. L’afirmació l’havia fet un home del PP reconegut pel seu tarannà liberal. Ho assenyalo només per fer notar que en aquell moment eren molts els catalans que donaven per suposat que Europa no podia permetre que cap ciutadà europeu anés a la presó pel fet de lluitar democràticament per la independència del seu país, convicció que solia acompanyar-se d’un altre prejudici similar: s’acostumava a dir que Espanya, en una Europa democràtica, no podia optar per una via estrictament repressiva. Justament, va ser aleshores, que les clavegueres de l’Estat van començar a actuar a consciència.
Any 2016: “La judicialització és imminent, no podeu guanyar l’Estat”
Però certament l’Estat no actuava des d’un principi repressiu simple. Tot era més subtil. Ho vaig poder constatar cinc anys més tard, els darrers dies del gener de 2016. Tot just havia arribat a Madrid com a delegat del govern català. Durant aquells dies em vaig fer una agenda intensiva per veure’m com més ràpidament millor amb representants del PSOE, del PP i de tots els partits espanyolistes, així com de l’establishment madrileny. La feina de delegat, en aquell context del 2016, m’exigia saber de primera mà com pensava l’elit estatal.
José María Lassalle era aleshores secretari d’Estat d’Agenda Digital. “Claro que sí, cuando quieras”. Seguint els usos de Madrid, em va convidar a dinar. Va reservar taula en un restaurant basc pròxim a la plaça del Rei de la capital espanyola. Amb total normalitat, em va explicar l’estratègia de l’Estat en relació amb Catalunya. Vaig anotar les seves paraules a la llibreteta de feina que m’acompanyava sempre. “Con la consulta del 2014 nos cogisteis con la guardia baja. Rajoy es como es y suele aparcar los problemas. Pero no os confiéis, el Estado está haciendo su trabajo, y la judicialización del Procés es inminente. Desde la judicatura se presionará a fondo al núcleo duro del independentismo. Más pronto que tarde alguien irá a la cárcel. La judicialización os radicalizará. Y una vez radicalizados, os dividiréis y una vez divididos, perderéis perímetro. Y ten en cuenta, ya lo sabes, que aquí todos jugamos a lo mismo, todas las instituciones y partidos juegan a lo mismo. No vais a ganar. No podéis ganar al Estado. No lo dudes, el PSOE juega a lo mismo”.
Insisteixo, gener del 2016. Òbviament, aquell dinar no va ser una revelació, sabia el que pensaven, però va ser impagable la descripció de l’element clau de l’estratègia de l’Estat: els alts tribunals. Tampoc era una novetat, ja havien manipulat el Tribunal Constitucional expulsant-ne magistrats per obtenir una sentència que desgavellés l’Estatut del 2006, però em va posar sobre avís sobre el que vindria després. No, el Madrid-Estat no estava a la lluna, com pensaven molts catalans aleshores; tenia més clar del que suposàvem com afrontar el desafío catalán.
Contra el que semblava amb Rajoy, l’Estat no estava amb la guàrdia baixa
L’Estat era més treballador del que indicava l’aparent letargia del president Rajoy. L’Estat no estava amb la guàrdia baixa, com no acostuma a estar-ho cap estat, i menys l’espanyol. Comptava amb la cúpula policial i amb la judicial.
Era evident que els serveis secrets van fer el ridícul amb les urnes de l’1 d’octubre, i que la desmesura policial en aquella jornada va posar en relleu la seva cara més fosca, però no comparteixo la idea sobre el fet que l’aparell estatal estava badant. L’Estat tenia una estratègia de fons, treballada, que anava més enllà de la repressió i la judicialització.
El 27 d’octubre va ser l’excusa que esperaven per dinamitzar el seu plantejament estratègic. No van improvisar el relat. Els catalans, que no teníem militars, havíem donat un cop d’estat contra l’Estat; els catalans, que volíem resoldre el conflicte polític entre l’Estat i Catalunya de manera democràtica, a través d’un referèndum i una declaració d’independència no consumada, vam ser convertits en sediciosos i els principals dirigents, en colpistes. Haver-se atrevit a tant, necessàriament havia de pagar-se car, amb penes escandaloses, inhabilitacions i exilis.
L’argumentari se l’havien treballat. Havien viscut amb dramatisme i perplexitat la consulta del 9 de novembre del 2014 i el referèndum de l’1 d’octubre de l’any 2017, però a la seva manera havien fet la feina. Sabien on estava la seva força i quan calia aplicar-la. I van fer-ho. Sabien quines eren les nostres debilitats i es van esforçar a aprofundir-les. Els representants de l’Estat, de la policia, del Constitucional, el Poder Judicial, la casa reial, tots havien treballat plegats amb les elits socials, econòmiques i mediàtiques madrilenyes per evitar que Catalunya se’ls escapés. Amb l’aplicació del 155 i tot el que va venir després, van demostrar que l’establishment madrileny funcionava, que la seva unitat davant de Catalunya era granítica. Infinitament més, no cal dir, que la força unitària de l’independentisme.
L’estratègia de fons, més sofisticada: afebliment econòmic de Catalunya
Vull assenyalar, però, que l’estratègia de Madrid en relació amb Catalunya no s’emparava, ni s’empara, estrictament, en la policia i els jutges. De fet, l’estratègia repressiva era i és la més circumstancial. L’estratègia de fons era i és molt més sofisticada. Òbviament, com sempre, buscava i busca mantenir sense disminucions l’aportació fiscal de Catalunya. Sense el dèficit fiscal català, l’artefacte estatal es descús per tot arreu. De fet, sense dir-ho, l’estratègia madrilenya pretenia i pretén reforçar el seu territori preferent, Madrid. A través, és clar, d’una centralització econòmica, cultural i política sense fi. I per aconseguir-ho calia i cal immobilitzar, tant com es pugui, el desenvolupament econòmic, cultural i polític de Catalunya, sense posar en perill, no cal dir-ho, l’aportació fiscal a les arques generals de l’Estat.
En síntesi, doncs, repressió, aportació fiscal, subordinació política, assimilació cultural i economia dependent havien definit i continuen definint l’estratègia de fons dels darrers quaranta anys. Insisteixo. Minimitzar Catalunya però sense desmantellar-la, sense posar en perill l’aportació fiscal catalana, almenys fins que la capitalitat de Madrid s’ho hagi menjat tot. Madrid no havia de ser i no ha de ser només la capital política, ha de ser també la capital econòmica i cultural de l’Estat. Fer créixer Madrid, afeblir Catalunya; invertir a Madrid, desinvertir a Catalunya eren i són, en realitat, vasos comunicants.
Evidentment, mai ho reconeixeran, però concentrar riquesa i poder a Madrid és el diapasó que serveix per afinar totes les altres polítiques. Un dia vaig preguntar-li a un secretari d’Estat d’Infraestructures què passaria si Catalunya no fes la brutal transferència fiscal que feia a l’Estat. La seva resposta va ser almenys sincera: “Probablemente observaríamos vuestro deseo de vivir solos de otra manera, aunque la unidad de España es sagrada”.
Sigui com sigui, mentre la repressió i els jutges van anar escapçant el moviment independentista, les polítiques centralitzadores de poder, economia i cultura van continuar, amb més comoditat que mai, mentre els catalans ens dedicàvem a intentar pal·liar els efectes personals de la repressió política.
L’autonomia catalana, dramàticament mal finançada, va esdevenir, encara més, un actor molt secundari en el tauler econòmic. Només cal recordar l’operació de desmantellament dels centres de decisió de les grans empreses catalanes i el trasllat a Madrid de la major part. Tan sols cal tenir present com Madrid ha tornat a posar sota la catifa l’insostenible dèficit fiscal català. És bo tenir en compte l’incompliment sistemàtic de les inversions en infraestructures a Catalunya. Cap català s’escapa del tracte fiscal punitiu que rebem en relació amb Madrid. I no cal dir que cal mirar amb detall com s’han distribuït els fons europeus post-Covid.
El relat del PSOE: presa de pèl retòrica
Més recentment, el relat socialista sobre Espanya insisteix en una pretesa cocapitalitat Barcelona-Madrid. Presa de pèl retòrica. Tindrem oportunitat de parlar-ne. Està basada en una equació d’aportacions estatals entre ambdues capitals que es troben als antípodes.
Durant els darrers anys, el relat del PSOE-PSC respecte a Catalunya s’ha configurat, segons repeteixen tots els seus portaveus, en la idea que la qüestió catalana és, en realitat, un conflicte entre catalans. Els catalans, en realitat, insisteixen, no tenim un problema amb l’Estat, tenim un problema entre nosaltres i, òbviament, per resoldre’l cal posar-nos ferms –afirmen– i perseguir independentistes. La derivada, no pública, però sí real, implica destruir lideratges polítics i socials, malmetre la cohesió social, traslladar l’economia productiva a Madrid, anihilar la llengua, la cultura i la identitat dels catalans. Fragments de tot això s’han anat produint a Catalunya al llarg dels darrers anys, almenys fins a aquest mes d’agost, en plena digestió de les conseqüències de les eleccions generals.
La feble resposta de l’independentisme a la repressió
Però no avancem tan de pressa. Entretant, després del 27 d’octubre, un cop iniciada la fase aguda de la repressió, què va fer l’independentisme? Va donar una resposta prou contundent a la repressió? Va aprofitar les conteses electorals autonòmiques o municipals? Va millorar la unitat? Què va passar amb la fugissera Crida?
Penso que no podem estar especialment satisfets de com van anar les coses. De com han anat fins avui. És clar que no s’ha assajat un examen crític i autocrític mínimament exigent. Ni tan sols hem sigut capaços de superar el tradicional esperit criticaire que caracteritzava la política catalana, i els partits o entitats independentistes.
Evidentment, no es va assumir que l’octubre de 2017 havíem estat políticament derrotats. Tinc la convicció que a mitjà termini la derrota és menys derrota si se sap admetre-la, especialment si la causa és justa, com ho és la nostra. No va ser afortunat l’enroc que va fer l’independentisme després del 27 d’octubre. Una patacada com la que es va rebre exigia refer estratègies, incorporar i renovar persones, acoblar organitzacions. Es va continuar treballant igual que abans, però ara focalitzats en la repressió. Ningú va saber, poder o voler posar en pràctica un disseny estratègic nou, sota el criteri de donar sentit a la república no implementada i l’estat català futur, en un context en el qual es feia imprescindible aprofitar totes les oportunitats, especialment les que brindaven les eleccions municipals, autonòmiques o generals que el calendari electoral posava a disposició.
Òbviament, no es va refer, ni s’ha refet, la unitat imprescindible. Encara menys s’han posat sobre la taula propostes per reconstituir el moviment pensant en la base del país. Tampoc s’ha repensat el model de mobilització que era possible, que calia i cal en les actuals circumstàncies.
I de cara enfora, pregunto, què s’ha fet? S’ha desplegat, més enllà de la feina del president Puigdemont i algun altre exiliat, una política europea i internacional coherent que hagi relacionat el que vam fer amb el que volem fer i per què?
De cara a la societat catalana, el que és segur és que no hem aprofitat aquests anys per rearmar la idea d’un estat propi farcint-lo de republicanisme modern, social, avançat, virtuós, que lligui amb allò que desitgen la major part dels catalans. Com tampoc s’ha mirat de traslladar a la ciutadania que Catalunya, amb un estat com cal, sense utopia, podria esdevenir un bon referent de progrés, justícia, prosperitat, benestar, democràcia i solidaritat.
Fins i tot, s’ha deixat passar la pandèmia sense ni tan sols tractar d’interpretar bé què va significar en termes polítics i socials.
Errades polítiques que els dirigents de l’independentisme no volen assumir
Tal com ho veig, en quasi totes aquestes qüestions transcendents l’actuació política ha estat més negativa que positiva. A ningú pot sorprendre, per tant, que l’extraordinària revolta social que Catalunya va protagonitzar a partir de 2010 –amb un nombre fantàstic, inusual, històric, de catalans– hagi perdut fortalesa, impuls, densitat, dimensió i convicció. Aquella revolta no ha perdut el seu sentit, i en conseqüència, manté una base social notable. Però l’any 2017 va rebre una notable garrotada que va abocar-hi una copiosa dosi de desencís. No només pels efectes de la repressió, no només per les expectatives frustrades, sobretot per les nostres pròpies errades polítiques, per molt que els nostres dirigents no vulguin assumir-ho.
Era lògic que després de la bufetada repressiva que va posar en marxa l’article 155 el moviment posés l’accent a tractar de reduir, tant com pogués, els efectes de les penes de presó o d’inhabilitació dictades i a solidaritzar-se amb els exiliats i perseguits per mirar de pal·liar els efectes personals de la repressió. Però, ni tenint això en compte, podem dir que va encertar en la resposta a l’Estat.
En tot cas, el que és segur és que des d’aleshores l’independentisme ha anat a remolc de la iniciativa estatal. Fins i tot la voluntat dels partits espanyolistes de convertir la revolta catalana en un conflicte entre catalans ha fet fortuna, almenys entre sectors de l’esquerra catalana (i també espanyola), i ha facilitat la passivitat de les democràcies europees i internacionals.
El que resulta més sorprenent, vist retrospectivament, és el desaprofitament de les diverses conteses electorals. Tinguem present que el 21 de desembre del 2017, en l’aplicació de l’article 155, el president espanyol va convocar eleccions autonòmiques. Recordem que tot i que la majoria parlamentària encara va ser dels partits independentistes, van anar-hi incomprensiblement dividits, incapaços de subscriure un document programàtic comú, tot i veure com anaven caient dirigents apartats per l’Audiència Nacional. Va quedar primer en escons el partit de Ciudadanos. El dirigent del PP Albiol no se’n va estar de proclamar un recurrent a por ellos. L’alcaldessa Colau va insistir que el Procés s’havia acabat. Junts va proclamar que les eleccions serien la segona volta de l’1 d’octubre, una cosa que només va succeir en la imaginació d’alguns dirigents. ERC va continuar encaparrat en la seva obsessió: prendre a qualsevol preu la primera posició a Junts.
El desastre de les municipals del 2019 a Barcelona
Tampoc les eleccions municipals del maig del 2019 van ser aprofitades per l’independentisme. Els dirigents es trobaven a la presó o a l’exili. Després de la sacsejada de les autonòmiques del desembre del 2017, les municipals eren una oportunitat extraordinària. Era hora de reactivar el moviment i buscar una gran victòria de l’independentisme. Era l’oportunitat de fer una mena de 14 d’abril del 1931.
Era imprescindible mostrar que l’independentisme, malgrat la repressió, estava viu, calia pensar en termes de contra estat. Paradoxalment, una vegada més, cada partit va anar a la seva. Vaig viure personalment el cas de Barcelona. De manera incomprensible, l’independentisme no va tractar d’assegurar-se el govern de la ciutat, de la capital i referent del país. Va guanyar ERC, però el mal resultat de Junts, que es van presentar amb una candidatura més pensada en clau de partit que no pas de ciutat, va impedir una suma guanyadora. El principal retret era que cap dels dos partits havia intentat negociar una candidatura vencedora. El resultat de les urnes va deixar espai a l’espanyolisme, encapçalat per Manuel Valls, per donar forma a una operació d’estat, suportada econòmicament per diversos empresaris catalans i l’aparell estatal i mediàtic. No va ser obstacle perquè l’esquerra comunera de la senyora Colau, tot i el seu verbalisme contra la dreta, acceptés els vots per obtenir l’alcaldia. Va ser evident, per molt que ningú volgués admetre-ho, que la desunió, un cop més, havia impedit que la capital de Catalunya fos governada per l’independentisme. De la mateixa manera que va quedar clar que l’esquerranisme dels Comuns s’alineava sense pudor amb la dreta més espanyolista.
10
1
