En les entregues dos i tres vaig posar en relleu algunes de les raons que portaven l’Estat espanyol a mantenir segrestada la sobirania dels catalans. Hi tornarem altra vegada més endavant. En l’entrega quatre vam analitzar l’operació d’estat que va produir-se per impedir que Xavier Trias i Ernest Maragall pactessin un govern independentista a la capital de Catalunya. Les eleccions municipals eren un bon exemple de la manera de fer dels partits estatals en relació amb els temes catalans. Va servir, també, per fer notar la capa de complicitat de diversos partits catalans amb les operacions d’estat de l’espanyolisme i també la ingenuïtat política que encara caracteritza el catalanisme independentista.
En aquesta cinquena entrega canviem de registre. Els donaré la meva valoració de l’acció més important de contra-estat que ha fet mai Catalunya, almenys en els darrers 200 anys: la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017.
Una declaració d’independència feble i mal plantejada
La declaració d’independència va ser, al meu entendre, una operació tan feble i mal plantejada en termes conceptuals i polítics que òbviament va acabar de la pitjor manera possible, i no cal dir que va desbrossar el camí a una operació d’estat en tota regla, dura i amb conseqüències individuals i col·lectives que encara s’estan pagant.
Amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part del Senat espanyol, en sincronia amb el govern i diverses institucions jurídiques i judicials, es va posar en marxa una política de destrucció de l’independentisme i de renovació del relat espanyolista sobre Catalunya.
Va ser una operació d’ampli abast, dissenyada a consciència, amb resultats que fins i tot van superar les expectatives dels encarregats d’executar-la. I es va fer, personalment encara ara n’estic convençut, amb una aplicació inconstitucional de l’article 155.
En l’operació hi van participar el PP i el CNI, però també el PSOE, els altres partits espanyolistes, i no cal dir que el conjunt de les institucions de l’Estat. Encara que òbviament va ser d’una naturalesa diferent, essencialment repressiva, era la continuació natural de les prevencions que els pares de l’Espanya democràtica postfranquista havien estampat en la Constitució espanyola del 1978 i l’Estatut del 1979 i, anys després, en l’Estatut del 2006, contra els drets nacionals de Catalunya.
En totes elles, l’operativa de l’Estat va mantenir sempre el mateix objectiu: temperar i limitar la voluntat històrica d’autogovern dels catalans. En totes elles, els homes d’estat espanyols, van demostrar tenir molt clar què volien. Van ser operacions força treballades on els representants de l’Estat, franquistes, exfranquistes o demòcrates, van porfidiejar amb els delegats dels partits catalans quasi sempre amb èxit. Sense gaire dificultats, van posar tota mena de tallafocs per evitar l’autogovern efectiu de Catalunya i el reconeixement de la seva sobirania.
Una operació d’estat que ve de la Transició (i d’abans)
Val a dir que van aconseguir una cosa extraordinària: en cap moment el tractament de la qüestió catalana va obtenir un tall nítid, net, rotund, amb el passat. Per dir-ho d’una altra manera: ni tan sols la transició a un estat democràtic va assolir que la qüestió catalana fos tractada democràticament. I, passats gairebé 50 anys, continuem igual. Les eleccions del 23 de juliol del 2023 han mostrat una renovada unanimitat dels partits espanyolistes. Tots s’han afirmat en el mateix principi: un referèndum, la fórmula democràtica per excel·lència, no és ni serà possible per resoldre democràticament la qüestió catalana. Ho diuen Vox, el PP, el PSOE i Sumar. Possiblement, és l’única cosa amb la qual tots estan d’acord.
En el fons és el mateix de sempre. No cedir un mil·límetre de sobirania a la nació dels catalans. Al segle XIX i al segle XX, els homes i les dones d’estat consideraven que la sobirania dels catalans era seva. Concessions i conllevancias, les que el poble català arranqués, però la sobirania era intocable. Transcorregut un quart del segle XXI tot continua igual. Dreta i esquerra estan d’acord: la sobirania dels catalans és propietat de l’Estat.
Cal recordar que l’any 1979 els homes d’estat espanyolistes van fer mans i mànigues per desnaturalitzar l’autogovern català, primer amb un Estatut descafeïnat i tot seguit amb la troballa màgica que va ser el cafè per a tothom, és a dir, autonomia per a tothom i limitada a la baixa per a tothom, nacions històriques, províncies i fins i tot, algunes ciutats.
El cafè per a tothom: descafeïnat i de pèssima qualitat
Va ser una gran i exitosa operació. De resultats excel·lents per a l’Estat i pèssims per Catalunya. Per a Catalunya el cafè va resultar descafeïnat, de pèssima qualitat i ple de trampes de futur que han anat fent-se evidents al llarg dels darrers quaranta anys. L’autogovern s’ha vist permanentment minoritzat amb un govern molt mal finançat, un Parlament sense capacitat legislativa real, i un aparell judicial sempre disposat a limitar l’autonomia. Amb aquestes condicions, sincerament, crec que el poble català no és conscient del que li ha suposat el dèficit fiscal, l’incompliment, de les inversions o la congelació crònica del pressupost ordinari de la Generalitat.
S’ha de reconèixer que el gruix del catalanisme va acceptar la Constitució i l’Estatut del 79. Durant els anys 80 va assumir amb estoïcisme el cafè per a tothom i la progressiva laminació de l’autonomia. El catalanisme va acceptar l’aparença de sobirania formal i dels avenços que van suposar respecte a la dictadura. En general, va donar per vàlid que autonomia, per molt descafeïnada que fos, era un pas endavant, que el cafè per a tothom era també una expressió de solidaritat de Catalunya amb els altres pobles d’Espanya, i que més aviat que tard es reconeixeria i s’acceptaria que Catalunya era una nació. De fet, el catalanisme va fer-se seva la idea que el cafè per a tothom suposava entreobrir una porta, que la consolidació de la democràcia obriria del tot i per sempre.
Però no, ni la democràcia ni Europa no van garantir la devolució del dret de sobirania als catalans. El parany autonòmic va solidificar-se. Ha passat quasi mig segle i ja podem dir sense embuts que l’estat monàrquic autonòmic ha petrificat en mans de l’estat el dret de sobirania dels catalans, ha minoritzat la qualitat del sistema institucional que administra el país i ha fet perdre a Catalunya fortalesa democràtica, oportunitats de prosperitat i elevades dosis de benestar.
La progressiva percepció d’aquest fet va comportar la frustrada operació de contra-estat, o si més no, de renovació de l’Estat, que va pretendre’s amb l’Estatut del 2006. Va ser el darrer intent català d’aconseguir un autogovern efectiu dins de l’Estat espanyol. La sentència del 2010 del Tribunal Constitucional contra aquell Estatut va sentenciar l’acceptació del model autonòmic per part de gran part dels catalans. Amb aquella sentència, els membres del tribunal van posar en relleu que l’Estat continuava considerant-se el propietari de la nació dels catalans.
El 27 d’octubre del 2017 anava de tot això: de fet, pretenia posar fi a tot això. Molts catalans feia anys que cercaven una solució a com l’Estat portava la qüestió catalana. Molts catalans ja no volien reformar l’Estat, havien optat per sortir-ne. Així ho havien confirmat el dia 1 d’octubre. Aquell dia, havia de materialitzar-se la independència i, per tant, el dret a la sobirania. Era el moment de rematar l’operació de contra-estat més radical que mai havíem desplegat els catalans en segles.
En la consciència de molts catalans, el que estava a punt de passar havia començat anys enrere, i s’enllaçava amb precedents extraordinaris, com ara la consulta del 9 de novembre del 2014, la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica, aprovades el 6 i 7 de setembre de 2017, o el prodigiós referèndum del dia 1 d’octubre i l’aturada del país del 3 d’octubre.
Malauradament, a la sessió del 27 d’octubre de 2017 s’arribava amb l’espanyolisme molt radicalitzat i un independentisme clarament dividit. La visió espanyolista incloïa un nombre significatiu de catalans. Els més bel·ligerants eren els homes d’estat. Si la independència s’imposava, es consumava la destrucció del seu univers de poder.
“Hemos tenido mucha paciencia, pero basta ya”: paraula de catedràtic
“Si vosotros os marcháis nuestra España se acaba; por tanto, date por enterado, hasta aquí hemos llegado, hemos tenido mucha paciencia, pero basta ya, la soberanía de los catalanes es nuestra y se ha terminado el jueguecito”. Així m’ho havia manifestat, emprenyat, un reconegut catedràtic d’una de les universitats de Madrid, membre destacat d’una de les múltiples institucions públiques que habiten la gran capital. Tenia una mentalitat del PP, malgrat que a mi sempre m’havia dit que es declarava simpatitzant del PSOE; per sobre de tot em feia notar la seva íntima amistat amb molts catalans i la seva coneixença de Pla, “qué maravilla de escritor”, i la seva admiració de la Catalunya “abierta, emprendedora y amable, esa Cataluña avanzada que se ponía al frente de España y marcaba el paso reformista e innovador. Pero esta Cataluña de ahora no, el juego ha terminado, la soberanía es de las Cortes y si queréis la independencia convenced a todos los diputados del Parlamento y del senado español, así lo dice la Constitución”.
I, en tot cas, el que no deia la Constitució, ho interpretaven els serveis d’intel·ligència de l’Estat. Feia uns dies, fonts vinculades al CNI no se n’estaven d’explicar com aniria la resposta de l’Estat a una declaració d’independència. Havien preparat la resposta a diversos escenaris amb un 155 lleuger, un 155 dur i un 155 amb assalt al Parlament incorporat, si les circumstàncies ho requerien. Tot depenia del que el Parlament fes aquella tarda. A Madrid ho tenien clar i estaven units.
Els catalans, en canvi, estàvem dividits i cadascun posava el seu matís particular al debat sobre què calia fer. N’hi havia que no en volien sentir a parlar, i els que l’anhelàvem vèiem les coses de manera molt diversa. Personalment, dubtava que la direcció política del país, dividida com estava, hagués pogut dissenyar una estratègia vencedora i, en conseqüència, tampoc veia a la societat catalana prou cohesionada. Desconfiava dels radicals simplistes, sobretot d’aquells que asseguraven que calia tirar pel dret, perquè el país estava madur i l’Estat, després de l’1 d’octubre, estava derrotat.
L’única cosa que em semblava certa era que la base social de l’independentisme havia assolit el seu màxim històric i que qualsevol iniciativa que es prengués havia de preservar-ho. També era veritat que molts independentistes sentien que era el moment de decidir, que alguna cosa havia de passar. I la mateixa pregunta flotava en el meu cap cada hora d’aquells dies: serà el nostre Govern capaç d’encertar la política que capitalitzarà l’1 d’octubre? Deixem de banda l’activisme, fem política. Fem política d’estat per mostrar-nos a nosaltres mateixos i al món que podem tenir un estat propi.
Un delegat de la Generalitat a Madrid, la tardor del 2017
El divendres 27 d’octubre de 2017 jo era delegat del Govern de Catalunya a Madrid. Hi vivia des de feia 22 mesos. Fins abans de l’1 d’octubre, el meu programa diari de treball implicava explicar les raons de Catalunya i posar en relleu que tots guanyaríem buscant una sortida política i democràtica al conflicte. Defensava que la solució era un referèndum i no la policia. Intentava que acceptessin la hipòtesi que un referèndum favorable a la independència, cosa que estava per veure, en tot cas podia donar forma a dos estats més democràtics i més activament compromesos amb la prosperitat i la justícia social.
Costés el que costés, reiterava tantes vegades com calia que dos estats eficients i col·laboradors serien molt millor per als catalans, però també pels espanyols, que no pas un Estat únic però malavingut, incapaç de satisfer els anhels i els drets dels catalans. M’esforçava a introduir el benefici que un bon estat democràtic podia oferir als espanyols.
Feia notar que el sorgiment del moviment contra l’Espanya buidada era una resposta a un Estat ineficient, centrat en si mateix i no en les demandes socials, mai deixava de manifestar que una Catalunya independent lluitaria per forjar una aliança fraternal amb la societat espanyola i amb Europa.
A la Delegació de Catalunya havíem organitzat dotzenes d’encontres entre espanyolistes i catalanistes. Em vaig entrevistar amb centenars de representants de la política, la diplomàcia, el periodisme, l’empresariat o la cultura; tant del PSOE, com del PP o Podemos.
No cal dir que el to de les converses i els encontres va canviar radicalment després dels dies 1 i 3 d’octubre. La duresa del discurs del rei del vespre del dia 3 va redoblar la crispació envers Catalunya. Hasta aquí hemos llegado, pero qué os habéis creído, dónde queréis ir a parar, iréis todos a la cárcel, recibiréis una hostia monumental y luego todavía os quejaréis, deien amb variacions de lèxic però no en el mateix sentit els més insignes representants de l’establishment madrileny.
Vaig adonar-me del fet que en realitat, la seva impugnació ja no girava tant entorn de la metafísica de la unitat, es referien sense embuts al molt que les elits tenien a perdre. Si Catalunya marxava, Espanya patiria, si Catalunya marxava, el seu viver de fiscalitat s’acabava, i qui pagaria la festa? Si Catalunya marxava, l’Estat feia fallida. Si Catalunya marxava, l’Espanya buidada se’ls revoltaria. Si Catalunya marxava, la seva Espanya s’acabava. En realitat, sabien que no s’acabava Espanya, però sí un perímetre d’Espanya, i encara més una determinada espanyolitat, i sobretot el motlle d’estat excloent que tan bé havia anat a les elits i la ciutat de Madrid.
Un banquer truca de matinada
El diumenge 22 d’octubre, vaig rebre una trucada, a tocar la mitjanit. Era un banquer català que passava molts dies a Madrid. Em va demanar de veure’ns amb urgència. Ens vàrem citar a les vuit de l’endemà. Va explicar-me que la nit anterior havia estat convocat d’urgència a un sopar amb el director del CNI i una selecta representació de la cúpula bancària espanyola.
Em va detallar tots els escenaris que la intel·ligència estatal contemplava per al divendres 27. Els tres dossiers que he esmentat més amunt. M’ho deia amb el prec que ho traspassés al president. Em va insistir que cap de les solucions admetria negociar o cedir davant de cap declaració d’independència. L’Estat tenia clara la recepta: era l’hora de la força.
Feia dies que per Madrid es notava. L’estat profund havia deixat emergir la bèstia. Tots els meus habituals interlocutors es mostraven rabiosos. De cop, el vernís de la conllevancia havia desaparegut i l’autoritarisme s’expressava sense embuts. Anaven a matar, calia anar amb compte. Tenia clar que si el nostre Govern no regatejava amb molta llestesa, la puntada seria dura.
Els mandataris estatals tenien l’orgull ferit, i no estaven habituats al fet que ningú els qüestionés l’autoritat i encara menys, que els ridiculitzés fent un referèndum, el qual sempre van considerar que seria una pantomima. Estaven disposats, per qualsevol mitjà, a evitar que Catalunya anés més enllà.
Un viatge amb AVE cap a la proclamació d’una independència incerta
Vaig agafar l’AVE per desplaçar-me a Barcelona. Volia assistir in situ a la sessió del Parlament de Catalunya d’aquell dia 27 d’octubre. Era el dia que s’havia de votar la DUI, en la segona jornada d’un ple molt convuls, després de dies d’intents de negociar amb el govern espanyol, debatent si s’havien de convocar eleccions o no i mentre al Senat avançaven els tràmits per al 155. El dia 26 Puigdemont havia decidit fer el ple després d’haver-lo desconvocat, perquè no arribaven les garanties que s’esperaven des de Madrid a canvi d’aturar-se i convocar eleccions. La represa del procediment de DUI reactiva les expectatives de molts ciutadans.
Però jo venia de Madrid, i tenia la certesa que aquell dia Catalunya no seria independent. Confesso que feia dies que debatia amb mi mateix. Pretenia imposar-me la convicció que era el moment, que el president proposaria alguna cosa genial, que els partits anirien tots a una, que el món acceptaria la decisió dels catalans. Tractava d’il·lusionar-me amb la idea que el país, per fi, podria materialitzar un canvi d’escala que necessitava, podria exercir drets i podria construir institucions de major qualitat. Podria, per fi, enlairar-se uns quants esglaons en el nivell de democràcia, de justícia, de prosperitat i de benestar.
Volia creure-ho, però sabia de sobres que en política les genialitats no sempre acaben donant bons resultats. Menys encara quan t’enfrontes a un Estat com l’espanyol, revestit amb els colors de la democràcia, però que per sota continuava portant la samarreta blau fosc de l’espanyolisme autoritari.
Desunió a Catalunya i al Govern enfront d’un Estat granític
Era obvi que el govern de Madrid ho tenia tot a punt, però, en canvi, es dubtava del pla del govern català. No tenia clar que el nostre Govern tingués una percepció clara del que podia suposar un enfrontament amb un estat com l’espanyol a la brava. L’Estat era granític i el nostre Govern més aviat un sorral. El desgavell que havia mostrat el govern català des de l’1 d’octubre, i fins i tot determinades organitzacions cíviques, no auguraven res de bo. Com sempre, massa caps i pocs barrets. Tothom estirava la corda, però la política catalana semblava enredada en un nus que ningú semblava saber com desfer.
Poques hores abans d’una decisió tan transcendental, el Govern transmetia indecisió i desunió. Transmetia la percepció que no tenia cap pla per defensar la declaració, i almenys els meus interlocutors, n’estava segur, no tenien ben dimensionada la reacció de l’Estat. Massa gent del Govern, sense fonament, deia que l’Estat estava prou tocat, i que era el moment de l’empenta definitiva. Francament, pensava jo, al segle XXI, els estats no s’enfonsen amb una declaració.
Mentre l’AVE consumia quilòmetres, en l’agradable vagó sense paraules, em venia al cap la trajectòria dels últims anys. La brutal manifestació del 10 de juliol del 2010, les increïbles manifestacions dels 11 de setembre, la consulta del 14 de novembre del 2014, el referèndum de l’1 d’octubre, l’esclat del 3 d’octubre. Eren una mostra extraordinària de voluntat col·lectiva, però estava segur que no era suficient.
Aquelles manifestacions havien mostrat al món que Catalunya estava en la cresta d’una multitudinària revolta ciutadana, àmpliament compartida, i sobretot, democràtica i pacífica.
A molts ciutadans, també a molts ciutadans espanyols, els costava d’entendre que aquella revolta estava suposant una profunda mutació política i ideològica de la societat catalana. A partir del 2010, el catalanisme, fins aleshores majoritàriament autonomista o federalista, havia mutat a favor d’una àmplia majoria independentista.
Era una mutació, aquesta sí, històrica. Però em preguntava, si la política catalana i el mateix moviment independentista, més enllà d’espantar com mai l’espanyolisme, havia entès com consolidar una mutació tan profunda, un canvi ideològic tan extraordinari. Em preguntava si la societat catalana havia interioritzat els beneficis de la independència, si estava disposada a avalar el país que en sortiria, si tenia clars els possibles sacrificis que, almenys al principi, caldria fer. Quin nivell d’implicació podia esperar-se del poble català davant la declaració d’independència que semblava que faria el nostre Govern? Quanta gent estava disposada a donar-hi suport si l’Estat reaccionava amb violència?
Personalment, creia, i crec, que la política transformadora guanya quan se sustenta sobre un imaginari de futur i de passat convincent i integrador. La indefinició sobre el futur no ajuda a guanyar el present. I, malauradament, el nostre estava carregat de molta bona fe, però també de moltes incògnites.
Una cosa era mobilitzar-se un 11 de setembre, o acudir a votar, per molt que la policia pegués com va pegar l’1 d’octubre, i l’altra era apuntar-se a una independència que massa gent no sabia imaginar com es plasmaria l’endemà. Qui manaria demà? Com? Amb quins recursos? Amb quines lleis? Amb quina política? Què passaria a la feina i a l’escola? Què succeiria amb els estalvis i amb els impostos? Com serien les institucions de govern? Serien prou inclusives? Com farien per evitar que el país no quedés socialment fracturat? Quedaria dins o fora d’Europa? I, per altra banda, com reaccionarà l’Estat? I com ens acceptaria el món?
Tenia la certesa que el procés polític que ens havia portat fins allà, més enllà del seu to pacífic i de la seva grandiositat, havia fallat en un aspecte especialment rellevant: no havia aconseguit associar la independència amb un ideal clar de país o, encara més, amb un projecte nítid de país inclusiu, on cabés tothom.
Massa incògnites: les diferències amb la independència de Noruega
El Parlament estava a punt de proclamar una República catalana, però la república ningú se l’acabava d’imaginar. Havíem desplegat un moviment extraordinari, però el lloc on volia arribar no estava prou dibuixat i encara menys compartit per una majoria prou rotunda de catalans i catalanes.
Acudia a la sessió del Parlament amb la certesa que els catalans teníem una idea massa boirosa, imprecisa, del que volíem. I no era una bona manera de pretendre guanyar. Tenia present el que m’havia comentat l’ambaixador de Noruega, uns mesos enrere: “Miri, puc simpatitzar més o menys amb vostès, i si vol que li digui la veritat em costa d’entendre per què l’estat espanyol no fa res per resoldre el conflicte amb vostès i no afronta les seves demandes, però li he de dir que a Noruega vàrem aconseguir la independència perquè el 90% de la població la volia i sabia què significava per cadascú. Vam fer un referèndum, però en realitat havíem guanyat abans de fer-lo, perquè tothom volia i sabia per què volia la independència. Potser estic mal informat, però crec que no és el cas de vostès, almenys de moment. Vostès no tenen una majoria inqüestionable i a més tampoc saben gaire bé com la faran. Això em diuen els meus amics catalans. Quan els pregunto què en sortirà de tot això, no ho tenen gaire clar. De moment, massa risc per a vostès, per a Espanya i per a Europa. A més, en el món d’avui les coses són molt més complexes i desfer un estat com l’espanyol no pot tenir tantes incògnites com té, ni per als espanyols, ni tampoc per als catalans”.
Aquella conversa, els primers mesos de la meva vida a Madrid, m’havia ratificat en una idea que havia comentat, sigui dit que amb poc èxit, amb el president Mas: avançar cap a la independència ens obliga a empeltar el Procés d’un ideal de país que, convertit en un projecte possible i engrescador, convenci una gran majoria dels catalans.
Els dirigents del Procés s’havien preocupat de legitimar la independència cara enfora, a través de les mobilitzacions cíviques i festives, i de fer lleis de transitorietat, però cara endins havien oblidat consolidar una consciència d’estat nou, diferent, millor, alternatiu, clar, net, centrat, inclusiu, democràtic, pel qual valgués la pena lluitar i guanyar.
Sempre he pensat que, en política, les coses que es vol que realment passin primer s’han de dibuixar en la ment dels ciutadans. Malauradament, en aquell moment ningú era capaç d’explicar en quin país viuríem l’endemà.
Tampoc ningú detectava les estructures d’estat promeses, ni com enllaçar-les amb les estructures autonòmiques. I, per acabar-ho d’adobar, no semblava que el govern català hagués avaluat la força real que disposava.
Per aquelles coses de l’associació d’idees vaig recordar Antonio Gramsci. L’havíem llegit força a la universitat dels anys setanta, en el moment àlgid de l’antifranquisme. Venia a dir que un combat polític només es podia guanyar si s’avaluava amb finesa la correlació de forces i s’actuava en conseqüència; equivocar-se a l’hora de copsar la força del teu oponent equivalia a perdre.
És cert que en termes polítics res mai està del tot escrit, i que en política el risc és imprescindible. Però també és veritat que en política guanyar exigeix entendre molt bé quina és la teva força i no perdre-la. En tot cas, l’octubre de 2017 Catalunya havia enlairat un dels moviments cívics i democràtics més dinàmics i incisius d’Europa. Personalment, creia que guanyar la independència exigia preservar la força d’aquell moviment. Donava per suposat que, en un combat directe, de govern a govern, de Generalitat a Estat, la possibilitat de guanyar era escassa.
Era conscient que la història demostra que hi ha espurnes que canvien el curs de les coses, però n’hi ha d’altres que el malmeten. Seria la declaració l’espurna suficient? Tenia clar que ens estàvem jugant la feina dels darrers cent anys, i encara més, de la darrera dècada. Intuïa que la decisió del Parlament podia enfortir o esfondrar l’enorme energia social que el procés havia condensat. Per sobre de tot calia preservar el moviment. No estava segur que aquella tarda aconseguiríem la independència, però estava segur que si el nostre govern modulava bé podíem fer un salt gegantí. En cap cas havíem de perdre la iniciativa. No podia treure’m aquesta idea del cap: tot menys perdre la iniciativa.
El gruix del catalanisme havia transitat de l’autonomisme a l’independentisme, havia aplegat un nombre immens de catalans i catalanes, de totes les generacions, pertanyents a classes socials diferents i a sectors ideològics diversos. Mai l’independentisme havia sumat tanta gent de les classes mitjanes i treballadores, del centredreta, del progressisme, de les esquerres. Mai tants catalans i catalanes s’havien unit il·lusionats amb deixar enrere l’Estat espanyol.
L’ambient embriagant de les hores prèvies a la declaració d’independència
De tot això rumiava quan m’acostava al Parlament, a peu des de la Via Laietana. Un cordó policial aturava la gent davant de l’estació de França. S’hi aplegava un petit fragment dels independentistes del país. La majoria estava a casa, al lloc de treball o de camí al cap de setmana.
L’ambient era engrescat però dubitatiu. Ningú tenia una idea fefaent del que passaria. Els que em reconeixien em cridaven consignes i em feien preguntes. Tot i ser pocs, contagiaven una immensa convicció. Representaven els més convençuts, els que tenien l’esperança que per fi aquell dia es posaria fi a l’infructuós conflicte que els catalans arrossegàvem amb l’Estat. “Que el president no flaquegi, per favor -va cridar algú- ho tenim a tocar, podrem dedicar la nostra empenta a construir una Catalunya que valgui la pena”.
Aquest era el desig que unia la gent: construir una Catalunya nova, diferent, millor, una Catalunya-estat, una República independent. Era embriagant compartir la il·lusió envers el fet que l’endemà Catalunya podria llevar-se sense la cotilla que imposava l’Estat autoritari i maldestre que ens governava.
La sorpresa de dies abans: el 10 d’octubre de la suspensió
Vaig recordar el que havia viscut uns dies abans, el 10 d’octubre. El primer intent. Uns minuts abans estava instal·lat al seient que m’havien reservat a la tribuna de convidats del Parlament. Com tots, expectant, inquiet, però malgrat tot, il·lusionat. Els rostres dels convidats reflectien la transcendència del moment.
Feia uns instants algú de l’entorn del president Puigdemont m’havia assegurat que hi hauria proclamació, però amb sorpresa. Quina podia ser la sorpresa? Sorpresa meditada o improvisada?
Quina sorpresa podia sorgir d’un govern que des de feia setmanes filtrava tota mena de desacords. Almenys portes enfora, el moment culminant apareixia més com una competició tàctica entre els partits independentistes, més preocupats pels manifestants entusiastes del carrer que no pas pel sentiment real de la ciutadania.
Quina podia ser la sorpresa? Almenys que sigui ara, que pugui tenir el suport del màxim nombre de ciutadans i ciutadanes, que pugui comptar amb el suport d’alguns països. Que doni alguna pista tranquil·litzadora sobre com serà la República que la materialitzaria, que en mostri les seves potencials virtuts, així com els guanys socials que s’obtindran. En una societat de classes mitjanes i treballadores la incertesa no és un bon component estratègic.
Finalment, el president Puigdemont va anunciar que assumia “el mandat del poble” que Catalunya es convertís en un estat independent, arran dels resultats de l’1-O. Però vet aquí que 56 segons més tard va dir al món que la República quedava suspesa. Catalunya era una república independent suspesa. Suspesa per qui l’havia proclamat.
El meu primer sentiment va ser desconcert. Una inequívoca esgarrifança va recórrer la meva columna vertebral fins dalt de tot del clatell: la improvisació en política gairebé mai dona bons resultats. El primer que em va venir al cap va ser la gent que estava al carrer. Allà estaven, confiats a assistir a una jornada irrepetible. Vaig suposar què podien haver sentit escoltant la paraula congelada. La tarda de tardor primaveral havia rebut una sobtada borrasca hivernal.
Vaig pensar en la gent que en els moments clau de la nostra història ha estat a primera fila. Em van venir al cap les imatges fotogràfiques de la Barcelona del 14 d’abril del 1931 i la de la jornada de la tornada del president Tarradellas, l’any 1977. Sempre hi ha gent coratjosa amb els ulls brillants d’emoció, amb el cor ple d’alegria, gent disposada a tot, convençuda que la història està a punt d’atendre les seves raons.
Però sabia que la història no sempre dona la raó als qui més en tenen o creuen tenir-ne. La gran majoria de la gent estava a casa i no se l’havia convidat a la festa. Molts entusiasmats, però també molts immensament preocupats. L’Estat havia aconseguit una certa polarització emocional, en parlarem més endavant. Eren molts els catalans que s’oposaven a un tall radical amb Espanya, eren massa els que no sabien imaginar què suposava per a ells i les seves famílies el que podia succeir al Parlament.
La sessió parlamentària del 27 d’octubre
La pregunta em continuava torturant el dia 27: ho aconseguirem aquesta vegada? Feia anys que m’ho demanava: per quina raó Catalunya no era un país independent?
Fos com fos, allà era jo, assegut a la tribuna de convidats, pocs instants abans de la gran decisió. Encara era delegat del Govern català a Madrid i intentava desxifrar què caldria fer l’endemà a Madrid. Era dissabte, tenia previst un tren a mig matí. Com em trobaria la gran capital?
En qualsevol cas, l’Estat reaccionaria de mala manera i no seria condescendent amb els dirigents catalans. Poc o molt, les seves reaccions estarien condicionades pel que acabés proposant el president, però sobretot per la magnitud de la mobilització del poble català. El que pogués decidir el Parlament era important, però encara era més determinant el grau de mobilització dels dos milions de ciutadans i ciutadanes que havien votat l’1 d’octubre.
Els homes d’estat de Madrid ho tenien clar. Un dirigent del PP m’ho havia dit sense embuts: “Se terminó, hay que parar, o vosotros o nosotros”. La repressió seria dura, probablement selectiva.
Òbviament, tot i les incerteses desitjava que la ment dels nostres dirigents fos més lúcida que la meva. Potser havia arribat el momentum, per molt que jo no el percebés. Potser tenia raó el conseller que 48 abans m’havia assegurat: “Ha arribat l’hora, les coses estan prou madures i l’Estat està tocat, la declaració del rei en va ser una mostra. És l’hora de l’escac i mat”.
Em resultava difícil imaginar que l’Estat d’Ortega y Gasset, de José María Aznar, de Felipe González, de Mariano Rajoy i de Pedro Sánchez, pogués retornar la sobirania al poble català amb una declaració al Parlament, per molt solemne que fos, per molt que els catalans estiguéssim farts, amb raó, de centralisme, d’espanyolisme i d’ineficiència, i per molt desig de democràcia, justícia, prosperitat i benestar que tinguéssim.
Allà estàvem el 27 d’octubre del 2017. Els diputats espanyolistes van obstruir la sessió amb tot el que se’ls va acudir. Però no van poder evitar que els diputats independentistes, amb el president i el vicepresident al capdavant, aprovessin la declaració que proclamava la independència de Catalunya: ara sí, Catalunya, es va dir al Parlament, quedava constituïda com una República independent, sobirana i de dret, democràtica i social.
Una declaració del Parlament que no s’aplica i el 155 aprovat al Senat
Malgrat els dubtes que m’envaïen, vaig sentir, com tants milers i milers de catalans, una extraordinària emoció. Era una declaració històrica, o almenys això vaig sentir, per molt que el meu escepticisme sobre les jornades històriques s’hagués multiplicat en els darrers anys. Estava fet: Catalunya havia proclamat la independència.
Però no va passar res més. El Govern, reunit hores després, va deixar sense activar els decrets que havien d’implementar la República. Jo havia de tornar a Madrid com a delegat del Govern de la Generalitat i no tenia cap instrucció ni indicació. I ara què?, vaig pensar. A la tarda, el Senat aprovava aplicar el 155. L’endemà mateix se’n començarien a veure els efectes.
23 
2 