El Món - Notícies i actualitat d'última hora en Català
El que va venir després del 27-O

L’endemà del 27 d’octubre del 2017, dissabte 28 d’octubre, va ser un dia especialment escrú, difícil, de mal rosegar per a l’independentisme. Havia entrat en fase defensiva. Un profund desconcert s’anava apoderant de les bases del moviment, al mateix temps que un silenci espès recobria els moviments dels membres del govern català. De sobte, quasi sense adonar-nos-en, el Procés havia quedat a mercè de la iniciativa de l’Estat. Ningú del costat independentista sabia aventurar com acabaria tot allò, més enllà de donar per fet que de nou la repressió condicionaria la vida política a Catalunya.

L’Estat sí que sabia com volia que acabés tot allò. L’ofensiva policial i judicial havia començat, i tot feia pensar que seria dura. Feia deu dies que una jutge de l’Audiència Nacional havia enviat a Jordi Sánchez, líder de l’ANC, i Jordi Cuixart, líder d’Òmnium, a la presó, acusats de sedició. No era difícil suposar que la sort dels membres del govern català seria la mateixa. 

La matinada del dia 28 d’octubre, almenys jo, i amb qui havia enraonat tampoc, no coneixíem que el govern, els partits i les entitats cíviques haguessin dissenyat cap estratègia conjunta. Donava per suposat que el govern de Catalunya estava a punt de marxar a l’exili, però no estava clar. La darrera informació que circulava era que alguns consellers defensaven quedar-se i assumir passar per l’Audiència Nacional, i que fos el que els deus volguessin, encara que tothom donava per suposat que els jutges voldrien presó. A mi em semblava inversemblant que no s’hagués consensuat una estratègia conjunta, almenys sobre com afrontar la repressió, però lamentablement, fins i tot en aquest punt, la unitat havia resultat impossible.

Carles Puigdemont sortint del Parlament el 27 d'octubre del 2017, després de votar-se la independència que mai s'ha implementat / Europa Press
Carles Puigdemont sortint del Parlament el 27 d’octubre del 2017, després de votar-se la independència que mai s’ha implementat / Europa Press

A primera hora vaig posar-me a respondre les preguntes que s’acumulaven als xats del meu mòbil. A les vuit vaig rebre una trucada imprevista d’una emissora de ràdio. Vaig sortir-me’n com vaig poder. Vaig insistir que l’aplicació del 155, tal com l’estaven fent les institucions estatals, era il·legal i en realitat s’estava produint un cop de l’Estat –autoritari, no cal dir-ho– contra la mateixa Constitució espanyola i la voluntat democràtica dels catalans. Vaig enraonar aparentant convenciment, però en realitat no tenia idea de quina estratègia havia decidit el govern català, en el cas que n’hagués decidit alguna.

Cessat com a delegat de la Generalitat a Madrid pel 155  

D’altra banda, en el primer decret d’aplicació del 155 havia aparegut el meu nom. Havia d’assumir que, per tant, el govern espanyol m’havia desposseït del càrrec de delegat del govern de Catalunya a Madrid. La veritat és que no esperava estar entre els primers, de manera que m’havia quedat sense feina i sense salari. Teníem per encarar un desafiament col·lectiu majúscul, ens havíem quedat sense institucions autonòmiques, i personalment tenia un repte també important: trobar feina i un salari. Em preguntava on posaria la ratlla el govern espanyol a l’hora de buidar d’alts càrrecs la Generalitat i fins a quin nivell arribarien les represàlies de l’administració autonòmica.

En qualsevol cas, aquell cap de setmana havia de tornar a Madrid, tancar l’apartament on vivia, recollir papers i almenys acomiadar-me de la gent de la delegació i alguns amics i coneguts. I per alguna raó misteriosa tenia ganes de donar un arreveure amistós a la ciutat. M’havia passat vint-i-dos mesos coneixent-la, a base de llargues caminades, de visites a les principals institucions i d’un no parar de converses amb tota mena de gent. 

M’agradava el Madrid-ciutat, com més la coneixia més em semblava una mena de motlle perfecte dels avantatges que li dona a una ciutat tenir al darrere un estat ben disposat. Òbviament, m’irritava el Madrid-estat. L’Estat feia de Madrid una avantatjada, privilegiada, discriminada a favor. Ho feia a força de concentrar la fiscalitat i la riquesa produïda, molt especialment pels catalans, des de feia segles. El Madrid-ciutat vivia del Madrid-estat. 

Els dos Madrid no eren, ni són, la mateixa cosa, però els qui hi viuen acaparen els beneficis indirectes de la riquesa i el poder que l’Estat administra. A la ciutat es tradueix en forma d’oportunitats de feina i de rendes disponibles, per sobre de la mitjana espanyola, dels impostos baixos i de la mena de benestar general que genera saber-se protegit per un estat que cuida dels teus interessos. 

El Madrid-estat et mostra una cosa que als catalans ens ha costat històricament de copsar: la importància de posseir un bon estat. Estem tan habituats a lluitar amb un mal estat que acostumem a enfrontar-ho amb respostes polítiques sovint simplistes i resignades.

La col·lecció Thyssen com a exemple 

Sí, passejant pel Madrid-ciutat constatava que paradoxalment aquella ciutat era molt dels catalans. Encara ara, quan visito la Fundació Thyssen o el Prado, o transito per l’aeroport o em desplaço amb l’AVE, o reviso les polítiques que desplega qualsevol dels ministeris, no deixo de veure-hi el que els catalans hi hem abocat. No és aquí el lloc on estendre’m, però posaré un exemple, dels centenars que podrien posar-se. 

Façana del Museu Nacional Thyssen Bornemisza a Madrid / Europa Press
Façana del Museu Nacional Thyssen Bornemisza a Madrid / Europa Press

En un estat mínimament equitatiu la col·lecció Thyssen estaria a Barcelona. Tothom sabria que qui va fer tot el possible perquè aquella col·lecció s’establís a l’estat va ser l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall. Aleshores, a finals dels anys vuitanta, era ministre de Cultura Javier Solana, un home del PSOE de l’entorn de Felipe González. Quan Maragall li va comunicar la proposta i li va demanar l’ajuda econòmica de l’Estat per instal·lar la col·lecció a Barcelona, el ministre va respondre amb un cop a l’espatlla: “Hombre Pasqual, ¿cómo vamos a invertir tanto dinero en Barcelona y nada en Madrid?”. El desenllaç ja el coneixen: la col·lecció es va comprar amb una extraordinària aportació de diners de l’Estat i es troba instal·lada, pràcticament sencera, al passeig del Prado. 

En aquest tipus de coses pensava en el primer passeig que feia per Madrid com a delegat de la Generalitat destituït pel president del govern espanyol. El Madrid-estat és essencialment extractiu, el Madrid-ciutat n’és el seu principal projecte en positiu. Era la seu de les elits polítiques, socials i econòmiques, era on abocaven la part substancial de les fiscalitats extretes de Catalunya. 

En definitiva, era la mateixa elit que impedia que els catalans se sentissin representats per l’Estat, la mateixa que es negava a admetre un estat compartit, de tipus federal, la mateixa que havia acabat amb l’Estatut de 2006, la mateixa que negava la independència de Catalunya per imperatiu diví, la mateixa que rebutjava una entesa cordial entre l’Estat i Catalunya, la mateixa que es negava a admetre que Espanya pogués arribar a admetre’s com un estat plurinacional. La mateixa que havia fet impossible que Espanya jugués la lliga del segle XXI amb una equació de ciutats tipus Milà-Romà o Nova York-Washington. 

Em trobava a Madrid, doncs, tancant una etapa professional i política. M’havia nomenat el govern de Catalunya quan tot encara semblava possible, i m’havia destituït el govern d’Espanya quan era fàcil deduir que havíem retrocedit diverses passes enrere. No en tenia cap dubte: havíem perdut una batalla, però la independència de Catalunya continuaria sent un objectiu imprescindible. Madrid mostrava a tothom que volgués mirar que l’Estat no tenia cap intenció de canviar. 

L’aferrissada defensa de la unitat espanyola que brollava de la capital de l’imperi volia dir que les elits estatals no volien perdre poders i privilegis, i en paral·lel, el dilema del nostre govern, presó o exili, ens havia d’obrir definitivament els ulls: la política independentista havia de fer-se d’una altra manera. 

Comença la repressió

Era evident que la urgència immediata seria la contra-repressió. A Catalunya els mitjans de comunicació continuaven donant notícies sobre els moviments dels nostres líders. El govern català mantenia un silenci polític espès. No hi havia cap senyal operatiu. Tot continuava quiet, excepte la repressió. Molts esperaven que algú anunciés algun tipus d’estratègia, segurament de replegament tàctic. Catalunya estava en una situació molt delicada i calia actuar amb intel·ligència, unitat, coherència i decisió. La iniciativa havia passat a mans del govern de l’Estat, però calia esperar que el govern català posés en marxa tants tallafocs com pogués. 

Òbviament, cada hora que passava creixia la preocupació per la sort dels membres del govern. Tractava d’imaginar els seus sentiments i l’estat de les famílies. Per molta convicció que tinguessin, transitar de ser membre del govern autonòmic del teu país a ser perseguit per la justícia no és senzill. Estava segur que tots els homes i dones d’aquell govern mantenien la serenor que els donava la força dels ideals. Però segur que molts pensaven, com ho feia tanta gent, en els milions de paraules, les manifestacions, les reunions, les elucubracions i les esperances que s’havien dilapidat en les darreres jornades. Segur que no podien treure’s del cap el desencís i la impotència que sentia la tantíssima gent que amb tant d’entusiasme havia protagonitzat des del 2010 una revolta exemplar. Ben segur que pensaven per quina raó el voluntarisme democràtic de dos milions de catalans s’havia traduït en aquella derrota. 

Passats els anys, encara em costa d’entendre per quina raó, més enllà de l’1 d’octubre, les coses van fer-se d’aquella manera. No cal dir que mantinc el màxim respecte personal per a cadascun dels dirigents de l’independentisme. Reconec, almenys a la gran majoria, la més gran de les dignitats personals, i també el dret a equivocar-se. Però potser a hores d’ara ja hauria estat bé una certa reflexió sincera sobre tot allò.

És prou sabut que en política els errors quasi sempre es paguen. A hores d’ara continuo pensant que en aquells dies es van cometre greus errors polítics. No dubto que tothom va posar-hi el millor d’ell mateix, segur, però el sentit polític va fallar. L’Estat, quasi sense despentinar-se, havia recuperat la iniciativa política i l’independentisme tot d’una estava contra les cordes. Han passat els anys i no n’hem fet cap revisió. És cert que la política actual ha introduït una variable poc edificant: mai cap dirigent no s’equivoca. Poden errar la ciutadania, les enquestes, la calor o el fred, però mai les direccions dels partits o les organitzacions. 

Aquell dissabte 28 d’octubre del 2017, poca gent va saber com defensar la independència de Catalunya. No se’ns havia convocat a defensar-la. Tampoc se’ns havia anunciat quin era el pas següent amb la República aprovada per una votació al Parlament –disset dies després d’haver estat proclamada pel president i suspesa– però no implementada. No era senzill saber com defensar una independència no consumada. 

Encara ara em sobta, per exemple, que mai es designés un sota govern, o govern a l’ombra, per donar continuïtat al moviment. Havíem de mantenir una certa capacitat de reacció, de resposta. Tenia la sensació que molts dirigents pensaven que la nostra declaració seria suficient per inhabilitar l’Estat, o potser posaria en marxa un automàtic rescat d’Europa. No cal dir que cap país europeu va mostrar la més petita inclinació per a reconèixer la independència no consumada dels catalans. 

Puc assegurar que els dies posteriors els dirigents de l’Estat es fregaven les mans amb satisfacció. Tenien la percepció que nosaltres mateixos havíem bloquejat la capitalització del referèndum de l’1 d’octubre i la força de la revolta que durant set anys havia protagonitzat gran part de la ciutadania. 

Jo, personalment, en realitat, sentia que com en tants altres moments de la història, havíem fet un magnífic joc de mig camp, però en el moment de la veritat, a l’hora del xut decisiu, havíem enviat la pilota fora de l’estadi. I ara totes les pilotes les tenia l’Estat. Tot d’una, almenys així ho percebia, havíem perdut gran part del capital polític acumulat des de l’any 2010. 

El 155 va enviar als jutjats, a la presó o a l’exili els principals dirigents i molts ciutadans compromesos. El 12 de febrer del 2019 va començar el judici contra els líders independentistes que havien decidit quedar-se a Catalunya. El 14 d’octubre van rebre sentències duríssimes i inhabilitadores. Van rebre citacions judicials més de quatre mil catalans i catalanes. El cop de puny repressiu que molts catalans demòcrates havien considerat que Europa no permetria s’havia consumat. Els exiliats, amb el president al capdavant, van haver d’iniciar una lluita molt descompensada als tribunals europeus. 

El tribunal de Sala contra el procés, aquest matí
El judici contra els líders del Procés per la independència, al Tribunal Suprem

Amb gent a la presó, amb gent a l’exili, sense cap sota govern més o menys capaç de coordinar les respostes, amb uns organismes cívics dividits, la desorientació del moviment i el desencís de la gent va anar creixent. Es va confirmar la desunió i desmobilització del moviment. Les penes van ser màximes i les reaccions voluntarioses, però mínimes.

Sorpresa a Madrid per la col·laboració que van trobar a la Generalitat

Sense sota govern, un dels aspectes més sorprenents del moment posterior a l’aplicació del 155 va ser la facilitat amb què l’Estat va controlar l’autonomia catalana. Es deia que els governants estatals ensopegarien amb la gestió de les conselleries. No coneixien l’administració catalana i els ciutadans notarien de seguida la incapacitat de l’Estat per governar l’administració catalana. Paradoxalment, res d’això va succeir. Les persones, polítiques o funcionaris, designades per traspassar la gestió ho van fer amb tanta cura i predisposició que fins i tot els alts càrrecs estatals van quedar gratament sorpresos. Un dels contactes de Madrid em va dir: “Los del gobierno están encantados. Pensaban que por desconocimiento no podrían hacer funcionar la Generalitat, se temían un boicot de los funcionarios, pero todo lo contrario, están encantados con los que se han quedado, parece que quieren hacerse perdonar, incluso los políticos que no están en la cárcel se comportan como si no hubiese pasado nada. Su nivel de colaboración es máximo. Siempre resultáis imprevisibles”.

Poca gent va interpretar què significava tanta comoditat, més enllà de la voluntat de molts servidors públics de no complicar-se la vida. En realitat la situació evidenciava un fet que no volíem admetre: l’Estat, abans del 155 ja havia aconseguit que l’autonomia catalana fos poca cosa. Havia esdevingut una gran gestoria de les coses que a l’Estat no li preocupaven gaire, o que poc interès tenia a gestionar, com per exemple la sanitat o l’educació, deixant de banda, és clar, la llengua. En realitat, amb un controlador des de Madrid n’hi havia prou per fer política autonòmica. 

Entretant, les propostes polítiques de l’independentisme cada dia que passava eren més dispars i erràtiques. Els nostres líders semblaven tenir més predisposició cap a l’activisme reactiu que no pas per la política unitària i proactiva. Sigui com sigui, i encara que òbviament no tots els líders es van comportar amb igual intransigència, la veritat és que la desunió encara va créixer entre l’independentisme. Em referiré a la unitat amb més detall en una de les entregues següents.

Els errors de fons: més sentit de partit que de país     

En tot cas, marxar d’un estat, posar-ne en marxa un de nou, especialment en el moment del segle que estàvem vivint, exigia política d’alta precisió, de gamma alta, de notable sentit de contra-estat, i encara més de sentit d’estat propi. I cap d’aquests atributs ha adornat la política catalana al llarg dels darrers quaranta anys. Més aviat al contrari, s’han anat accentuant molts dels tics tradicionals que la política catalana arrossegava des de sempre: més activisme polític que sentit d’estat; més sentit de partit que de país.  

Sense pensament d’estat propi no hi ha possibilitat de pensament de contra-estat i, per tant, de materialització d’un possible estat nou. I sense pensament d’estat nou és impossible fer evidents, fins i tot entre els mateixos catalans, les raons objectives de la seva necessitat. Quan una nació no té l’estat que necessita ha de construir pensament d’estat, ha de socialitzar-lo, ha d’empeltar-lo de les virtuts que suposarà per a la gent. Pensament d’estat és engrescar a la ciutadania amb el potencial transformador que posseirà el nou estat. És pensar i mirar l’estat d’una manera nova. Els catalans hem de tirar endavant, sense oblidar l’experiència viscuda, encadenats a un estat repressiu i extractiu. Hem de construir un estat modern, democràtic, representatiu, social, emprenedor i distribuïdor d’equitat.

Diu Homer a La Ilíada que “les paraules commouen, però els exemples arrosseguen”. Em pregunto quins bons exemples de renovació de pensament hem tingut per part de la política catalana en aquests anys de repressió. Algú ha fet una anàlisi crítica del que ha passat? Algú ha fet alguna cosa per acabar amb l’estigma de la desunió? Algú ha intentat proposar un model de mobilització que sigui eficaç? Algú ha pretès posar-se al capdavant d’una reflexió serena sobre com vèncer un estat com l’espanyol? 

Sovint recordo una de les primeres converses que vaig tenir, a finals de gener del 2016, un parell de dies després d’arribar a Madrid com a delegat del govern català, amb un representant de l’Estat espanyol. Em va ajudar a ratificar-me en una idea que arrossegava des de feia anys: els catalans hem sostingut la creença que la política madrilenya estava guiada per una raó irracional i arcaica que en realitat no ha sigut mai certa. Me n’havia adonat negociant amb l’aparell de l’Estat, fos com a regidor de Barcelona o com a conseller de la Generalitat: darrere de l’aparent irracionalitat de la unitat espanyola, segons deien per designi diví, en realitat hi havia un sentit molt pràctic de concentració de riquesa i de poder. I per molt que els catalans tendíem a ignorar-ho, el Madrid-estat mantenia unes polítiques estratègiques sobre Catalunya força més treballades i definides de les que els catalans érem capaços d’interpretar.  

Més notícies
Dues noies miren la riuada de gent de la manifestació de la Diada 2022 des del monument a Colom | Jordi Play
Per què Catalunya no és independent? (1)

Proemi: les preguntes que ens hem de fer

Notícia: Proemi: les preguntes que ens hem de fer
Comparteix
"Per què Catalunya no és un Estat independent? Ha tingut mai l’oportunitat de ser-ho? Per què l’Estat espanyol s’ha oposat tan furiosament a la independència de Catalunya, amb continuïtat i traïdoria?"
L'Estatut d'autonomia de Catalunya davant de la façana del Constitucional
Per què Catalunya no és independent? (2)

La veritat cal construir-la

Notícia: La veritat cal construir-la
Comparteix
Catalunya no és una nació sense Estat, sinó una nació amb un molt mal Estat. Un Estat que la perjudica, que li va a la contra
L'Estatut d'autonomia de Catalunya davant de la façana del Constitucional
Per què Catalunya no és independent? (2)

La veritat cal construir-la

Notícia: La veritat cal construir-la
Comparteix
Catalunya no és una nació sense Estat, sinó una nació amb un molt mal Estat. Un Estat que la perjudica, que li va a la contra
Carles Puigdemont en una imatge d'arxiu / EP
Per què Catalunya no és independent? (7)

Puigdemont confirma que assistirà presencialment a l’UCE

Notícia: Puigdemont confirma que assistirà presencialment a l’UCE
Comparteix
El president a l'exili participarà en l'homenatge dels 50 anys de la mort de Pau Casals

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Pep a agost 19, 2023 | 22:02
    Pep agost 19, 2023 | 22:02
    A les pròximes eleccions continuara la tendencia dels partits regionalistes, ERC/CUP/JxCat perden vots i partits independentistes com Aliança Catalana entraran al Parlament, els polítics s´han rendit, el poble no, que es vagin preparant.
  2. Icona del comentari de: Duna a agost 20, 2023 | 09:05
    Duna agost 20, 2023 | 09:05
    Si, és possible que els funcionaris i polítics colaboressin per por...no és estrany davant de un estat salvatge. Ara que trist que un estat hagi de retenir a la gent per la força, sàpiguen que no ens agrada formar part d'aquest país ranci i rastrers...és com la dona que no deixa al marit, per por a que la matí...realment diu molt poc de la salut de la democràcia espanyola..el que fa gràcia, és quan els fatxes se n'enfoten dient que ens em cregut viure en una repúbliqueta...mentre que ells fa molts més anys que es creuen viure en una democràcia....

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa