A les portes d’una nova Diada descentralitzada, l’Assemblea Nacional Catalana busca marcar un punt d’inflexió per “superar el dol del 2017” i reactivar la mobilització al carrer. El president de l’ANC, Josep Vila (la Cellera de Ter,1959), aborda en aquesta entrevista amb El Món la necessitat d’articular un “independentisme en xarxa” i avisa que “dins del marc autonòmic del 78 la vida personal és deplorable i Catalunya com a nació anirà desapareixent”. Així mateix, es mostra molt crític amb la gestió del Govern de Salvador Illa —assegurant que “el carrer bull de malestars”— i amb les recents actuacions dels Mossos d’Esquadra contra la simbologia independentista: “”La catalanofòbia davant d’una estelada també l’observem amb algunes reaccions per part dels Mossos”. Finalment, Vila desglossa el paper que ha de jugar l’entitat davant les noves majories i opcions polítiques, tot remarcant que “el protagonista de l’11 de Setembre ha de ser la gent” i evitant així pronunciar-se directament sobre Aliança Catalana.
Enguany plantegen una nova Diada descentralitzada amb dues columnes a Barcelona –la del “present decadent” i la del “futur”–. L’independentisme ha de deixar de lamentar-se pel passat més recent?
La columna del present no és només la columna d’un present decadent; sobretot és la columna d’un país que està en lluita, que es rebel·la contra aquesta decadència i diu “no ens quedarem de braços plegats”. És evident que l’independentisme ha de tenir sempre la pulsió del que està passant en el país, i el país està expressant molts malestars. I tots aquests malestars tenen un fil conductor absolutament vinculat a la dependència espanyola, a la colonització i l’espoli espanyol. Per tant, és lògic que en aquest context des de l’independentisme convidem a tothom a tornar a posar al centre del debat polític i de la proposta política la via independentista.
Aquesta és la columna del futur?
Sí, la columna de futur és la columna d’aquest país que volem construir. Evidentment, d’un país que no estigui sotmès a l’espoli i a la colonització. I el trànsit d’aquest present de malestars i decadent cap a aquest futur lliure que volem és, justament, la independència. Aquesta és la simbologia amb la qual hem convocat les manifestacions d’aquest any.
Per tant, mirar al futur és iniciar una nova etapa i deixar de lamentar-se per tot el que ha passat en aquests darrers anys?
Efectivament. O sigui, estem absolutament decidits a dir que cal marcar un punt d’inflexió, cal deixar enrere tota aquesta etapa de retrets, de recels, fruit de la gran frustració del 2017 per no aconseguir la independència, i cal tornar a sumar energies per guanyar el país que volem i que ens mereixem.
Més enllà dels simbolismes d’aquestes dues columnes, quin impacte polític real espera que tingui aquesta convocatòria?
El que esperem és que el dia 12 de setembre siguem més forts que l’11 de setembre. En el sentit de dir que si l’11 de setembre la gent, el país, ha sortit amb una jornada de lluita i ha reivindicat que vol superar aquest estat problemàtic, aquest estat lamentable que representa anar retrocedint en els nostres nivells de benestar, retrocedint nacionalment, anar retrocedint lingüísticament… Si ens expressem amb força en els carrers, és evident que el dia 12 l’independentisme és més fort, està més llançat que abans. Per tant, esperem un moment de tornar a catalitzar noves forces per encarar una nova etapa en la lluita independentista. Una nova etapa deixant enrere tots aquests anys tan improductius pel que fa a l’alliberament nacional.
Però també pot passar, com ha passat els darrers anys, que la gent surt la Diada i es replega i no torna a sortir fins un any després.
El nostre objectiu és empoderar la societat civil perquè prengui la iniciativa. Per tant, això és una feina que va molt més enllà de l’11 de setembre. Hem de vertebrar el país en nuclis organitzats, actius, decidits i en empoderar tota la societat civil perquè lideri un nou embat a favor de la independència.
Entenc que parla de reactivar les assemblees territorials.
Sí, parlem de reactivar les assemblees territorials de l’entitat, però no només això. Això ens ho mirem amb una perspectiva de complicitats i amb una perspectiva de societat civil. El país té una riquesa en les entitats de la societat civil molt potent. Quan hi ha una complicitat forta des de la societat civil en reivindicar la plena sobirania del país, això fa moure moltes coses. Per tant, això és una força molt decisiva. Això és exactament el que ens cal construir: empoderar la societat civil, no només l’ANC, sinó també moltes altres entitats petites, mitjanes, grans, que són presents arreu del territori, per les quals el tema nacional no és un tema aliè; ben al contrari, moltes d’elles tenen un compromís amb el país molt alt. I, per tant, aquí hi ha tot un seguit d’energies, de forces, de propostes que cal que conflueixin i que trobin una canalització potent.
Teixir un independentisme en xarxa?
Exactament, un independentisme en xarxa. Activar més fort que mai la lluita independentista des de la societat civil i liderar-la des de la societat civil. En aquests moments entenem que la nostra missió és aquesta i apuntem cap aquí.
L’Assemblea ha aturat la pèrdua d’associats?
L’Assemblea ha frenat la pèrdua d’associats, però el nostre objectiu no s’atura aquí. Nosaltres volem tornar a guanyar múscul. Volem ser capaços, a través d’aquesta eina que és l’ANC, de tenir un país ben vertebrat i ben actiu. Per tant, aquí hi estem posant tots els nostres esforços i tota la nostra predisposició. Aquest és un objectiu estratègic bàsic.
En els darrers anys, l’Assemblea ha centrat el seu missatge en debats com l’habitatge, llengua, sanitat, infraestructures. Centrar-se en els problemes socials és la millor estratègia per rellançar l’entitat i recuperar aquesta majoria a favor de la independència?
L’Assemblea mai ha conceptualitzat l’independentisme en un marc eteri. Parlar d’independència és parlar de capacitat de poder gestionar els problemes del dia a dia —que ara no tenim aquesta capacitat— i parlar d’independència és parlar de la capacitat de poder decidir sobre els recursos que generem. Prendre decisions d’aquelles problemàtiques socials que hi ha i poder-hi destinar recursos ens parla claríssimament de les condicions de la vida quotidiana. Ens parla de com tenim o com podem tenir els nostres serveis de salut, l’educació, les infraestructures, la mobilitat, la comunicació. Per tant, nosaltres entenem que la lluita per la independència és la lluita per poder donar resposta a tot un seguit de qüestions que patim i que no tenim ni tan sols la competència de posar-les de debò damunt la taula, perquè, en tot cas, són decisions que les prenen des de Madrid.
Parlar de la capacitat de gestionar els problemes del dia a dia… El Govern de Salvador Illa és capaç de gestionar-los?
Veiem com mai com aquella promesa electoral que feien des del socialisme de dir “arraconem totes les vel·leïtats independentistes, ara amb un govern socialista a la Generalitat ens ocuparem d’allò que afecta les condicions de vida dels ciutadans de Catalunya”, veiem com tot aquest relat cau absolutament a trossos. O sigui, el carrer bull de malestars. Com tenim la sanitat? Amb unes llistes d’espera absolutament impresentables. Com tenim el personal mèdic i el personal d’infermeria? En quines condicions estan? Com tenim l’educació? Com tenim la mobilitat? Com tenim els trens? Realment, la reculada de la promesa de la bona gestió ha estat impressionant. I nosaltres pensem que la reculada ha estat impressionant bàsicament per dues raons.
Per quines?
Una, el Govern Illa s’està distingint per una mala gestió impressionant i, fins i tot, per ser incapaç de reaccionar davant d’aquesta mala gestió. Com pot ser que hi continuï havent la consellera d’Educació al capdavant del departament després d’haver fet el ridícul més gran que es pot fer a Europa? I estem aquí. Però no només per la mala gestió. I dos, una causa estructural, que és el fracàs, pel que fa a Catalunya, del model autonòmic del 78. D’alguna manera, aquest és un país que ha quedat absolutament espoliat, que ha quedat empobrit, que en aquests moments ni tan sols podem fer front a unes necessitats bàsiques en temes tan essencials com sanitat o ensenyament, i això després de cinquanta anys —o de gairebé cinquanta anys— de patir aquest model. La gran pregunta que ens hauríem de fer és: quants milions i milions d’euros durant aquests gairebé cinquanta anys han sortit del país? Per tant, el Govern Illa es troba exactament al mig d’aquests dos factors: un govern que es distingeix per una mala gestió accentuadíssima i, a més a més, que pateix —com qualsevol català i com qualsevol govern que hi hagi mentre estiguem en aquest marc autonòmic— les conseqüències d’un espoli, d’un maltractament i d’una colonització impressionant. Per això nosaltres diem a la gent clarament: o independència o anirem entrant a consolidar aquesta Catalunya empobrida, aquesta Catalunya amb un nivell de serveis a les persones molt més baix del que la riquesa del país genera.
I aquesta indignació de la qual parlava de diferents sectors socials amb el Govern de Salvador Illa, creu que és una finestra d’oportunitat per reactivar l’independentisme?
Pensem clarament que sí. Aquest deteriorament ens interroga a cadascun de nosaltres: què fem? Ho patim, ho anem observant i ens lamentem, o bé ens alcem, ens organitzem i busquem una sortida? I la sortida claríssima és poder gestionar les situacions que requereixen gestió i, a més a més, poder disposar dels recursos propis. Per tant, la sortida és la via independentista; és acabar amb aquest marc imposat des d’uns interessos colonials espanyols, que és el marc autonòmic del 78. Cal desestabilitzar totalment aquest marc, perquè la perspectiva de tots aquests anys ens posa de manifest que, dins d’aquest marc, el nostre nivell de vida com a persones és deplorable i cada vegada ho anirà sent més, i la continuïtat de Catalunya com a nació, la seva llengua i els seus elements d’identitat aniran desapareixent de manera progressiva.
Es pot desestabilitzar un Estat en el qual partits independentistes participen?
Nosaltres pensem que de cap de les maneres hem d’estabilitzar governs a Madrid que ens continuen espoliant, que continuen incomplint un any, un altre i sempre les promeses d’inversions que els acaben oferint per fer d’esquer i que a canvi els representants catalans investeixin presidents o aprovin pressupostos. Nosaltres fem és una crida a desestabilitzar. Ens sembla un suïcidi estabilitzar situacions i marcs polítics que ens deterioren tant el nivell de vida personal com la mateixa existència de Catalunya com a nació.
Recentment, de fet, també hi ha hagut episodis que han mostrat que l’independentisme és viu. Un és la resposta del Camp Nou omplint d’estelades, va ser molt visible. La pregunta és: són reaccions espontànies aïllades o demostren que l’independentisme popular manté la pulsió?
Hi ha molts indicadors que, de manera constant, però cada vegada va més en augment, ens parlen que l’independentisme torna a recuperar la pulsió. Venim d’un moment molt baix, però els indicadors estan en augment. La gent, el país, va plantant cara, a vegades de manera aïllada o puntual. Però tot això d’aquí són indicadors que cal saber llegir molt bé, perquè acaben manifestant que hi ha un malestar i hi ha una capacitat de rebel·lar-se i de respondre davant d’aquest marc, que cal canalitzar-la. Aquí la societat civil, per exemple, l’ANC com a eina, pensem que és un camp en el qual hem de ser capaços d’ajudar a vehicular tota aquesta força, que pensem que a poc a poc anirà sumant i anirà guanyant empenta fins a tornar a aixecar un nou embat.
Creu que la catalanofòbia per part de les forces de seguretat de l’Estat ha anat a més?
És claríssim. Ens hem de preguntar: per què la catalanofòbia ha anat a més? Ha anat a més perquè, com que des del mateix Estat ens ha anat venent un relat que tot això de les vel·leïtats independentistes del 2017 ja era aigua passada, i resulta que no, resulta que a Catalunya es va expressant cada dia més el desig de la independència, hi ha una reacció per part de l’Estat claríssima. Però aquesta reacció des del punt de vista repressiu és una reacció planificada i sostinguda. Algú podria pensar que això d’aquí són episodis aïllats sense que ningú els planifiqui, que succeeix a Elx o en algun altre camp de futbol, però anem a casa nostra. Resulta que la catalanofòbia davant d’una estelada, a hores d’ara també l’observem amb algunes reaccions per part dels Mossos d’Esquadra, per tant, de la policia autonòmica. Estic parlant en concret, per exemple, del Baix Empordà.
Dels ponts per la independència a Santa Cristina d’Aro.
Exactament. És a dir, al Baix Empordà es troben que dos caps de setmana seguits, quan ciutadans van alçar l’estelada damunt dels ponts —una activitat que s’ha fet durant anys, durant molts i molts anys—, es troben que els Mossos d’Esquadra els barren el pas. Algun comandament de la nostra policia autonòmica ha donat ordres de dir que això és prioritari. Durant anys i anys la policia autonòmica això no ho havia marcat com a prioritat. Però és que, a més a més, nosaltres pensem que aquesta intervenció està fora de qualsevol marc legal, i per tant ens hi barallarem i plantarem cara. Però aquí la pregunta més interessant és: són aquestes les prioritats policials del país? Temem que aquí hi ha una acció orquestrada i planificada precisament per evitar que l’independentisme torni a guanyar força social. Però l’independentisme està guanyant pulsió social.
N’heu parlat d’això amb el Departament d’Interior?
A veure, no n’hem parlat perquè això és molt recent, però és evident que ens defensarem, que plantarem cara al Departament d’Interior i que els demanarem explicacions. Perquè si hi ha —que hi és segur— un comandament dels Mossos que ha marcat això com a prioritat, aquest senyor que deu estar ben pagat, deu tenir el seu càrrec i ha de decidir què és prioritari perseguir gent que porta estelades, estaria bé que aquest senyor donés la cara i ens ho expliqués.
De fet, això coincideix amb les dades que va facilitar l’últim CEO, que situa el suport a la independència a nivells similars dels del Procés després d’anys de caiguda continuada. Si les enquestes diuen això, però el carrer no s’omple, on s’està quedant aquesta energia?
Nosaltres estem convençuts que hi ha una majoria social favorable a la independència, però el gran repte és que aquesta majoria social s’expressi. Aquesta majoria social ha d’alçar el dit i s’ha de posar en mode de lluita i de plantar cara. Aquest és el nostre repte. És absolutament necessari que aquest independentista faci un pas endavant, planti cara a tota aquesta situació i ens fem forts els uns als altres. Els grans canvis només succeeixen quan la societat, la gent, decideix esdevenir protagonista d’aquells canvis, i aquí hem de fer una crida a ser els protagonistes. I el protagonisme el situem en el front cívic i social de la gent.
I quin creu que és el factor que frena això?
A veure, no és una sola cosa, però intentem explicar-ho una mica. La frustració del 2017 genera un dol, una etapa llarga de retrets, de desavinences, d’acusacions i, per tant, de desànim i desmobilització. En conseqüència, estem aquí i ens cal sortir d’aquí. Cal marcar un punt d’inflexió, i el punt d’inflexió el marcarem en el moment que la gent vegi clar que cal fer un clam molt fort, donar el dol per acomiadat i encarar un nou procés. I això entenem que ha de néixer de la mateixa gent, del front social.
Entenc que per empènyer els partits polítics a retornar a aquesta via, però fins ara la via per la qual han apostat és el camí de la negociació. Creu que durant aquesta legislatura a l’Estat, a Junts i a Esquerra els hi han pispat la cartera?
Totes aquelles promeses que el govern espanyol ha fet als representants polítics catalans finalment han estat un engany. Ho ha estat aquesta legislatura i ho han estat totes les legislatures. Perquè fins i tot quan en alguna legislatura s’ha donat, per una banda, algun petit avantatge, per l’altra banda se’ns ha retallat alguna cosa que ja teníem. És a dir, que en un moment determinat algú ens prometi X mil milions d’euros més, però que mentrestant i en paral·lel l’acompliment de les inversions a Catalunya gairebé no arribi ni al 30%… Escolta, què hi hem guanyat? Absolutament res. Hi ha aquella expressió popular que diu: “M’han convidat a un got de llet, però se m’han quedat la vaca”. És molt bèstia la imatge, però em sembla que explica d’alguna manera què és aquest marc autonòmic. Des de l’ANC no aplaudirem aquests petits gots de llet que algú ens pot vendre amb amplificadors i focus dient “mireu el que us dono”, quan resulta que fa 50 anys que veiem exactament quin pa s’hi dona.
Parlava que l’independentisme ha d’aprofitar alguna finestra d’oportunitat per reactivar-se. El retorn del president de l’exili és una oportunitat que ha de tenir en compte l’Assemblea?
A veure, nosaltres hem de tenir en compte totes les oportunitats. Desitgem que el president a l’exili, evidentment, pugui tornar. Qui ha de marcar l’estil i la intenció de quina manera torna, evidentment, és el mateix president. Per tant, no ens pertoca a l’ANC —que som una entitat transversal de la societat civil— determinar com s’ha de produir aquest retorn. En tot cas, nosaltres ho diem claríssim: si aquest retorn, el dia que es produeixi, es planteja com un retorn de país, un retorn com a president a l’exili, és un terreny de joc i un marc. Si el que es produeix és, bàsicament, el retorn del president de Junts a l’exili, llavors aquí a nosaltres no ens tocaria jugar-hi cap mena de paper.
Puigdemont, la gestió de Salvador Illa… Una altra finestra podria ser un govern espanyol format per PP i Vox?
A Madrid ja hi ha un govern absolutament bel·ligerant amb Catalunya a hores d’ara. Per tant, per actuar no cal que esperem que vingui un govern del PP i Vox. Pot ser que un govern del PP i Vox sigui més bel·ligerant? Pot ser que sigui més bel·ligerant. Pot ser que un govern del PP i Vox acabi, com a reacció a casa nostra, mobilitzant més l’independentisme? El que l’independentisme necessita és, precisament, guanyar múscul i reaccionar.
Creu que el PSC, amb un govern del PP i Vox, tindria un paper diferent del que té ara?
És una evidència que el PSC és un govern que ens nega el dret a l’autodeterminació. És evident que el PSC és un govern que governa l’Estat espanyol, també, a través del PSOE. Per tant, és un govern que, en aquests moments, ens provoca un espoli escandalós. Què vol dir això? Vol dir que posa en qüestió que puguem tenir serveis de dependència per a la nostra gent gran. Que quan necessitem una intervenció quirúrgica hàgim d’esperar no sé quants mesos. En conseqüència, nosaltres, el que el PSC representa ho tenim claríssim: posem en dubte la seva credibilitat democràtica des del moment que no només ens nega un dret reconegut internacionalment com és el dret a l’autodeterminació, sinó que quan aquest país es decideix a exercir aquest dret ens respon amb violència, amb repressió. Per tant, què n’esperem? Res, no n’esperem res. Mentre els catalans posem les expectatives en partits que mostren aquest nivell democràtic, no avançarem ni un centímetre.
Abans hem parlat del suport a la independència que indicava l’enquesta del CEO. D’altra banda, també indica que el pròxim Parlament podria quedar molt més fragmentat i una forta pujada d’un actor que ha entrat al tauler de joc, que és Aliança Catalana. S’ha de comptar amb Aliança Catalana?
A les portes de l’11 de setembre, no volem focalitzar el nostre discurs en cap partit polític. Ara toca fer una crida a la gent. El protagonista de l’11 de setembre ha de ser la gent. Els possibles marcs de futur que hi hagi fruit del pròxim cicle electoral, haurem de veure finalment quins són. L’ANC sempre elabora el seu posicionament davant d’una contesa electoral o d’un resultat electoral; en tot cas, ho abordarem en el seu moment. Ara, de cap de les maneres volem fer una crida que no sigui a la gent. Som la força de la gent, i esperem que la gent guanyi molta més força.
La gent que vota o simpatitza amb Aliança és benvinguda a la Diada?
A veure, nosaltres no ens adrecem mai a la gent en funció de quin partit vota. Nosaltres ens adrecem a tothom de la població. Tothom sap perfectament bé quin és el marc des del qual fem la proposta, que em reitero perquè quedi claríssim: l’ANC és, continuarà sent i ha estat sempre així, una entitat que aposta pels drets humans per a tots, pels drets de les persones —siguin les persones que sempre han viscut aquí o siguin les persones nouvingudes—, pels drets dels pobles i, per tant, pel dret a l’autodeterminació. I ens agradaria que el país gaudís d’una democràcia molt més avançada, tant socialment com participativament, perquè la distància que hi ha a hores d’ara entre els representants i els representats és enorme. No volem fer una crida a l’11 de setembre en clau partidista. No ho hem fet i no ho farem, precisament perquè no volem donar protagonisme a cap opció política.
Vostè farà un discurs després de la manifestació. Serà molt diferent del tarannà mostrat per Lluís Llach durant la seva presidència?
A veure, en Lluís és el vicepresident de l’entitat, la connexió és absoluta. Deixa’m que et subratlli que en aquests moments la cohesió interna dins de l’ANC és molt alta i que, per tant, tots remem amb aquest objectiu. A més a més, aquest objectiu l’estem convertint cada vegada més en un projecte. Un projecte d’empoderar la societat civil i que la societat civil prengui la iniciativa d’aquest nou embat independentista.
I després de la Diada, teniu pensades mesures o accions de pressió concretes planificades?
A la mateixa Diada anunciarem passos endavant, però són passos que apunten molt cap a aquest objectiu d’empoderar la societat civil, que és la gran feina que hem de fer. La capacitat de resposta i de mobilització popular de l’Assemblea, amb una intensitat més gran o més petita, hi ha estat sempre i hi continuarà sent.
