Un dels aspectes que va cridar l’atenció en la Diada d’enguany va ser la presència de grups de nois i noies molt joves en la manifestació de Barcelona. Una imatge que contrasta amb els resultats que es van obtenir a l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre generacions i participació política. Segons aquestes dades, l’opció de la independència és majoritària (34%) entre els baby-boomers, els majors de 59 anys, i la Generació X (32%), que cobreix la franja de gent entre els 43 i 58 anys, però només un de cada quatre joves de la generació Z, és a dir, entre 16 i 26 anys, dona suport a la independència de Catalunya. Hi ha massa juvenil suficient per encarar un relleu generacional dins de l’independentisme amb aquestes dades? Tres joves que formen part d’aquesta generació Z opinen en conversa amb El Món que l’independentisme té el relleu generacional assegurat i que disposa d’una pedrera preparada, però necessita sentir-se útil i que es compti ella per “actualitzar” el moviment. I assenyalen una clau per rellançar l’independentisme: recuperar la il·lusió.
David Silvestre (Barcelona, 2001), que és estudiant de ciències polítiques i centra la seva activitat política a l’associació juvenil Nosaltres Sols!, i ara col·labora activament amb Voluntaris Catalunya DANA, opina que hi ha massa suficient per prendre el relleu generacional i opina que “hi ha molta gent conscienciada, polititzada”, però alhora apunta que el problema d’aquesta generació està “molt desenganyada i molt desemparada” i els costa implicar-se. “Estan reticents amb la política perquè el procés els hi ha generat un trauma amb moltes promeses que no s’han complert“, diu, i subratlla que “cal una mica de tems i que la gent jove vegi que pot fer feina”, també fora dels partits, per la causa independentista. “Els hi has de donar confiança i que el seu pensament té un lloc”, conclou, perquè malgrat tot, hi ha molts joves que han vist que “era possible” assolir la independència i té ganes de “posar remei als errors que s’han comès i tornar-hi de nou amb altres estratègies, altres propostes i amb tots els aprenentatges”.
Josep Punga (Montcada i Reixac, 1997), un jove economista que treballa de director de negoci internacional al Banc Sabadell, exmilitant de Junts i secretari nacional del Bloc Jove de l’ANC, defensa que aquesta massa hi és, però remarca que “està tan desincentivat i sembla que siguin pocs”, però, a parer seu, la clau està en el fet que els partits o els principals actors independentistes connectin amb els independentistes més joves, que “s’activaran” quan hi hagi un projecte que canviï el “rebuig i la ràbia” per la il·lusió. “La gent jove ha d’ambicionar ocupar tots els espais de tots els fronts de lluita independentista com partits o entitats”, defensa, i creu que cal renovar “totes i cadascuna” de les organitzacions independentistes que hi ha.
El politòleg i doctor en història contemporània per la UPF Frederic J. Porta (1996), que per un any de diferència pertany a la generació Mil·lennista, opina que el futur de l’independentisme està garantit perquè “hi ha transmissió cultural”. “Hi ha molts joves que són independentistes, però estan orfes de persones, d’organitzacions, d’idees”, exposa, i ho atribueix al fet que les generacions precedents “no se’n preocupen, o no els hi deixen les coses preparades perquè les puguin portar endavant”. “Els joves han d’actuar una mica a les palpentes”, lamenta, i adverteix que la gent jove “s’ha allunyat de la política en el sentit dels partits dels partits i les institucions que han estat hegemòniques durant els anys del Procés”. “No volen saber res de partits ni de tot el que no ha funcionat els últims anys”, i creu que han de tenir un paper de renovació perquè “són els que estan més en contacte amb el món tal com avança”.
La fórmula preferida: combinar les seves idees amb l’experiència que tenen els més veterans
D’altra banda, tots tres consideren que s’han d’establir sinergies entre els independentistes més joves i els més veterans, i Josep Punga deixa clar que “no ha de ser una guerra de generacions”. “No crec que sigui els joves contra els menys joves, o nosaltres o vosaltres, ni de bon tros”, ressalta, i defensa que el jovent ha de tenir “més participació, més ambició, ha de participar en les decisions, però sense abandonar ni sense deixar enrere tota l’experiència que tants anys ha acumulat a les generacions que ens han precedit”. “Al final l’experiència que tenen no és un patrimoni personal d’aquelles persones, és que és un patrimoni de país i, per tant, com a joves també ens pertany i també hem de fer-lo servir per avançar”, sentencia.
Porta defensa aquesta combinació perquè “una nació és un pacte entre els joves i els vells, els morts i els que estan per néixer”, però subratlla que el paper que li pertoca entomar a la generació més jove de l’independentisme és “actualitzar” el moviment. “Liderar una renovació que torni a il·lusionar”, resumeix. Silvestre, que tenia 16 anys quan es va celebrar el Primer d’Octubre, constata que la gent jove aporta “sang fresca”, però li falta experiència perquè acumula “menys errors”, i demana que les generacions més adultes aportin recursos, experiència, suport i consell: “Nosaltres els hem d’escoltar, però ells també ens han d’escoltar”. “Només agafant el millor de tot arreu ens en sortirem, si no ja veiem com ha anat la cosa”, sintentiza.
Els joves se senten lluny dels partits i les seves joventuts
Els tres representants de l’independentisme opina que la gent jove se sent molt lluny de les formacions polítiques i les seves organitzacions juvenils. En aquest sentit, Frederic J. Porta constata que la gent jove amb la qual té contacte “no volen saber res de partits ni de tot el que no ha funcionat els darrers anys” i creu que aquesta és una de les causes de l’abstenció, que, a parer seu, es concentra molt en el vot de les noves generacions. Josep Punga, per la seva banda, es mostra molt crític amb les organitzacions juvenils de les formacions polítiques i afirma que la gent jove que no té cap mena de vinculació amb les formacions polítiques “desconeixen les joventuts”, que, segons ell, són “una bombolla” i fora d’aquesta ningú les coneix.
“Les joventuts dels partits no són més que màquines que buiden i generen perfils acrítics, perfils obedients, per maquillar i vendre una mica de relleu generacional que, en realitat no hi és, perquè són gent que no té criteri propi com per connectar realment amb els canvis que fa la societat i repliquen i repeteixen els vells patrons dels seus amos”, argumenta el secretari de l’ANC.
Finalment, David Silvestre, exposa que en el seu cas va decidir crear una organització al marge dels partits perquè a Nosaltres Sols! són “apartidistes”, però creu en la política “com a lloc on poder canviar el rumb”, però és del parer que “l’estructura política actual ha intoxicat les institucions, prioritzant la cadira i el benestar d’un partit”. En aquest sentit, apunta que Catalunya compta amb gent de “primera divisió” diferents àmbits com el cultural, el tecnològic, l’empresarial i l’industrial, entre altres, i ho contraposa amb “una classe política que sembla de quarta regional”. “Els partits són una eina i no un fi en si mateix, i simplement hem d’utilitzar la política per aconseguir el nostre objectiu, que és la independència”, sentencia.
