L’expresident espanyol i exlíder del PSOE Felipe González, un dels tòtems de l’establishment espanyol, és una de les primeres veus amb ascendent mediàtic i polític que ha criticat la iniciativa de Pedro Sánchez de negociar una virtual llei d’amnistia amb l’independentisme per tal de retenir la Moncloa. No només ell, sinó també exvicepresident del govern espanyol Alfonso Guerra, la seva eterna mà dreta fins que va dimitir per les acusacions de corrupció cap als seus germans. Curiosament, però, el 1977 González –aleshores militant antifranquista i encara a cinc anys de ser president– defensava l’amnistia per als agents dels serveis secrets del franquisme argüint que, si bé s’havia de passar comptes amb el passat, tot havia de tenir un límit davant el moment polític de canvi que es vivia. Una llei que, segons els experts consultats per El Món, avalaria una norma com la que proposa Carles Puigdemont per als represaliats del Procés.
El paper de Felipe González queda reflectit en els documents de l‘arxiu Jano, als quals ha tingut accés El Món. Són documents, actualment en dipòsit a la Fundació Felipe González, que transcriuen les entrevistes que, des de l’octubre del 1976, mantenien González i Guerra amb agents del SECED, l’acrònim del Servei Central de Documentació, els serveis d’intel·ligència creats per l’almirall Luis Carrero Blanco l’any 1972, organisme que és l’avi de l’actual Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). Aquests textos mostren l’interès de Joan Carles de Borbó i Adolfo Suárez de conèixer de primera mà les intencions i els objectius de González, el seu projecte polític i sobre el futur polític de Catalunya. De fet, les entrevistes es van realitzar abans que el PSOE fos legalitzat. Algunes fonts apunten que l’arxiu Jano podria tenir fins a 8.000 fitxes personals de personatges i protagonistes de la Transició.
“Saldar comptes amb el passat però amb un límit”
És 24 de febrer del 1977. La llei d’amnistia no s’aprovaria fins a l’octubre del mateix any i els partits polítics amb més suport social es miren amb precaució una llei que proposava deixar sense efecte les penes del franquisme contra els perdedors de la Guerra Civil i contra les víctimes de la repressió franquista, però també els botxins i els responsables del règim feixista que havien comès o permès tortures, vexacions, expropiacions, confiscacions i assassinats. La conversa és en diverses ocasions amb el mateix cap del SECED, Andrés Cassinello, i la seva mà dreta, José Faura, així com altres membres de confiança del cap del servei d’Informació.
En un moment de la conversa, González entra en el debat de l’amnistia i insisteix als espies que a vegades no se l’ha entès quan exposa el seu posicionament sobre el perdó o retirada de les responsabilitats penals. En aquest sentit, tant hi posa els represaliats com les víctimes d’ETA i defensa que no es pot matar tot el que és gras amb l’amnistia. Així, entén que “s’han de saldar comptes amb el passat però fins a un límit”. És a dir, no demanar responsabilitats perquè precisament s’està vivint un “moment històric”. D’aquesta manera, apunta que si ETA continua matant durant les negociacions de la reforma política se l’ha de perseguir.
Una amnistia per als que van prendre les armes
“Pel que fa a l’amnistia”, relata González segons la transcripció de la conversa, “en aquest país hi ha hagut explicacions psicològiques i sovint, fins i tot, si es vol, de resistència que pot arribar a agafar les armes. Jo no ho comparteixo, però es pot arribar a fer això en un moment d’opressió”. “Però hi ha un moment històric en què això s’ha acabat” -en referència al terrorisme- “i està clar que el país canvia”, puntualitza. “I en aquest moment històric, a mi que em deixin de conyes, qui la fa la paga”, sentencia.
Una afirmació que justifica amb relació als atemptats que puguin fer organitzacions com ETA o GRAPO, per exemple l’assassinat d’un guàrdia civil o bé “qui mata a Atocha”, en al·lusió al crim en què l’extrema dreta va matar set advocats laboralistes. Per a González aquestes morts en un moment històric fan la “punyeta” no només al “govern” sinó a tothom, fins i tot al PSOE i al PCE que dirigia Santiago Carrillo. Per això, González estava més a favor de deixar impunes els crims d’abans del “moment històric”, sobretot dels responsables de l’Estat, a través de l’amnistia.
“Amnistia. Hi ha un límit. Crec que en aquest país s’ha de saldar comptes amb el passat, però que s’han de saldar dins un límit”, emfatitza González. Tota una declaració que indica que cal ser benevolents amb els que durant el règim feixista han actuat amb tota la llibertat. Finalment, en la conversa també apareix el concepte d’amnistia fiscal. González raona que “no defensarà cada dia una amnistia fiscal perquè la gent s’emporti els diners a fora”, com sí que fa, a criteri seu, Santiago Carrillo, que defensava aquesta mesura perquè “la dreta no s’espanti”.
