És inherent a qualsevol campanya electoral celebrar un debat electoral. Però ha estat inèdit la celebració d’un debat quatre dies abans de començar la campanya dels comicis al Congrés i al Senat del 29-N. Ha estat a RTVE a Catalunya, a La 2 Cat i Ràdio 4. Un debat primerenc on els candidats catalans dels partits amb representació al Congrés han participat amb un evident ànim de prova, de comprovar el seu estat de forma i l’efecte dels seus missatges. Tant ha estat així que la primera hora del debat ha compartit protagonisme amb la segona part d’un gran partit de futbol entre l’Atlètic de Madrid i el Barça. Ha estat un matx interessantíssim i als partits han pensat més en els talls virals de l’endemà que en el ritme o l’exposició que els seus candidats feien en els tres o quatre minuts de temps que tenien per exposar les seves idees al gran públic. Aquest és l’u per u amb què avaluem cada candidat.
Jordi Hereu, dosificat
El candidat del PSC ha fet gala de l’experiència i d’un posat estable que sempre l’acompanya encara que perdi referèndums per un tramvia. Hereu ha fet com l’oncle endreçat que treballa a “la Caixa” i tota la família, en el dinar de Nadal, li pregunta on ficar els estalvis. De fet, ha estat l’oncle tranquil que no deixa fumar els nebots però que els ofereix comprensió i consells i els fa menjar. Ha corregut el risc de passar inadvertit en algun moment del debat, però quan ha recuperat micro sabia quin missatge havia de colar per atacar amb finezza als seus adversaris, conscient que PP, Vox, Junts i ERC tenien munició d’alt calibre contra el PSOE. No ha gastat pólvora en salves i ha dosificat els atacs a l’espera que la campanya s’escalfi. Hereu portava corbata.
Gabriel Rufián, atrafegat
El candidat d’ERC tenia un paper difícil aquest vespre. Primer, la pressió de no decebre els fans de les seves habilitats comunicatives. I no ho ha fet. I, en segon terme, la de situar la seva candidatura en el context d’unes eleccions on la dicotomia esquerra-dreta n’és la protagonista. I ho ha fet. Per tant, Rufián ha complert les expectatives però ha anat atrafegat tot el debat perquè havia de replicar a Míriam Nogueras, Xavier García Albiol i Juanjo Aizcorbe, de Vox. El neguit per no deixar ningú sense respondre i buscar la frase curta i ocurrent l’ha mantingut en tensió, tot i que té un bon rebost al seu timeline de la xarxa X. En canvi, ha estat massa suau amb Ernest Urtasun i Jordi Hereu, que no ha burxat gens. Una escletxa que Nogueras no han desaprofitat. Rufián també portava corbata.
Míriam Nogueras, líbera
La cap de files de Junts, única dona del debat, hi ha anat amb la idea de presentar-se com l’única candidata d’obediència estrictament catalana. De fet, Nogueras ha posat en pràctica el que Helenio Herrera va inventar en el futbol, el líbero. És a dir, el jugador defensiu que no té cap obligació de marcatge. Nogueras ha anat a la seva i a vendre el seu peix, evitant un xoc massa directe. Ha anat a parlar de “fer feina”, “d’ordre”, d’impostos normals, esquivant quan la pressionaven per les seves votacions contra els decrets d’habitatge. Val a dir que ella mateixa s’ha reconegut com un “bolet” en una “campanya espanyolitzada”. Nogueras ha esbossat aquest vespre com serà la campanya de Junts, defugint el marc de dreta i esquerra. Una opció agosarada perquè el camp del joc, encara que siguis líbero, te’l marquen els altres.
García Albiol, ‘umbralista’
El candidat del PP, Xavier Garcia Albiol, ha anat al debat com Francisco Umbral va anar a la famosa entrevista que li feia Mercedes Milà. A parlar del seu llibre i punt, com li va etzibar en una de les escenes més icòniques de la història de la televisió. Albiol ha anat als estudis de Sant Cugat a parlar d’ocupacions, delinqüència i immigració. El fer d’alcalde i un to desenfadat, amb punts d’expressivitat italiana, i el desacomplexament que l’acompanyen ha estat la tònica de les seves intervencions. Com Julio Iglesias cantant Me va, me va. Al capdavall, Albiol pensa que el seu millor eslògan és que “tots ho pensen, però jo ho dic” i en l’època de l’homo videns, el punt genuí té el seu ganxo encara que només resolgui coses a les xarxes. Per això l’ha triat Alberto Núñez Feijóo. Albiol no portava corbata.
Ernest Urtasun, professional
Hi ha persones que han nascut per fer de mecànic de motos, altres per fer arrossos, alguns per fer de carter, una minoria per fer de jutges i uns pocs per ser polítics professionals i exercir el càrrec sense enganxar-se els dits. És el cas del candidat del Frente Amplio, hereu d’una vella escola política catalana efectiva i molt productiva com va ser Iniciativa-Verds. Algun dia algú hauria d’escriure la història dels hereus del PSUC i la seva capacitat d’adaptació que faria les delícies de Charles Darwin. Aquest vespre n’ha estat la demostració. Amb un to de solvència contrastada, Urtasun ha estat capaç de titllar de poc menys que fatxes els del PP i Vox i, alhora, criticar el PSOE, amb qui han governat aquests anys. De fet, si l’ET hagués vist el debat hauria pensat que qui dirigia la Moncloa era Urtasun i els seus amics i no pas els socialistes amb el seu tòtem Pedro Sánchez al capdavant. Urtasun ha demostrat ser el més professional de tots, privatitzant, per als seus, les coses bones de la Moncloa i socialitzant, per al PSOE, els grans desastres. Urtasun no portava corbata.
Juanjo Aizcorbe, còmode
El candidat de Vox, Juanjo Aizcorbe, sabia perfectament que en aquest debat només podria prendre mal. Per això ha deixat la innovació de banda, i a diferència d’Hereu, s’ha vist com l’oncle que deixa fumar i beure cervesa el dia de Nadal. No ha perdut l’oportunitat de mostrar el seu catolicisme i, tot sovint, se li escapava un somriure sorneguer. El guió, fàcil: tots són una colla de corruptes i la islamització amenaça la civilització. Aizcorbe, però, s’ha entrebancat quan volia articular discursos gaire llargs en qüestions socioeconòmiques. Les seves propostes, més simples que el meló amb pernil, no superaven el to i les formes educadíssimes i divertides del candidat. Però en cap moment se l’ha vist incòmode amb la convicció que els votants de Vox voten més la papereta que no pas els noms. La campanya li fan els altres i Aizcorbe és prou llest per no malbaratar la feina dels altres. Aizcorbe no portava corbata.
Gemma Nierga i Lluís Falgàs, ofici
TVE ha apostat per una parella de moderadors del debat amb més mili que el capità Trueno. I tots dos saben que el millor que li pot passar a un debat és que els moderadors passin desapercebuts. La discreció dels professionals. Fer i dir les coses amb tacte, amb un somriure i desengreixar quan la cosa es posa molt carregosa, renyar amb delicadesa quan tocava, repartir les cartes i donar joc. A més, tots dos són respectats per la biosfera política catalana. Nierga i Falgàs han regalat un curs de moderació i, sobretot, d’ofici. La presentadora d’El Cafè d’Idees ha hagut, fins i tot, d’esperonar a algun candidat a enraonar, i el presentador d’Aquí Parlem, el programa de política degà de la televisió a Catalunya, ha tingut un punt d’humanitat en informar els candidats que el Barça havia guanyat el matx. Albiol i Rufián són pericos. Que bé que acaba el partit quan ningú no parla de l’àrbitre.
