Poc després de les nou del matí, un piquet recorre el carrer Urgell de Barcelona recordant als establiments oberts que és dia de vaga general i que haurien de tancar. Fan algunes pintades que diuen “11-M, vaga general”, criden consignes pel dret a l’habitatge. Després de fer arribar el seu missatge a un supermercat obert, s’aturen davant d’una botiga de mobles tancada i treuen els esprais: “PSC desnona”, hi deixen escrit a la façana. Una travessia més avall, han deixat la mateixa pintada, en aquest cas feta a terra.
No serà l’únic indici que la vaga beneïda per la Moncloa i pel PSOE i ben vista per la plaça Sant Jaume i el PSC també s’adreçava a ells. Un cartell del sindicat IAC (Intersindical Alternativa de Catalunya) assenyalava directament el president de la Generalitat i primer secretari del PSC: “també va per vostè, Salvador Illa, responsable de la precarietat dels serveis públics”. Mentre la viceprimera secretària i portaveu del partit d’Illa, Lluïsa Moret –que també és presidenta de la Diputació de Barcelona i alcaldessa de Sant Boi de Llobregat– feia declaracions als mitjans des de la manifestació del migdia –ha dit que el PSC comparteix “absolutament” les reivindicacions de la vaga– aquest cartell es trobava en diversos punts de la ciutat.
“També va per tu, PSOE”
I, a la tarda, a la manifestació multitudinària que ha reunit del passeig de Gràcia, dues pancartes tornaven a qüestionar l’ecosistema format pel PSOE-PSC i els sindicats majoritaris, CCOO i la UGT. Una, portada per un manifestant i de dimensions modestes però prou visible, apel·lava directament el partit de Pedro Sánchez: “També va per tu, PSOE”. Però una de molt més gran, que constituïa una de les diverses capçaleres de la marxa unitària, llançava un avís als dos sindicats afins al govern espanyol i al català: “CCOO i UGT, sindicats del poder. Nosaltres a les barricades, ells a les mariscades”. Sense cap logo, com un avís a navegants per a les formacions que, quan el Sindicat de Llogateres va convocar la jornada d’aquest 11-N com “la primera vaga general de la història per l’habitatge”, ràpidament van moure fitxa per fer-se-la seva. Després van venir diverses declaracions de membres del govern de Pedro Sánchez, com el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, que va assegurar que l’executiu compartia els motius de la vaga i subratllava que era “contra l’oposició”: un fet inèdit en una vaga general.
I, de fet, no se n’han sortit. La vaga no s’ha fet contra el PP, Vox i Junts –els partits que la Moncloa, el PSOE, Sumar i els Comuns posen al mateix pel vot en contra dels decrets d’habitatge aprovats al Consell de Ministres–, sinó com a esmena a la totalitat a un sistema sencer, del qual forma part, indefectiblement, el govern espanyol. Ho ha deixat clar la portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, que ha qualificat la protesta “d’èxit rotund”. A part d’advertir a la dreta que li “passaran per sobre”, ha afegit: “Si hem arribat fins aquí, a una vaga general, és perquè tenim una esquerra covarda, que no s’ha atrevit a plantar cara als poders econòmics. Si no canvien, la gent no entendrà que existeixin”.
Hi ha hagut, per tant, una vaga general que s’ha deixat notar amb claredat i que ha expressat un descontentament ampli i profund, que no es limita a la votació contra dos decrets de fa unes setmanes, sinó que respon a les polítiques i les dinàmiques del mercat immobiliari de dècades. I els partits i organitzacions que donen suport a Pedro Sánchez ha fet la seva vaga, encarada a les eleccions del 29 de novembre i la campanya que comença aquest dijous a la nit, que no ha estat la de la gent.
La batalla per les xifres del seguiment de l’aturada
L’11-N ha traslladat el malestar social als centres de treball, però també ha ampliat el perímetre tradicional de la protesta laboral. La mobilització ha posat a prova la capacitat d’organització dels treballadors en un moment de creixent pressió sobre les economies familiars i ha evidenciat una confluència de reivindicacions que fins ara no acostumaven a compartir el mateix espai de protesta. L’habitatge, els salaris i el poder adquisitiu han articulat una jornada que ha combinat l’aturada de l’activitat productiva amb la mobilització massiva al carrer. A Barcelona, unes 55.000 persones han participat en la manifestació principal –que s’ha acabat amb aldarulls protagonitzats per un grup reduït d’agitadors que han vandalitzat botigues i cremat contenidors– i 10.000 més ho han fet en diferents punts del país.
La protesta ha tingut una incidència important en determinats sectors industrials i logístics de tot el país, però la lectura de la fotografia que fan sindicats i patronals dibuixa dues realitats molt diferents. La distància entre l’afectació en alguns dels principals centres productius del país i la continuïtat de bona part de l’activitat empresarial contrasta amb la capacitat de mobilització que s’ha visualitzat als carrers. Aquesta dualitat és una de les principals particularitats de l’11-N: la força de la protesta no s’ha mesurat exclusivament en el nombre de treballadors que han deixat d’anar a la feina, sinó també en la capacitat d’aglutinar sectors socials que comparteixen una mateixa sensació de pèrdua de poder adquisitiu i dificultat per garantir unes condicions de vida dignes.
La dimensió de la protesta ha obert una disputa entre sindicats i patronals sobre el seguiment i l’abast econòmic de l’aturada. CCOO i UGT han xifrat la participació en el 84%, amb una incidència especialment elevada en l’automoció, el transport industrial, les universitats i el metall, on la paralització ha arribat al 100% en grans empreses industrials com Seat i Ebro. Les organitzacions empresarials, en canvi, han ofert una estimació molt inferior: Pimec ha situat el seguiment en el 8,3%, Cecot, en el 7,5%, i Foment del Treball, en el 7%. Les patronals calculen que una quarta part de les empreses han reduït la seva activitat, si bé una part ho han hagut de fer per les alteracions en els accessos i els desplaçaments dels seus empleats.
De fet, la mobilitat ha estat un dels factors que han ampliat l’impacte de la protesta més enllà dels centres de treball. La Generalitat ha comptabilitzat més de cinquanta afectacions viàries, especialment a l’AP-7, l’A-2 i la C-58, així com als accessos a Barcelona, als ports i als polígons industrials. A l’àrea metropolitana, les sortides de vehicles han caigut un 45% i les entrades, un 52%, respecte de la referència de l’any anterior. Això representa 65.000 vehicles menys a les sortides i 87.000 menys a les entrades. A Rodalies, el compliment dels serveis mínims s’ha situat en el 78%, amb incidències i supressions puntuals de circulacions, mentre que FGC i TMB han complert els serveis establerts.
Un altre indicador de l’aturada ha estat l’evolució de la demanda elèctrica. Segons les dades del Govern, el consum a Catalunya ha caigut aproximadament un 15% durant el matí en comparació amb el dia anterior. Es tracta d’una contracció significativa de la demanda durant les hores de més incidència de la vaga, tot i que la dada no permet calcular directament el valor econòmic de la producció que s’ha deixat de generar. De moment, tampoc no hi ha una estimació consolidada de les pèrdues de facturació ni del cost total de la jornada per a l’economia catalana.
En els serveis públics, el seguiment també ha estat desigual. La Generalitat ha situat la participació entre els seus treballadors en el 12,6%, mentre que a l’ensenyament públic ha superat els 19.000 docents, un 21,9% del total. En la sanitat pública, el Govern ha calculat un seguiment del 6,9%, amb dades del 64% de les entitats proveïdores. Aquestes xifres conviuen amb estimacions sindicals superiors en alguns àmbits, com el 35% que UGT atribueix al sector sanitari.
