• Barcelona–
  • Girona–
  • Lleida–
  • Tarragona–
  • Tortosa–
  • Mataró–
  • Vic–
  • Vilafranca del Penedès–
  • Vilanova i la Geltrú–
  • La Seu d'Urgell–
  • Puigcerdà–
  • Figueres–
  • Gandesa–
  • L'Hospitalet de Llobregat–
  • Sant Carles de la Ràpita–
  • Sant Cugat del Vallès–
  • Terrassa–
  • Sabadell–
  • Granollers–

El grup d’Arbúcies Remei de Ca la Fresca torna a sacsejar l’escena amb l’EP Mesures extraordinàries (Bankrobber, 2026), amb quatre cançons inèdites i que funciona com a revulsiu per al seu directe, que han presentat aquest divendres a Razzmatazz. La banda del Montseny també fa un pas endavant en la seva trajectòria amb aquest nou material, ja que assumeix per primera vegada la producció pròpia d’aquests temes –amb un so marcadament més elèctric i anglosaxó–. En aquesta entrevista amb El Món, Xantal Rodríguez i Artur Piera reflexionen sobre el compromís polític de les seves lletres, però també tracten el pes de l’algoritme, la pressió de les xarxes socials i la realitat d’intentar viure de la música des del cor del Montseny.

Heu enregistrat l’EP Mesures extraordinàries amb quatre cançons noves. Era urgent treure aquest material?
Artur Piera: Ens vam posar nosaltres mateixos aquesta data límit. Era una urgència per a nosaltres, una manera de renovar el directe perquè t’acabes cansant de tu mateix.

Xantal Rodríguez: I treure coses perquè, com que ens ho fem tot a casa, teníem molt material acumulat, i passat un temps ja no ens agradava… Treure les coses t’ajuda a deixar-les anar, i a passar a la pantalla següent per compartir-les.

Aquest material respon a un moment vital o a la necessitat d’estar novament a escena?
XR: Teníem una data important a l’horitzó, que era la de Razzmatazz, i volíem presentar alguna cosa. Teníem la idea d’un disc, però vèiem que no hi arribàvem; per això vam optar pel format d’EP com a mesura extraordinària, ja que inicialment no estava previst. Feia dos anys que tocàvem les mateixes cançons –algunes fins i tot abans de treure el disc– i entraves en un avorriment de pilot automàtic. Fer temes nous t’obliga a estar més concentrat, a recuperar el risc i a trencar la monotonia del directe. L’any passat ja volíem treure coses. De fet, un dels temes ja el teníem fet de llavors, sense la lletra definitiva. Som una mica impulsius, tot i que a estones també massa reflexius, depenent del dia.

Aquestes quatre cançons són el fil conductor del disc?
XR: De moment no volem parlar de disc, perquè a hores d’ara tampoc n’estem fent cap. Si hagués de sortir l’any que ve, ja ho hauríem de saber. Simplement, tenim coses guardades i hem de veure si surten, com fem el trencaclosques o si destriem tot això per fer alguna cosa nova. Com que aquestes no han sortit en format físic, pot ser que si acabem fent un disc i hi connectin, i surtin en el pròxim disc.

Però no té per què.
No té per què. Si aquestes cançons no tenen res a veure amb el disc, no ho farem i potser ens plantejarem publicar una edició física de l’EP.

Remei de Ca la Fresca, grup de música català de rock visceral. 09.11.2026 | Mireia Comas
Remei de Ca la Fresca, grup de música català de rock visceral. 09.11.2026 | Mireia Comas

I hi ha un canvi en la producció: fins ara l’havíeu externalitzada i ara l’assumiu vosaltres. Per què?
AP: Sempre ens ho hem volgut fer tot nosaltres. Tenim un estudi, jo produeixo i aquest és el primer disc que he mesclat jo també. Suposo que és una qüestió d’experiència, habilitats i eines. Al principi no en tenia i ara, després de quatre o cinc anys, sí que en tinc. Sempre ens ho hem gravat tot nosaltres, però a l’hora de publicar necessitaves un professional o una orella externa per resoldre problemes tècnics per als quals fins fa poc no tenia les eines necessàries.

Aquesta llibertat d’autoproduir-vos es tradueix en el so de les cançons?
AP: Sí, totalment. Quan treballes amb un productor confies en la seva visió, però nosaltres som molt cap quadrats, tenim molt clar el que volem i ara per primera vegada sabem com fer-ho. Això t’assegura que surt exactament com desitges.

XR: Diguem que ens hem estalviat la feina de traducció que implica intercanviar idees amb un extern. I ara la via és directa.

En aquest EP hi ha un canvi: guanyen presència de les guitarres en detriment dels sintetitzadors.
XR: Tot això ha coincidit amb una època de no parar de fer concerts. Per primera vegada, a diferència d’altres discos, pensàvem molt en el directe, en temes que ens vingués de gust tocar damunt de l’escenari. A l’estudi sempre surten coses més reflexives amb piano, però després has d’anar de gira i vols més canya. Per això molts temes gravats d’una manera, al concert tendim a fer-les més canyeres.

La presència de les guitarres és un reflex del vostre estat d’ànim actual?
XR: Sí, d’un estiu, primavera i hivern de molts concerts, molt anar amunt i avall i un ritme frenètic. Aquestes guitarres són el reflex d’això.

AP: De tenir ganes de fotre-li canya.

I també de grups que heu escoltat últimament?
AP: Possiblement.

XR: De fet, la música de Ciao Remei la vas fer tu l’any passat, just quan havíem descobert els Fontaines D.C., abans del disc d’ara. Tot i que després els vam veure en directe i tampoc ens vam flipar tant.

Romance?
AP: No, el vermell, l’Skinty Fia. One també va ser una inspiració per a aquella cançó.

XR: En canvi, a Designed in the USA, Made in China la influència de Rage Against the Machine és molt clara, i no perquè ho escoltem ara, sinó perquè ho hem escoltat sempre.

És a dir, que les referències són anglosaxones.
XR: En aquest disc, sí. Veníem de fer coses més aflamencades, i en fer aquest dèiem: “Sona molt ianqui”, amb una part més anglosaxona. Fins i tot pel que fa als ritmes, són tots compassos de quatre per quatre, mentre que abans jugàvem més amb altres variants. Ara ha sorgit així, sense que signifiqui que hàgim de seguir sempre aquest camí.

Remei de Ca la Fresca, grup de música català de rock visceral. 09.11.2026 | Mireia Comas
Remei de Ca la Fresca, grup de música català de rock visceral. 09.11.2026 | Mireia Comas

Temes com Designing USA, Machine China i Festival del Mal carreguen contra la globalització, el turisme de masses i els jets privats. Com neixen aquestes reflexions?
XR: Neixen del moment, de voler parlar d’una cosa i acabar anant-se’n per les branques a causa de la situació global. Són tots els problemes que patim col·lectivament –per això també hem anat a una vaga–: no és només el turisme, ni l’habitatge, ni les escoles, sinó que tot està col·lapsant alhora. I si no ho està, estem col·lapsant les persones. Es reflecteix al disc perquè és el que vivim i parlem cada dia, de manera que no parla de res concret i alhora parla de tot.

És el reflex d’un moment vital de la societat que vosaltres, com a joves, també patiu.
XR: Exacte. Tampoc és una cosa buscada; a vegades m’agradaria tractar un tema específic, però no tinc les eines ni les habilitats per parlar-ne com voldria. Així doncs, surt de manera natural de les converses a casa i de la nostra realitat quotidiana.

Ser una banda amb una càrrega social i política us arriba a pesar?
XR: A estones. L’any passat, abans de començar, fins i tot vam dir: “No farem res polític aquest cop, serà tot diferent”, i patapam.

AP: Però al final, el que t’inspira és també el que et cabreja.

XR: Ens passava amb l’anterior disc, que sentíem que ens preguntaven poc per la música. El missatge és important i l’entenem, però li dediquem moltes més hores i esforços a la part musical. Tot i que ens agrada que el missatge tingui la seva importància, però crec que és directe i prou evident, i, en canvi, la música queda a vegades en un segon pla. I això, en algun moment, ens ha pesat. Així i tot, intentem fer-ho fugint del pamflet, buscant un vessant més poètic, metafòric i divertit.

Però és més fàcil no mullar-se, no?
XR: Depèn de l’època. Ara vivim en l’era de la performativitat a Instagram, on de sobte passen coses al revés. Quan es va viralitzar el tema de Palestina, molts deien “Free Palestine”, però a vegades semblava només una manera de penjar-se una medalla. Nosaltres mateixos teníem una cançó sobre Palestina i, a vegades, pensava fins a quin punt allò ens beneficiava o si la gent aplaudia la causa o a nosaltres. Genera una reflexió similar quan anuncies que fas caritat, ja no deixa de ser-ho. Però mullar-se costa perquè sents que et pots tancar portes.

Se us han tancat portes?
XR: Jo no ho he sentit, no en tenim constància. L’únic cop que ens vam mullar de manera més directa va ser amb el tema de l’aigua al nostre poble. L’any passat al festival Cruïlla vam criticar obertament el nostre espònsor, Vichy Catalan, i el vídeo es va viralitzar i va tenir molt ressò. Sabem que després hi va haver reunions i ja no són espònsors nostres. Vam aconseguir remoure alguna cosa, i lluny de tancar-nos portes, el Cruïlla ha continuat comptant amb nosaltres i molta gent ens ha conegut gràcies a allò. Mullar-se sovint val la pena per tot el que pots arribar a remoure.

Quin pes creieu que té la música reivindicativa dins de l’escena catalana actual?
XR: Hi ha moltes maneres de ser reivindicatiu. Fixem-nos en el col·lectiu LGTBI: hi ha molta música potent d’aquesta temàtica liderant l’escena. No podem abastar-ho tot, cadascú canta el que sent –nosaltres no tenim cap cançó LGTBI–, i està bé que cadascú ocupi el seu espai. Veig bandes joves que expressen coses o bé directament a les lletres o a través de les entrevistes. Nosaltres venim d’escoltar grups que no eren explícitament polítics, com Antònia Font o el Petit de Cal Eril, dels quals en deduïes idees afins a les nostres. Sense anar més lluny, Us estimo a tots igual, d’Antònia Font és una cançó d’amor cap als animals i ja et transmet un missatge clar.

Remei de Ca la Fresca, grup de música català de rock visceral. 09.11.2026 | Mireia Comas
Remei de Ca la Fresca, grup de música català de rock visceral. 09.11.2026 | Mireia Comas

Us sentiu estranys dins del panorama musical català?
XR: Al principi més, perquè desconeixíem totalment el sector professional i ens sentíem una mica sols. Ara ja hi coneixem molta gent. Pel que fa a estils, som tots molt diferents; la música és immensa i Catalunya petita, la qual cosa facilita fer coses variades. Potser en l’àmbit més mainstream no trobem tanta gent afí, però a les escenes locals hem descobert grupassos amb els quals ens sentim agermanats.

Parlaves abans d’Instagram. Com viviu l’esclavitud de les reproduccions i dels algoritmes a les xarxes socials?
XR: Aquests dies estic fent tasques de promoció a Instagram, però em supera perquè, sí que arriba més gent, però t’obsessiones amb qui ho veu. És quan t’adones de tot l’espai mental que ocupa això i fins a quin punt he d’estar fent jo això. T’afarta perquè passes més hores fent de community manager que de músic. I ens vam apuntar a això per fer música. Pots compondre un tema excel·lent, però sense videoclip molts no hi arribaran; i si fas el videoclip i no fas un reel amb subtítols a Instagram, tampoc tindrà impacte. Amb Festival del Mal ho hem comprovat: sense la peça audiovisual hauria passat més desapercebuda. Malgrat tot, estem zero obsessionats amb les escoltes. Coneixem bandes amb milers de reproduccions a l’altra punta del món gràcies a l’algoritme –com ens va passar al Japó amb Remei– que després no connecten amb el públic en directe. Nosaltres tenim un públic fidel als concerts, i amb això estem més que contents.

L’EP inclou Chao Rémei, que funciona com una carta de dimissió…
XR: Això ho va escriure el mànager i ara m’ho pregunten a tot arreu! En Marcel, de Bankrobber, va fer una descripció de la cançó molt ben parida sota el concepte de “carta de dimissió”. Representa haver-te d’acostumar a un ritme de vida amb el qual havíem somiat, però que comporta aquest petit sentiment de voler-ho engegar tot a rodar per començar de nou.

Us canseu de les gires?
XR: A estones. Fem molts bolos per Catalunya i tornem a dormir a casa, així que no és el mateix cansament que el de qui marxa fora mesos. El més dur és recuperar els ritmes normals després de l’estiu, quan s’acabava anant a dormir a les sis de la matinada. Vas amb el ritme girat, però ens agrada aquesta vida frenètica.

Esteu preocupats davant de les eleccions del 29-N i de la situació política actual?
AP: Sí, preocupa.

XR: A mi no em preocupa, els hauria de preocupar a ells. Portem molt de temps amb la narrativa de “quina por el que ens ve” i l’estem retroalimentant. La por, que la tinguin ells. Veient les manifestacions i les acampades, tinc la sensació que som molts més els qui volem viure en pau i amb tots els drets i amb una qualitat de vida digna per ta tothom. Ells són una minoria de friquis, una mica curts, que veuen algú carismàtic com la Sílvia Orriols o el Santiago Abascal com si es tractés d’un líder religiós. A mi por no me’n fa. El mal que ens assetja és superior als partits polítics, governi qui governi.

La por és el pitjor que es pot tenir?
XR: Totalment. Estic cansada que l’esquerra reprodueixi constantment aquesta por; la ràbia de la gent al carrer hauria de fer tenir por als governants. I no al revés.

AP: Li ha de preocupar a tothom per anar a votar, no per una qüestió de por, sinó de responsabilitat.

Amb l’EP heu presentat també el documental Però abans d’això hi haurà set, sobre l’explotació de l’aigua a Arbúcies. Com us vau implicar en aquesta lluita?
XR: Vam començar arran de la cançó Mal de muntanya, que parlava d’això perquè som d’Arbúcies i l’aigua hi està molt present. Però veus any rere any com les fonts s’assequen i els boscos van perdent el clima humit. Ens preocupa perquè és part de la nostra riquesa i del que ens agrada de viure allà. Durant la sequera es van imposar restriccions a la ciutadania i als pagesos, mentre les empreses embotelladores no van patir cap limitació. El debat és profund: de qui és l’aigua del subsol que s’apropia una empresa privada comprant uns terrenys? És una guerra a escala mundial. Igual que es privatitza tot, es vol privatitzar l’aigua. Això passa amb l’aigua de boca i amb l’aigua de xarxa, però amb l’aigua embotellada també passa i és un gran generador de plàstic. Només ens en recordem d’aquest problema quan hi ha sequera extrema. Arran de l’última crisi es va crear el col·lectiu Aigua Clara d’Arbúcies per demanar la derogació de la Llei de Mines, que permet que tot això pugui continuar sent així i ens hi hem vinculat perquè, al final, vivim allà i ho patim de primera mà.

Remei de Ca la Fresca, grup de música català de rock visceral. 09.11.2026 | Mireia Comas
Remei de Ca la Fresca, grup de música català de rock visceral. 09.11.2026 | Mireia Comas

Les administracions hi fan alguna cosa?
XR: La resposta típica de l’Ajuntament és que aquestes empreses donen ocupació, però quin tipus de feina, no? Normalment solen ser contractes temporals precaris. Hi ha molta opacitat tant per part de les corporacions com de l’ACA. Hauria de fer-se un estudi hidrològic públic i independent dels aqüífers, perquè els únics informes existents els paguen les mateixes embotelladores i responen als seus interessos. Intuïm que la situació dels aqüífers és alarmant perquè aquestes empreses no paren de perforar nous pous a la recerca d’aigua.

El fet de viure a Arbúcies, aïllats de la gran ciutat, determina la vostra manera de fer música?
XR: Evidentment, l’entorn condiciona el que tu fas. L’estudi de gravació està al mig de la muntanya, i la música s’amara d’aquesta foscor i frondositat del bosc. Són paisatges idíl·lics, però alhora freds, durs i hostils en certs moments, i això es trasllada al so.

Com ha estat portar la vostra música i les vostres lletres en català a escenaris anglosaxons com Londres, Leeds o Manchester?
AP: Molt positiu, perquè descobreixes que la barrera de l’idioma te la poses tu mateix. El públic gaudeix de la música i veus que pots anar arreu.

I connectar cantant en català.
XR: De fet, si actues a Manchester, tant els fa que cantis en català o en castellà. Fins i tot aquí ens ha passat que algun estranger ens digui que no entenia res, però que l’havia captivat l’energia de la música. Tenim la limitació que ens han inculcat des de Madrid respecte al català, però cal trencar-la. Avui dia, en molts estils la lletra importa poc i compta més la sonoritat global. El català no hauria de ser un impediment per traspassar fronteres, i menys avui en dia perquè, si t’interessa, tens eines per traduir la lletra.

El concert de Razzmatazz és un punt i a part de cara a un futur disc?
Continuarem fent concerts, ja que no funcionem amb una estratègia rígida de disc-gira-disc, sinó que anem compostant sobre la marxa mentre continuem actuant. Necessitem els concerts per viure econòmicament. Els discos i les reproduccions digitals no donen ingressos directes; el marxandatge ajuda a cobrir despeses i la resta prové de projectes paral·lels de gravació. Al final, tenim la sort de pagar un lloguer barat a Arbúcies; anem molt justos, però som feliços.

Comparteix

Icona de pantalla completa