Aquest dimecres se celebren les qüestions prèvies de la peça B de les diligències 2923/2009. El nom tècnic no diu res quan curiosament va ser el gran cas que volia implicar els Mossos d’Esquadra en una veritable trama de corrupció i narcotràfic. Són les restes del cas Macedònia. Han passat 12 anys i només arriba a judici d’aquest nyap una peça separada contra un sotsinpector, Josep Ranea, acusat de cobrar un sou de mil euros al mes d’un narco, i contra 16 integrants d’una coneguda xarxa de narcos. Tot en base unes converses editades que la defensa i la poderosa Divisió d’Afers Interns dels Mossos sostenen que són les habituals entre un investigador i un confident. El jutge instructor, un gran conegut del públic català, és Joaquín Aguirre, que ara per ara mantè la tesi que Rússia està darrera del Procés en la macrocausa Volhov.
Les sessions de la vista oral començaran al gener, però aquest dimecres s’han programat les qüestions prèvies. De fet, serà una vista clau, perquè la instrucció ha acabat amb peces arxivades, nombroses irregularitats i estirada d’orelles del fiscal al jutge instructor. Una història sòrdida on també va aparèixer un informe, finalment retirat de la causa, de l’ex director adjunt operatiu del Cos Nacional de Policia, Eugenio Pino, per intentar embolicar l’actual major i cap dels Mossos, Josep Lluís Trapero. L’abril del 2019, el jutjat va haver d’arxivar una de les peces principals contra cinc mossos després que tant la fiscalia com la Generalitat demanessin l’arxiu durant gairebé sis anys.
Tot va començar l’any 2009, quan van aparèixer unes sospites que la Guàrdia Civil mantenia contactes amb un bon grup de coneguts narcotraficants. El cas es va batejar com a Macedònia. Però, de l’institut armat espanyol, les sospites van saltar als Mossos. Tot perquè el jutge Aguirre va rebre les transcripcions de les punxades de telèfons de la unitat d’investigació criminal i hi va veure coses estranyes. De fet, va sospitar que li volien amagar converses de comandaments amb un confident i narcotraficant prou conegut, Manuel Gutiérrez Carbajo.
El jutge va continuar collant i va voler emfatitzar que l’aleshores cap de la Comissaria General d’Investigació Criminal (CGIC), Josep Lluís Trapero –actual major i cap del cos–, va tenir unes 300 converses telefòniques Gutiérrez Carbajo; el sotsinspector en cap de la Unitat Adscrita dels Mossos, Antoni Salleras, hi va parlar unes 150 vegades; i el subinspector Josep Ranea unes 700. Però quan li van intervenir el telèfon a Carbajo es van acabar les converses amb els policies. Salleras i Ranea eren els principals policies imputats en el cas. Salleras n’ha sortit impune.
El juliol del 2012 el jutge va entrar amb la policia espanyola a la seu central dels Mossos, al complex Egara de Sabadell, per decomissar els discos durs on hi havia totes les trucades. Després d’un informe pericial de la policia estatal es va comprovar que gairebé no faltava cap trucada en els CD lliurats pels Mossos al jutge, sinó només unes converses intranscendents durant dos dies. Les sospites quedaven en no res.
Però va passar el temps i una altra circumstància va embolicar de nou el cas. Era el desembre del 2014. Al jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona va arribar un curiós i estrany informe de la Brigada d’Anàlisi i Revisió de Casos (BARC), una fantasmagòrica unitat que va crear l’ex director adjunt operatiu de la policia espanyola, Eugenio Pino, per “reobrir casos” que en principi no s’havien resolt. El temps va demostrar que era una brigada per trobar draps bruts i episodis passats i així neutralitzar enemics. En ser destituït Pino, la policia va eliminar immediatament aquesta brigada sense cap explicació.
Aquest informe, de 147 pàgines, partia de la suposada relació entre Trapero i el narcotraficant Carbajo. Una fantasia que ha obligat els Mossos i Interior a reaccionar i remetre un escrit el passat setembre al jutjat central d’instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, per demanar que investigui, en el marc de la macrocausa Tandem –sobre els negocis i operacions clandestines del comissari jubilat José Manuel Villarejo– les maniobres de la policia patriòtica per rebentar operacions a Catalunya. De fet, l’operació dels Mossos contra el narcotràfic que implicava guàrdies civils i policies va ser un dels factors que va esperonar molts comandaments d’aquests cossos a buscar-li les pessigolles arran del referèndum del Primer d’Octubre.
Després de totes les vicissituds del cas, arriba la primera vista. L’únic processat és el sotsinspector Ranea que sembla el boc expiatori d’una instrucció entrebancada, llarga i poc transparent i batejada dues vegades: el cas Macedònia i el cas Saratoga. Ranea s’enfronta a una pena d’onze anys, igual que els narcotraficants que seuran amb ell al banc dels acusats. La fiscalia el considera culpable dels delictes de suborn, organització criminal, tràfic de drogues i revelació de secrets. De fet, el ministeri fiscal considera que era una peça clau per la supervivència de la banda de narcotraficants. Però el pas del temps i l’anàlisi de la prova disten molt d’aquestes acusacions. L’escrit de defensa és un exercici d’orfebreria on es desmunta una per una la doble lectura de les transcripcions telefòniques i , en canvi, esdevé un curs, de com la policia assoleix la confiança dels confidents.
