El primer dia de l’any vam saber que el gaèlic irlandès o irlandès -a seques- ja és llengua oficial de la Unió Europea amb tots els ets i uts. Els tràmits per fer-ho possible es van iniciar l’any 2007 i s’han anat allargassant amb l’excusa de l’escassesa de traductors capacitats per heure-se-les amb aquest idioma d’arrels celtes que era predominant a l’illa d’Irlanda abans que els anglesos comencessin a fotre-hi el nas: un hàbit anglosaxó, aquest de posar els peus a l’illa veïna, que ve de molt antic i que encara avui no ha estat abandonat del tot.
Si després de tantes evasives les mastodòntiques institucions europees han acabat adaptant-se a una comunitat lingüística menuda, és perquè darrere d’aquesta petició hi havia tot un senyor estat membre insistint-hi. Les xifres que circulen sobre el nombre de parlants de l’irlandès no són massa exactes i obren un ventall que va dels 70.000 fins als 200.000 individus. S’hi mesclen els números en funció de si els gaèlicoparlants tenen aquesta llengua com a materna, si simplement la saben parlar, si són comptats com a residents de la República d’Irlanda, o de tota l’illa, o prenent fins i tot els de l’altra banda de l’Atlàntic, és a dir, computant-hi els descendents dels molts emigrants irlandesos que es van establir als Estats Units.
L’enveja és un pecat capital però en aquest cas no podem evitar sentir-ne. Essent l’irlandès la vint-i-tresena llengua en volum de parlants dins de la UE i el català la tretzena, la primera ja té reconeguts tots els drets i la nostra no hi pinta res. El més gros de tot és que després del Brèxit hi ha més parlants de català sota la jurisdicció de les institucions comunitàries que no pas usuaris nadius d’aquell gegantí transoceànic anomenat anglès.
Aquests fets i dades ens demostren un cop més que les condicions en les que perviu una llengua van exclusivament lligades al poder i la sobirania i que no tenen pas res a veure amb qüestions tècniques. Si la UE ha pogut adaptar-se a les necessitats d’un percentatge ínfim de la seva població –que hi té tot el dret-, Espanya hauria pogut fer el mateix a casa seva amb la porció molt més gruixuda que conformen els diversos milions de parlants de català, basc i gallec que hi ha entre el total dels seus contribuents. Si Brussel·les ha contractat traductors de gaèlic, no és per manca de capacitat, ni per alguna terrible impossibilitat, que no fa el mateix amb el català. És, simplement, perquè Espanya no té el més mínim interès en protegir els drets lingüístics d’una part importantíssima dels seus ciutadans –o, més ben dit, súbdits-, perquè veu la seva mera existència com una realitat aliena a la seva identitat nacional.
Un altre exemple il·lustratiu és la normalitat, quan s’ha donat el cas, amb la que s’ha pogut utilitzar el català des del faristol de l’Assemblea General de les Nacions Unides. El 1993 Andorra va poder ingressar a l’ONU, esdevenint el membre de ple dret número 184. L’històric discurs pronunciat a Nova York per l’aleshores cap de govern Òscar Ribas no es va fer en cap altre idioma que no fos l’únic que gaudeix d’oficialitat al principat pirinenc, esmentant-hi explícitament que la seva llengua és la “de Ramon Llull, Ausiàs March i Salvador Espriu, la qual es parla des de Fraga fins a Maó i des de Salses fins a Guardamar”. D’aleshores ençà això ha anat passant regularment sense que ningú en faci cabal.
Uns pocs milers d’europeus acaben de veure’s respectats, mentre que milions d’altres seguim sense existir. Com que hem vist que són els estats els que dirimeixen qui es mereix aquesta distinció a Estrasburg i Brussel·les, pel català només hi ha dues vies possibles: confiar en una futura admissió d’Andorra com a estat membre de la Unió o constituir-se en estat tal com van fer els irlandesos. Esperar que Espanya es refundi com alguna cosa diferent a una Castella amb dominis requereix massa fe.
