Potser alguns de vosaltres no sap què és l’Escola de l’Administració Pública de Catalunya. Es tracta d’un organisme depenent de Presidència de la Generalitat que es dedica, com explica a la seva pàgina web, a la formació i assessorament en l’àmbit de la gestió pública, i té per objectiu, sempre segons aquest portal, millorar el funcionament de l’administració pública catalana mitjançant la formació dels treballadors públics, la recerca i la divulgació de matèries relacionades amb la funció pública.
Doncs bé, el seu director, un càrrec que és a dit segons el color polític del govern de torn, ara presidit per Pere Aragonès, Ismael Peña-López, ha expressat que, a diferència del que pensen els jutges belgues, i en línia amb el que pensen els jutges espanyols, les cançons del raper Valtònyc no les hauria d’emparar la llibertat d’expressió. Ara diu que se’n penedeix i que per això ha esborrat el tuit (que això passi quan es fa pública la sentència de Bèlgica deu ser pura casualitat), però com es diria en català, cabra avesada a saltar, fa de mal desavesar, i al programa Planta Baixa de TV3 ha tornat a opinar el que va expressar en aquella piulada. Que la llei ha de determinar quines expressions de crítica són acceptables. Pots criticar la Corona així però no aixà, per exemple.
A qualsevol demòcrata hauria de grinyolar aquesta manera de pensar, i més encara si l’expressa una persona que és l’última responsable de la formació dels treballadors públics que després conformen la nostra administració. Perquè això significa que lluny de ser una excepció, la limitació de la llibertat d’expressió ha de ser la norma, perquè la consideració és que s’ha de regular la manera com es critiquen les coses, no quina excepció aplica en aquestes crítiques.
Ismael Peña-López fa servir en la seva argumentació exemples que busquen l’acceptació de tothom, com ara que la llibertat d’expressió no pot emparar expressions com ara que les dones han de ser violades o que els immigrants han de morir al mar quan intenten arribar a les costes europees cercant una vida millor, i que per això tampoc pot emparar les expressions de Valtònyc sobre la Corona o els governs. Però, tal com explica molt bé el doctor en Filosofia Jordi Graupera avui al mateix programa Planta Baixa de TV3 aquestes limitacions, fins i tot les que es poden considerar d’acord amb el sentit que una societat té de la justícia, va en contra de l’esperit de les democràcies occidentals.
Però ja fa temps que l’exlletrat del Tribunal Constitucional, gens sospitós de ser independentista o poc progressista, Joaquín Urías, ho va expressar també fantàsticament bé al FAQs de TV3, recordant que les limitacions a la llibertat d’expressió sempre acaben limitant a col·lectius pels quals no estan pensades, entre d’altres, perquè els jutges són de tall conservador. De fet ja ha passat: els jutges han passat per alt expressions contingudes a l’esperit de la llei actual contra els col·lectius vulnerables com els immigrants o les dones i ha penalitzat expressions contra l’Església (com el cas de Willy Toledo) o contra la Guàrdia Civil o contra la Corona.
Una cosa que em crida especialment l’atenció del que diu Peña-López, és la seva equiparació de la crítica a qui té el poder i la que es fa des del poder cap a qui no el té, comparant l’¡A por ellos! que va atiar la violència policial a Catalunya contra gent desarmada amb les cançons d’un (recordem) adolescent Valtònyc, que no tenen oportunitat d’atiar res contra els que critica, que són formes del poder a l’Estat, i això va en contra del criteri d’adequació que esmenta Graupera de Robert Alexy.
Val la pena recordar-ho la setmana que ha mort Desmond Tutu, la frase cèlebre del qual ha estat en boca de tothom: si en una situació d’injustícia et situes enmig de l’opressor i l’oprimit, has triat el bàndol de l’opressor. Això es pot comprovar més clarament en un altre dels tuits del director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, en què deia que hi ha expressions que “poden incitar a la violència”, entre les quals citava llepaculs, venut, quin fàstic, emblanquidor, entre d’altres, que són expressions fins i tot més febles que les que fiscalia atribuïa als presos polítics en el judici al Suprem que els va condemnar.
Si el llindar que algú amb un càrrec com el que ostenta Peña-López a Catalunya és considerar inacceptable aquestes expressions, és molt greu que segueixi en el seu càrrec, perquè va molt més enllà de la censura que proposen els representants del PP o de VOX. Ell ho matisa dient que no demanaria presó per elles, però parla de treballs comunitaris en el cas d’emetre-les, cosa que és encara més escandalós, perquè la seva idea de l’administració és que tingui capacitat sancionadora sobre el discurs sense la intervenció d’un jutge.
El fet que aquesta persona encara no estigui a la cua de l’atur dóna una idea de quina és la idea de llibertat d’expressió que la presidència de la Generalitat està disposada a acceptar que governi les institucions públiques i les conseqüències que té: si el món d’Esquerra Republicana i Òmnium es posen de perfil en el cas de Valtònyc, afavoreixen la radicalització del discurs de la resta del tauler polític, facilitant que els Comuns es posicionin en contra i que el PSOE li demani presó. I després els molesta que els diguin col·laboracionistes, una expressió que probablement Peña-López també considera que incita a la violència.
