El Govern de la Generalitat ha declarat la guerra als seus mestres. Impotent davant les seves reclamacions –no hi ha prou recursos per atendre-les i no hi ha prou determinació política per exigir a Madrid un canvi radical en el finançament– i incapaç de negociar-hi, ha optat per una posició dura que ha provocat una crisi sense precedents en la gestió d’un dels pilars dels serveis públics. El partit de la gestió fracassant de manera estrepitosa en la gestió dels treballadors públics de l’educació.
Primer, va decidir pactar amb els dos sindicats afins per provar de debilitar la resta. Però el que ha vingut després ha estat pitjor, amb l’entrada en escena de la policia. La de la Generalitat. La del país. Mossos de paisà suposadament especialitzats en mediació per suplir la falta d’educadors socials als instituts; altres mossos per espiar les assemblees de docents vaguistes, suposadament camuflats, però maldestres i que han acabat desemmascarats; i mossos uniformats, amb porra i escut, per convertir les protestes al carrer en un polvorí. Més desenes i desenes d’identificacions i denúncies per suposats “actes de violència contra els agents de l’autoritat, terceres persones o béns de titularitat pública o privada”, assegura el Departament d’Interior en la resposta a una pregunta parlamentària de la CUP. En la descripció dels fets, però, no hi ha res que passi d’alguns talls de carretera no comunicats i uns quants petards –com els de les revetlles– per animar les manifestacions: això és la violència, tanta com en el cas de l’activista de la protesta antimonàrquica de Montserrat, en què Núria Parlon es va haver d’acabar empassant les paraules quan un jutge li va parar els peus.
En una exhibició clamorosa de desconeixement de la societat catalana, l’executiu de Salvador Illa ha intentat passar per sobre dels docents, que són del país i no del Govern. I ha deixat que la policia s’hi fiqués a fons i que tractés uns professionals d’educar criatures com si fossin una guerrilla urbana que cal desactivar, en lloc d’entendre que són treballadors públics cremats. El resultat és dolent per al sistema educatiu, desastrós per a la credibilitat de la policia i nefast per al mateix Govern. Fins al punt que un dels seus principals socis, ERC, ho han captat i, davant la temença de ser arrossegats pel que va començar com una vaga més i acabarà sent una revolta, han sobreactuat demanant el cap del director general de Policia, Josep Lluís Trapero. El que no se sabia, ahir, és què faria Oriol Junqueras amb el pressupost –les negociacions estan avançades– si, després de demanar aquesta destitució personalment i públicament, Salvador Illa en fa cas omís. Avui ho han aclarit: res. Certament seria absurd que si l’IRPF no és una línia vermella, ho fos la no-destitució d’un director general. Però l’episodi corrobora que la gesticulació buida domina la cada dia més política i ja res significa res.
