Alguns dels que llegeixen articles com el que vaig escriure sobre Xavier Trias em pregunten qui han de votar, els independentistes, a Barcelona. Més enllà que jo no soc ningú per dir a la gent què ha de votar –perquè jo intento explicar la realitat tal com la veig perquè la gent a qui li interessa el que dic prengui decisions amb un punt de vista més–, no tinc una resposta. Bàsicament perquè, en el context en què estem, penso que la pregunta no és correcta.
Com deia en aquell article, jo entenc perfectament els barcelonins que votarien un pingüí si només hi hagués l’opció de triar entre aquest pingüí i Ada Colau. Però precisament la gestió de l’actual alcaldessa, ineptitud a banda, és un escenari buscat per posar-nos aquest dilema al davant: el de tornar a les coses que interessen a la gent, com si el conflicte nacional no impregnés tot allò que està en debat a la ciutat, com el turisme, el transport, l’ecologia, l’urbanisme o l’accés a l’habitatge. És la mateixa lògica que votar Salvador Illa essent independentista per acabar amb les polítiques de Pere Aragonès, sobretot tenint en compte que, de la mateixa manera que el PSC és soci de govern d’Esquerra a l’ombra, també Junts i Esquerra ho han estat d’Ada Colau, votant favorablement (fins i tot més en el cas de Junts) la gran majoria d’iniciatives del govern municipal.
Sense posar aquest conflicte en el centre del debat –sigui a l’hora forjar aliances (que Trias, com a Esquerra, ja ha decidit que poden ser amb els partits que garanteixen la persecució dels independentistes) o sigui per boicotejar l’Estat en el seu ús del port, per exemple– tots els candidats són el mateix candidat. És igual qui votem: pel que faran servir el nostre vot és per consolidar les estructures locals de partit mitjançant subvencions per representació i milers i milers càrrecs i sous a ajuntaments, consells comarcals, diputacions, etc., que són les mateixes que després tenen tots els incentius del món per perpetuar lideratges sotmesos a Espanya. De fet, els partits són els que ens posen la persona més adient perquè saben que a les municipals “es vota la persona”.
I com que tots els candidats a les municipals estan sota la tutela d’Espanya –com era evident que passaria des del mateix moment en què es va decidir obeir les raons de les porres i no dels vots, del jutge Llarena i no del Parlament,– jo no em sento cridada a les eleccions: ni per votar en blanc, ni per votar nul amb la papereta de l’1-O, ni molt menys per votar el mal menor. No pas perquè no votar tingui una gran rellevància política (que potser la tindrà més del que ens pensem, perquè els partits independentistes han sortit desesperats a intentar treure’ns l’abstenció del cap), sinó perquè l’exercici més gran de llibertat que puc imaginar en un país ocupat és rebutjar aquest simulacre de democràcia que ofereix l’ocupant per després poder dir que som els que més participem de la farsa. Tot plegat, amb l’ajut inestimable dels que diuen ser dels nostres.
La lectura que en facin després uns o altres m’és exactament igual, perquè alliberar la ment de l’argumentari colonial és precisament això. I una abstenció massiva seria una bona notícia. No perquè deixar sense càrrecs molta gent que fa de tap perquè aquí no es mogui ni una mosca forci una reflexió a l’independentisme institucional, que ho dubto molt, sinó perquè voldria dir que comencem a pensar al marge de la premsa, al marge dels partits, al marge de les elits, i que quan sorgeixi alternativa real, que escapi al control de tots ells, no ens empassarem tan fàcilment allò de la divisió del vot independentista, ni triarem entre els que surten al debat de Jordi Basté, sinó que tornarem a estar atents a Twitter, a Telegram i al món lliure per decidir. Voldrà dir que tornem a la mentalitat de la tardor de 2017, en què vam creure’ns (i vam demostrar) que el país és més fort que les seves institucions.

