D’ençà que Judith Butler formulés la seva incontrastable hipòtesi que el sexe és tan cultural i contingent com el gènere (que també és un constructe a discutir, per cert) i que, per tant, potser dona qui tal se senti amb independència dels seus cromosomes, res ha tornat a ser igual en el moviment feminista. De fet, aquest ara esmerça una part del seu temps en discutir una idea que per a alguns és realitat tan lapidària que acusen de delicte d’odi a qui la nega. Perquè el transgenerisme ha passat de ser anècdota estadística a tendència i categoria que transforma la reivindicació de les dones per tenir el seu lloc al món en la reivindicació de qualsevol minoria perseguida per arribar al mateix lloc que la resta de la gent. Essent totes dues pretensions legítimes, quan les lluites s’encavalquen, la de les dones es desdibuixa, perquè és difícil saber quan i fins a on s’ha produït una victòria en aquest àmbit concret, perquè qui en concret l’ha aconseguida?
Afirmat així el caràcter performatiu del sexe per part de Butler (és la paraula la que practica el sexe i no la biologia, ens diu) el resultat, des del punt de vista de l’activisme, és que han estat dues les manifestacions convocades per al 8 de març i que van tenir un sentit força divers i amb bona part enfrontat, perquè no solament divergien en el que entenen com a dona, sinó en el tractament de realitats tan punyents com el que signifiquen els ventres de lloguer o la prostitució pel que fa a lesionar la seva dignitat. Aquestes concretes distonies té un component utilitarista que no se’ns ha d’escapar; la prostitució no cal discutir-la perquè és el negoci més gran de la humanitat; però pel que fa a l’altre, hi ha qui no pot tenir un fill biològic i, com s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu que tenir fills és un dret que es pot aconseguir contra tot i tothom, si un home, se senti home o dona, vol emparellar-se amb un altre home, és obvi que no podran tenir fills biològics si no lloguen el ventre d’una dona per tenir el seu fill, amb càrrega genètica d’algun dels dos o sense. En una de les manifestacions, això és una aberració contra les dones (també contra els nens, que són objecte de tràfic mercantil); en l’altra, “maternitat subrogada” és l’expressió amable que amaga la cruenta realitat de moltes dones, com les d’Ucraïna, que ha estat ben coneguda com la granja de ventres de lloguer de tot Europa fins que va esclatar la guerra, moment en què es va conèixer la trista realitat dels nens abandonats als hospicis perquè els que els havien llogat (comprat?) no havien pogut anar-los a buscar.
Aquesta discussió té poca probabilitat d’entesa. Tanmateix, el que podem anomenar feminisme clàssic, aquell que arranca els moviments sufragistes del segle XIX, també ha canviat força des d’aleshores, quan es demanava la igualtat davant la llei; igual vot, igual dret sobre els fills, igual capacitat d’administrar els popis béns. Ara demanen quotes i tractes diferenciats que desigualin per igualar, el que s’anomena discriminació positiva. Una part del jovent, de tot sexe, creu que aquesta desigualació, tot i que es plantegi a fi de bé, ha arribat massa lluny, i en la igualtat formal de l’article 14 de la Constitució s’hi queden avui una part de les dones que no s’autonomenen feministes, perquè entenen que homes i dones han de ser iguals davant la llei vulguin a qui vulguin, creguin en el que creguin i tinguin els diners que tinguin. De fet, per a aquest tercer grup de dones que no van sortir al carrer, però algunes de les quals van escriure articles als diaris manifestant la seva indignació per ser ajudades o empentades per quotes, subvencions i diferències, a l’Europa del segle XXI el que s’ha de reclamar és que la llei, sense privilegis, es compleixi sempre i de forma igual per a tothom. I emprar els nostres esforços en intentar que arribin al nostre nivell totes les dones que en el món ni somien viure en un món lliure.
