Cinquanta anys després de la gran mobilització de Sant Boi de Llobregat, el llenguatge polític ha canviat, i sobretot, la manera d’entendre què significa Catalunya com a país i com a nació. Aquell 1976 el carrer va viure una gran mobilització que va retornar la reivindicació nacional a l’espai públic després de quatre dècades de dictadura. Més de 100.000 persones van sortir al carrer sota un lema que ho deia pràcticament tot: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Era una societat que reclamava democràcia, autogovern i reconeixement nacional. Sense complexos. La presència massiva de senyeres representava la voluntat de recuperar una identitat nacional que el franquisme havia intentat esborrar. El catalanisme democràtic tenia llavors una idea molt clara: recuperar les llibertats significava també recuperar Catalunya com a subjecte polític i col·lectiu.
Cinquanta anys després, la Generalitat torna a Sant Boi per commemorar aquella jornada. I ho fa sota el lema Tot allò que ens uneix, posant l’accent en la convivència, la pluralitat i els elements compartits de la societat catalana. Buidor absoluta en una administració que sembla tenir més necessitat d’explicar què ens uneix com a catalans que no pas què ens defineix. La diferència no és menor. Una societat pot ser plural sense deixar de tenir una identitat nacional, pot integrar persones amb orígens i sensibilitats molt diferents sense haver de diluir el concepte de país. I, sobretot, pot parlar de Catalunya com a nació sense que això impliqui excloure ningú. El problema apareix quan, per por de semblar excloent, el discurs institucional no formula amb claredat una idea nacional.
Potser aquest és el pas enrere que val la pena discutir cinquanta anys després de Sant Boi. No pas un retrocés democràtic —la comparació amb el franquisme seria absurda—, sinó un retrocés en la confiança amb què Catalunya explica la seva pròpia identitat. El 1976 no calia demanar disculpes per parlar de país. Avui, en canvi, abans de pronunciar la paraula nació cal justificar-la.
Un fet que resulta especialment paradoxal, perquè el 1976 Catalunya no tenia Parlament, ni Generalitat restaurada, ni Estatut. Tenia, en canvi, una societat disposada a sortir al carrer per reclamar-los. Avui tenim les institucions que aquella generació reclamava, però s’ha perdut una part d’aquella contundència. El cinquantè aniversari de la Diada de Sant Boi hauria de servir per alguna cosa més que per mirar una fotografia en blanc i negre. Aquella gent no sortia al carrer per commemorar el que ja tenia, sinó per reclamar el que encara no tenia. Llibertat, amnistia, autogovern i país.
El 1976 Catalunya va sortir al carrer per dir que existia. El 2026 potser hauria de tornar a preguntar-se què significa existir com a país.
