Les diades de l’11 de Setembre, superada la dictadura per mort natural del titular, van ser significatives el 1976 -amb milers de valents a Sant Boi, encara sota ranera franquista- i el 1977, que va concentrar al passeig de Gràcia, segons la premsa lliure i entusiasta de l’època, “un milió de segadors”. Amb el pas del temps i més aquietada la fogositat, aquesta quantitat va ser revisada i reduïda a la meitat, però no calia, perquè els mites són els mites i la majoria dels països en van sobrats. Ací sempre són discutits per realistes i per reialistes.
A partir de 1978, el comboi es va anar frenant i la Diada va quedar reclosa dins allò que en diríem “institucionalitat”. Més enllà dels xiulets i el llançament d’ous o monedes que es van fer habituals davant l’estàtua del sofert Casanova, l’independentisme en aquells anys expressava el disgust crònic la nit del 10 i el matí de l’11 al Fossar de les Moreres, on no s’enterra cap traïdor però on els herois actuals acabaven a trompades. Serafí Pitarra se n’hauria fet creus. De traïdors, potser cap, perquè tots competien en pàtria, però, de borinots, ben ple que n’era. A la vesprada, una manifestació ritual i escassa pel centre de Barcelona, que, com els bacteris, es migpartia o es tripartia, en aquest cas sense créixer. Com menys serem, més gallejarem i més pagats n’estarem.
El canvi d’aires, l’acumulació de greuges amb l’estat i l’augment de la tensió nacional van incitar el naixement de l’Assemblea Nacional Catalana el 2011. A partir d’aquell moment l’entitat -que es multiplicava ràpidament en socis i força- va convocar les manifestacions de l’11, definides sempre per la unitat i per la immensitat. L’Assemblea competia cada any amb ella mateixa. Amb manifestacions malabaristes -més difícil encara! n’era la divisa-, cada exercici la proposta superava l’anterior. Davant l’èxit irrefutable, els organitzadors -trencant totes les normes i les trampes habituals- no es molestaven ni a comptar-se. No calia. L’oceà és colossal.
La desfeta de l’intent secessionista, la repressió i el despago van afectar, lògicament, la capacitat de convocatòria de l’Assemblea, que, a més, ara sembla competir amb el rosari de l’aurora. L’independentisme polític, desbudellat i enfrontat, fatalment i igualment, ha donat l’extremunció a la Diada.
Aquest estiu la darrera manifestació de l’Assemblea per la Via Laietana de Barcelona semblava una processó de la confraria de la Minerva. Més que els Mossos, que, tan salvatges, els consideren “perillosos”, per l’edat i l’estat decrèpit dels assistents, la pròxima vegada hi hauria d’assistir el servei d’ambulàncies Tomàs.
Les manifestacions de l’11 dels darrers anys ni han estat unitàries ni han estat immenses. La premsa patriota espanyola -la premsa espanyola- hi suca una barra de pa. El verb desincharse, que tant els agrada, se’ls ha fet propi. Cada any des del 2018 -i abans- la diada se’ls desincha en les portades. No se n’haurien d’exclamar, quan són ells els que porten més d’una dècada mirant de punxar-la abans i després.
Enguany, una vegada més, l’Assemblea ha tornat a convocar la manifestació, amb el suport d’Òmnium, l’Associació de Municipis per la Independència, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN. O tempora o mores. Unitat, relativa, tot i que sempre han estat les entitats les que l’han instigada. Immensitat, més que improbable. Ja s’encarregaran els independentistes -de partit o “civils”- d’esmicolar-se i atollinar-se. Per a alguns, la nòmina de “traïdors” no para de créixer. Ells -els que condemnen i se’n salven-, ara sí, ja cabrien tots al Fossar de les Moreres. Enhorabona! Poca faena donarien al mestre Jordi, el fosser de Pitarra.
Com en alguna edició anterior, la reivindicació s’ha territorialitzat. La fragmentació, tan territorial ella, pot disminuir-ne l’èxit i entelar-ne el fracàs. I encara, més enllà del lema general -“Tornem als carrers. Independència”-, cada ciutat manté estendard propi. Barcelona, per exemple, es manifestarà pel “dret a un habitatge digne i assequible”; Tortosa, contra “el desequilibri territorial” i “l’espoli de l’aigua”. D’això, alguns en diuen tocar de peus a terra. Uns altres, tocar el violí. En tot cas, ningú n’espera sorpreses. Ja ho deia Josep Bernat i Baldoví: “Sea nuestra divisa salvar, si podemos, la camisa”. L’independentisme “civil” vol salvar la camisa, un any més. I si és possible, esgarrar-ne unes quantes de les pròpies files.
Any de tràmit. L’independentisme -de partit i sense partit- mira de llepar-se les ferides mentre alguns dels seus acòlits més irritats intenten obrir-ne més, tantes com puguen. Quan Lluís Llach demana tornar als carrers “amb determinació i unitat” sap que la unitat és una entelèquia que el mateix independentisme dispersa amb bombes de raïm. A Madrid desinchan. I tal dia farà un any. L’any que ve, millor. I si no, l’altre. O el del batre.
