Per representar Catalunya, el Govern ha decidit amagar la bandera del país en el cartell de la Diada. La senyera hi és, però cal buscar-la deconstruïda en centenars d’empremtes dactilars. Una metàfora de la “unitat dins la diversitat” que l’executiu del PSC ha convertit en lema de la Diada nacional de Catalunya, i de retruc, en estendard de la seva legislatura. Les empremtes, explica l’autor del cartell, remeten als dits de Guifré el Pilós tenyits de sang i volen expressar la idea que cadascú contribueix a construir la bandera. Una interpretació legítima, fins i tot suggestiva. Però les metàfores també revelen marcs mentals culturals i polítics.
No és només una qüestió de disseny estèticament més o menys encertat. Els símbols nacionals tenen una funció que va més enllà de l’estètica: fan visible una comunitat política i una memòria compartida. Convertir la senyera en una successió d’empremtes individuals introdueix una idea diferent: primer hi ha els individus, després la diversitat i, finalment, una identitat comuna que ja no cal definir gaire.
És una concepció perfectament coherent amb el projecte polític del Govern d’Illa. Una Catalunya que el PSC ofereix per contrast amb la Catalunya independentista: la dibuixen més amable, més desconflictivitzada, més confortable per a tothom, però també més desproveïda de qualsevol accent nacional que pugui resultar incòmode. La nació catalana per oposició a l’espanyola ja no es combat frontalment, simplement es desplaça del centre.
La paraula nació perd espai davant del concepte de país. En el món del PSC, ara central a Catalunya i majoritari al Parlament, la identitat deixa pas a la convivència, la reivindicació nacional es transforma en pluralitat i els símbols, sense desaparèixer, són reinterpretats fins al punt que deixen de dir exactament allò que havien dit històricament. És el retorn a la Catalunya “normal” que va prometre el president Illa el 2024.
Aquesta és una de les transformacions més profundes que ha aconseguit el socialisme català: fer que la desnacionalització no sembli desnacionalització. No cal qüestionar la senyera ni discutir-ne públicament el significat. N’hi ha prou amb convertir-la en una abstracció, dissoldre-la en una multitud d’empremtes i explicar que així resulta més inclusiva.
I és aquí on el cartell adquireix una càrrega política inesperada. Enguany es commemora el cinquantè aniversari de la Diada de Sant Boi de 1976, aquella gran mobilització que va significar el retorn de la reivindicació nacional a l’espai públic després de quatre dècades de dictadura. Aquella Diada no necessitava desconstruir la senyera per explicar què reivindicava. La bandera era allà, visible, perquè també ho era la voluntat de recuperar una identitat nacional que el franquisme havia intentat esborrar.
