La (re)construcció del relat va començar immediatament després de les eleccions del 23 de juliol. El primer pas era habilitar Junts i, especialment, Carles Puigdemont, com un interlocutor vàlid, cosa que se li havia negat els darrers sis anys. Fins i tot el PP ha flirtejat amb la possibilitat de parlar amb aquest partit fins ara proscrit, cosa que només li ha servit per accentuar la crisi interna dels populars a Catalunya. Per la banda del “govern més progressista de la història”, s’han posat en marxa tots els mecanismes possibles per preparar el terreny per a una amnistia per als represaliats del Procés, amb Sumar mullant-s’hi obertament –sobretot amb la visita de Yolanda Díaz i Jaume Asens a Puigdemont– i el PSOE transitant per aquest territori amb peus de plom, però permetent que creixi la idea que són al mateix vaixell. Que Felipe González i Alfonso Guerra hagin sortit en tromba a oposar-se a una eventual amnistia ha fet més creïble la negociació de la desjudicialització del Procés.
El relat, però, s’ha d’anar modulant, com fan els guionistes d’una telenovel·la per decidir quines trames liquiden o quins personatges potencien segons la reacció de l’audiència. I, aquest cap de setmana, Díaz ha triat la trama en què posa límits a Puigdemont, com a rèplica al discurs, l’endemà del pas de la vicepresidenta espanyola per Brussel·les, en què va exigir l’amnistia com a punt de partida i condició per a la negociació i el referèndum pactat com a objectiu i condició per a la investidura. La líder de Sumar ha invertit l’argument del líder de Junts i ha presentat l’amnistia com el punt d’arribada d’un “acord social” global –hi posa els sindicats i les patronals pel mig, tic de ministra de Treball– que ha de tenir l’objectiu que l’independentisme renunciï a “la unilateralitat”. És a dir, reclama que l’independentisme renunciï a la independència.
És evident que Díaz està regant la part del seu hortet que tenia desatesa les darreres setmanes. I també és obvi que no tenim ni idea del que s’està negociant realment. De moment només veiem les cartes que els jugadors han volgut ensenyar i els farols que s’estan marcant. Però totes aquestes escenificacions no són innòcues i estan carregades de significat.
La lectura interessada del discurs de Puigdemont com a expressió d’un suposat desig de pactar al preu que sigui no pot ser més equivocada. No es pot fer cap pronòstic sobre què passarà, perquè la decisió es prendrà per un conjunt de factors massa complex per poder fer juguesques. Però hi ha tres d’aquests factors que no són menors: després de sis anys a l’exili, a Puigdemont li preocupa més com passarà a la història que el fet material de poder tornar a Catalunya a segons qui preu; Junts ha estat expulsada, de manera directa o indirecta, de totes les institucions on governava o podia governar, no té res a preservar en aquest terreny ni barons territorials que puguin fer pressió; i aquest context també arrossega ERC, que està pagant electoralment els pactes que ha fet amb el PSOE: ho viuen com una injustícia, però és una realitat.
Tot l’independentisme, per tant, està en un punt en què s’ha de preocupar més del seu electorat, sota la pressió del projecte de la llista cívica que l’ANC impulsa, que de cap altra cosa. Si no hi ha pacte per a la investidura de Pedro Sánchez, l’única cosa segura és que hi haurà repetició d’eleccions, no se sap amb quin resultat. I si hi ha un mal pacte per a Catalunya, un mal pacte per al moviment independentista, l’única cosa segura és que Junts i ERC perdran encara més electorat del que ja s’han deixat pel camí els últims anys.
