El Govern es querellarà contra Pablo Casado per haver dit que els mestres persegueixen els alumnes que no parlen en català i que els castiguen no deixant-los anar al lavabo. Res millor podia haver succeït al PP de Casado, el partit que ha decidit fer la competència a VOX, perquè els assessors de comunicació sempre els diuen als polítics que es millor que parlin d’ells, al preu que sigui. Ara ja no serà sols el partit d’Abascal i Garriga l’objecte de les crítiques dels independentistes. Més enllà de l’educada ironia parlamentària d’Alejandro Fernández, es trobarà la fórmula de trinxera adoptada pel seu líder màxim, que, com sempre ha succeït entre la seu central i la catalana, mai pensa en l’efecte que aquest tipus de declaració pugui tenir en el territori. El seu càlcul de vots sempre ha estat que per cada un que es perd a Catalunya, es guanya un parell en el centre d’Espanya. O en el sud. Quina llàstima.
És possible, i fins i tot probable, que alguna persona malalta (malalta de pàtria, bandera, llengua, o senzillament de tot, que a tots els col·lectius n’hi ha, de persones amb trastorns mentals) hagi pogut tenir una actitud semblant a la que descriu Casado amb alguna criatura. Accedir a una plaça de mestre no és una patent de qualitat humana, ni un aval de la competència plena en totes les habilitats que requereix un docent, que són potser massa en relació als recursos i consideració que tradicionalment mereix aquesta figura essencial en un sistema social i polític. Però generalitzar una actitud sobre un col·lectiu és injust, és distorsionador, és oportunista i és un gran error.
La mateixa actitud generalitzadora d’un tret desagradable o delictiu s’ha vist en alguna part de l’independentisme respecte del fet de ser espanyol (en sentit excloent, per suposat, on el català no és espanyol), o entre els anticapitalistes pel fet de ser empresari o senzillament propietari d’un habitatge; o entre uns i altres front la policia o la justícia. És també barroer i simplista ficar qualsevol polític en el mateix sac i, en el màxim de la simplificació, qualificar la humanitat de virus nefand per al planeta Terra. Les generalitzacions són el pa nostre de cada dia, i des d’Aristòtil aquesta actitud té un nom. Demagògia.
Alguns pensem que en política no tot s’hi val. Però alguns dels que ara ho diuen han fet el mateix en el passat amb allò que els hi semblava que sí es podia odiar, menystenir o calumniar. Que qui ara fa escarafalls pensi si tenia sentit fer fora a Xavier Rius (no sempre el més educat de la reunió) de les rodes de premsa, titllant-lo de racista. Es recull el que es sembra. O, dit d’una altra manera, si mirem bé, podem veure’ns al mirall.
