Les filtracions de les gravacions on parlen a mos redó l’excomissari Villarejo i l’aparent periodista Antonio García Ferreras sobre Pablo Iglesias sembla que només han somogut una part molt limitada de l’opinió pública espanyola. Possiblement, la que més s’identifica amb l’opció Unidas Podemos. L’altra part, pel que es veu, ja no s’altera per res. O fa molt de temps que va prendre partit i només s’indigna quan l’afectada és l’opció política amb la qual s’identifica. Dilluns passat l’aparent periodista en va donar la seua versió a Al rojo vivo, el programa que dirigeix i presenta a La Sexta. Això és eixir a guanyar. Ningú el rebatrà en camp propi, perquè no es deixa. Farreras pot explicar-se i justificar-se tant com vulga, però les converses gravades -gravades pel mateix Villarejo, que es veu que ho gravava tot i que ha contribuït de manera notable a constituir un nou fons històric de l’audioteca nacional- no permeten gaires interpretacions.
En una d’aquestes gravacions seuen a la taula, “de puros i conspiració”, Mauricio Casals, president de La Razón i adjunt a la presidència d’Atres Media Corporación, l’empresa propietària de La Sexta; l’empresari Adrián de la Joya, i els comissaris José Luis Olivera Serrano i José Manuel Villarejo. Entre palmadotes a l’esquena i riallades, Ferreras reconeix que ha donat aire i marge a una notícia que Eduardo Inda -Inda no arriba ni a presumpte- havia publicat a Okdiario sobre un fals compte de Pablo Iglesias a les Illes Grenadines. Una notícia que ell considerava “burda”. Això són els fets. Però, més enllà del contingut, hi ha l’ambient de la trobada entre camarades. Policies, empresaris i periodistes comparteixen el domini groller de la situació. Decideixen el prestigi i el desprestigi dels pobres mortals que no poden fer-se un “riberita” ni embrutar amb ells les estovalles.
Antonio García Ferreras pot explicar-se tant com vulga, sí, però no pot justificar el to de la conversa, que no té res a veure amb un intercanvi d’impressions entre un periodista i una font cultivada. Ni tampoc l’arrogància feridora d’aquells que perdonen o condemnen els altres amb investigacions dirigides, fiscalies còmplices, filtracions interessades i el control absolut de la situació. Amb una impunitat bavosa. Quan periodistes, policies i empresaris es creuen i creuen que controlen el món, el món, ni que siga un món petit, ja es pot posar a tremolar.
Potser Espanya no es cap excepció. Potser periodistes, empresaris i polítics són al plat i a les tallades a tot arreu. Però, en tot cas, en altres llocs més civilitzats poden haver-hi mecanismes de control contra els excessos. Els fiscals poden intervenir quan detecten, per exemple, una conspiració que afecte greument la imatge de les persones i els periodistes poden renunciar a continuar fent-ne quan hi ha alguna evidència irrebatible d’haver confós la seua professió amb la de carnisser. Això no sol passar a Espanya. La fiscalia només intervé quan li interessa o quan considera en risc la unitat de la seua pàtria, els empresaris no demanen mai disculpes quan els agafen fent de manifassers i els periodistes no se senten afectats ni quan les proves evidencien descarnadament que són còmplices de la indecència.
La filtració del dinarot entre Casals, Ferreras i Villarejo ha estat rebuda des de Catalunya amb retrets indignats contra Podemos: “Quan la brutícia periodística esguitava Xavier Trias o Artur Mas, vosaltres vau ser-ne còmplices. Ara de què us queixeu?”. I això és cert. És cert que l’esquerra, catalana o espanyola, exercint sovint de martell d’heretges, ha donat tot el crèdit a les filtracions més interessades i miserables. Quan no les facilitava. Contra Convergència tot s’hi valia. És difícil trobar dirigents polítics que siguen capaços de destriar entre la certesa i el dubte quan una brama perjudica els seus rivals. Servirà aquest nou episodi per a marcar una pauta d’actuació més honrada en les relacions entre els partits espanyols? És ben dubtós. I encara més, quan al darrere de moltes investigacions -en aquest cas, privades- i de les filtracions hi ha hagut sovint els mateixos partits.
Hi ha molts catalans que consideren que Espanya “no té remei”. Que no hi ha res a fer amb una gentola disposada al que calga per assegurar-se a les braves la integritat de la pròpia pàtria. De raons per pensar-ho així, en tenen cada dia. Però entre els qui es decanten per mantenir-se encara dins Espanya i entre els espanyols de conviccions democràtiques s’hauria d’anar enramant la certesa que el denominat règim del 78 acumula massa brutícia, que cal una regeneració per evitar la sensació angoixant que no hi ha un pam de net i que el sistema està cucat de manera irreversible. L’experiència, passada o recent, no permet -ai!- l’esperança.
I el periodisme? Què passa amb el periodisme? Antonio García Ferreras n’és categoria o excepció? Convé, necessàriament, ajustar el cas al context. Allà on hi ha poder -allà on n’hi ha de debò- les maneres són unes altres. I encara són més unes altres allà on la tradició autoritària és un ròssec. És el cas de Madrid, el centre del món per als qui hi viuen i, també, la màxima concentració de poder i influència que hi ha a l’Espanya centrípeta. Això vol dir que la realitat és més suau a Cadis o a Burgos? Això vol dir que allà on hi ha un altre ecosistema -amb característiques més pròpies-, com ara Euskadi o Catalunya, la realitat és menys aspra? No. Això només vol dir que les realitats són diferents.
A Madrid l’alta concentració de poder, la tradició i les inèrcies mai curades de la història recent han covat un estil que converteix Ferreras en categoria. Dins la xarxa de la comunicació a la capital de l’Estat Ferreras no n’és cap excepció. Només cal donar una ullada a les relacions abrasives, hereues del 36, entre els directors dels mateixos mitjans. Als seus editorials, a les seues portades. Tant se val que siguen vells o nous. Tant se val que es consideren de dretes o d’esquerres. Un mitjà allà és una màquina de guerra greixada i descarada. Altiva. Òbviament, no tothom és igual. Això seria injust. I cal dir també que n’hi ha excepcions: mitjans o professionals que miren de no estacar-se en aquest tarquim. Però els ho fan difícil. El tarquim és tarquim. Amb la fauna habituada al tarquim.
A Madrid hi ha una tradició no esmenada de relacions i complicitats verinoses, envescades, entre polítics, empresaris i periodistes. En aquest centre de poder que cada dia es vol més fort pesen massa també les inèrcies del passat. No hi va haver “ruptura” amb el franquisme. Hi va haver “reforma”. I la “reforma” ha resultat ser molt magra. Massa magra. Tothom en pateix les conseqüències. El problema és que els uns n’estan pagadíssims i els altres s’hi han resignat o han decidit copiar-ne els mètodes per defensar-se.
Això ho embruta tot? Això hauria de marcar la diferència entre els que d’alguna manera volen una realitat millor i entre els qui s’hi han adaptat o se n’han aprofiten perquè els convé.
El periodisme, en general, allà on siga, no és ni la salvació ni l’opi del poble. El periodisme no mereix ni la confiança ingènua ni la desconfiança absoluta. Com totes les altres activitats humanes, és un reflex de la societat on s’exerceix. Qui es crega que el periodista ha d’aspirar a ser objectiu s’enganya. Sovint els periodistes més perillosos són els que es proclamen objectius. Els qui criden “Més periodisme!” com una divisa salvadora. El periodista camina entre el fang de la societat. Ell ha de triar on marca el límit d’enfangament. Si vol el llard fins al turmell, fins al genoll o fins ara la coroneta. No trobarà facilitats ni empreses redemptores. Cada empresa té la seua línia editorial i els seus interessos econòmics. Per contrarestar-los hi ha la credibilitat que ha de mantenir davant els seus lectors o la seua audiència. Sempre que no es tracte d’una secta que acabe retroalimentant-se rebolcant-se pel fang. Tot és un joc d’equilibris.
Enganyen els periodistes que es creuen que són o poden ser purs -de vegades, això és només vanitat; de vegades, encara pitjor, vesc d’il·luminat- i s’equivoquen els que els jutgen a tots per igual. S’equivoquen també els qui es pensen que l’aparent democràcia de les xarxes socials és l’alternativa que farà surar la veritat i l’harmonia universal. Les xarxes socials no són més que un altre reflex de la societat, on el marge d’impunitat que permet l’anonimat pot arribar a ser encara més agre. El periodista, el polític, l’empresari només tenen la pròpia honestedat. Són ells els qui han de triar on la situen. I seria terriblement injust que totes les opcions es valoraren de la mateixa manera.
“Més periodisme!”, clama encara Antonio García Ferreras com una divisa. “Més periodisme!” hauria de ser el seu trist epitafi professional. A la bassa on braceja amb entusiasme difícilment ho serà. Allà es tolera tot. En l’any de la seua reivindicació conjunta, convé recordar un pensament de Joan Fuster. No la va formular com un aforisme, sinó com una resposta en una entrevista: “L’actualitat és una temptació contínua al sarcasme”. Es pot reformular: “El periodisme és una temptació contínua al sarcasme”. I tant. Però convé -convé a la societat, a l’opinió pública i a la que publica- que no siga així. Convé, encara, demanar, humilment, honestedat. Tanta com siga possible.
8 
1 
