El candidat del PP Martín Blanco diu que la “conllevancia” orteguiana s’ha de traduir per “endurar”. Doncs endurar: “el problema català no es pot resoldre, sinó només endurar”. Sempre que es diu això, des del moment que ho va pronunciar el seu autor Ortega y Gasset, es fa en referència al prisma espanyol de la cosa. És a dir, qui ens ha “d’endurar” ha de ser Espanya, perquè és ella qui té el “problema” i qui representa que en busca la “solució”. Espanya ha de viure amb aquesta creu, com una condemna, més que trobar-hi solucions (ja la sigui la solució “total” que busca VOX o la “dissolució” al bany maria que proposen Martín Blanco, el PP o el PSOE).
Ara bé: els catalans també endurem el nostre particular problema a dins. Des que naixem, observem en diversos espais quotidians el conflicte (nacional, cultural, lingüístic, històric) i no en podem defugir ni que vulguem: el conflicte, encara que no el busquis, et troba. Ho va tornar a experimentar fa poc Xavier Trias i ja ho experimentaven fa un segle els renaixentistes que es pensaven que la recuperació cultural no seria llegida com una recuperació política. O bé aquells que es pensaven que l’1-O només era una eina per negociar qui sap què. No es pot ser català i no tenir un conflicte per resoldre, cadascú a la seva manera. Ara bé, igual que Espanya, hem de saber si estem condemnats a “endurar-lo” o bé a solucionar-lo. Els deures, de fet, els tenim nosaltres.
El “procés” va semblar molt proper a una solució, perquè va clavar-la: davant d’un dilema tan etern, resoldre-ho votant és una via moderna i civilitzada fins al punt que la majoria de partidaris del “no” van acceptar-la perfectament: de fet, fins i tot van afegir-se a les vagues del dia 3 com a protesta perquè els mamarratxos havien pegat la seva gent. Per tant, la solució del referèndum unilateral unia, compactava i sobretot permetia a Catalunya trobar una “solució” a la “conllevancia” que fos genuïnament seva (seva i alhora universal) en lloc de traslladar-la permanentment a les possibles propostes espanyoles. Assumíem nosaltres el problema, i el resolíem nosaltres. Era impecable. Era una victòria, que després es va malbaratar i que ara ens du a una “conllevancia” molt pitjor: haver de conviure ja no amb l’autoritarisme espanyol o amb la repressió vigent, sinó amb la certesa d’haver perdut una oportunitat única. I “endurar” això, conviure amb això, no és fàcil. La tristesa i la ràbia estan més que justificades.
Un respecte, per tant, per als abstencionistes. No crec que hagin de ser motiu ni d’escarni i de befa, ni d’acusació de cap tipus. No només perquè això encara atia més la ràbia i la tristesa, sinó perquè efectivament tenen (tenim) moltes raons per estar tristos. El que ja no sé és si tenim tants motius per mantenir la tristesa durant sis anys o per alimentar la ràbia il·limitadament, sense més objectiu que anar remenant la merda, però fins i tot així tot el respecte: qui es queda al pou, les seves raons tindrà. N’hi ha una de clara: qualsevol maniobra de rectificació, ja sigui per tornar-hi o per canviar l’estratègia, es mostra encara fràgil o efímera. Sé que van sorgint idees més sòlides, perquè hi ha gent molt sòlida que encara treballa bé i amb discreció, però em refereixo al gruix de la població que imposa a tota proposta una desconfiança automàtica que sovint neutralitza qualsevol il·lusió. Així estem, i per tant un respecte. Un respecte profund, fins i tot per als que no tenen per costum respectar gaire res, o s’apunten a l’abstencionisme perquè és l’única manera que tenen de guanyar alguna vegada. No tinc res a criticar a l’independentista que, de bona fe i/o de mala llet, s’abstingui. Dit queda.
Ara bé: jo no m’abstindré. Vull que els mateixos partits que han gestionat aquests sis anys continuïn provant d’arreglar la destrossa, no els vull perdre, ni tampoc els vull perdre de vista. Vull que formin part de la solució, quan arribi, que sens dubte arribarà. Si ha de venir nova gent, vindrà de totes maneres: des de dins dels partits o creant altres formacions, ja apareixeran quan ho creguin convenient. Mentrestant a mi no em cal treure’m ningú del damunt, ells sabran si em volen fallar dues, tres, quatre vegades, ja són grandets, ja es castiguen sols o ja els suspendrà la vida. Però els vull allà, buscant solucions al merder creat, equivocant-se o encertant-la, els vull actius i els vull veure demostrar què saben fer. Vull veure cap a on es decanten, si poden formar part de la solució o si només formaran part de l’endurança. Però, sigui com sigui, vull que sempre em representi algú. He decidit que, si mai els he de fer fora, serà sempre a canvi d’una cosa millor i que qualsevol altra cosa (excepte el vot en blanc o nul) em faria sentir massa trampós. I sobretot el que suporto una mica malament, comprenguin-me, és la idea de no existir. O que la meva queixa quedi barrejada entre moltes altres, com una llàgrima dins la pluja.
7
