Bastien Vivès va ser un dels autors joves revelació dins el gran magma del còmic francès al començament de la passada dècada. Als 24 anys va irrompre amb molta traça i força en un panorama sempre ple d’aportacions interessants i intel·ligents amb un àlbum, Le goût du chlore, que va sorprendre per una senzillesa de guió i traç al darrere de la qual hi havia una sensibilitat profunda i un domini del mitjà sorprenent. Sorprenent, per la joventut de l’autor. Tres anys més tard va arribar la publicació del superb Polina, una obra plenament madura i d’una sofisticació extrema. Polina representava la maduresa absoluta dins el gènere, que alguns grans autors triguen anys a aconseguir i on alguns altres no arriben mai.
El fenomen Vivès va ser tan impactant i tan acceptat, que el 2022 l’organització del Saló d’Angulema –un dels més potents i prestigiosos del món– va decidir dedicar una gran exposició a la trajectòria de l’autor, que el 2009 havia aconseguit endur-se merescudament el premi Revelació per l’àlbum Le goût du chlore. Angulema sol brindar aquests reconeixements a creadors consagrats, amb una trajectòria contrastada i celebrada. Bastien Vivès entrava a l’Olimp ben jove per mèrits propis que ningú gosava contestar.
Però l’exposició mai es va inaugurar per una oposició contundent i eficaç que ho va impedir. Les xarxes havien esclatat amb les protestes de particulars i associacions diverses que acusaven Vivès de “glorificar la pedofília, la pederàstia, l’incest i la violació”. L’organització del Saló va justificar la suspensió adduint que vetlava per la “integritat física” de l’autor, que havia rebut amenaces físiques dignes de crèdit. En realitat, els responsables d’Angulema van voler evitar-se actes de protesta que haurien entelat una convocatòria sempre exempta de trons de gros calibre. Les polèmiques al Saló en els darrers anys s’han reduït a les misèries corporatives que també infesten el món de la historieta.
Què havia passat entre un reconeixement unànime i una campanya feroç i radical que havia descatalogat l’autor? Entre 2018 i 2021 Bastien Vivès havia publicat la seua trilogia maleïda: Les melons de la colère, Petit Paul i La décharge mentale. Uns àlbums irònics, eròtics i bròfecs, fills de la tradició francesa que s’allarga des del marquès de Sade fins a la castigada Hara-Kiri.
Arran d’aquestes publicacions, es va desplegar una croada combinada contra l’autor. Foc creuat compartit entre organitzacions feministes, defensors de la moral i associacions contra la pedofília. Algunes declaracions i entrevistes que l’autor havia desgranant en diverses ocasions des de ben jove van encendre encara més els ànims de la santa aliança. I encara més va bullir l’olla de la indignació arran dels insults que Vivès va amollar a l’autora feminista Emma, que va acusar de no saber dibuixar i d’escriure uns textos “de nivell de dos anys d’edat mental”.
La febre antiVivès va augmentar de graus i el mateix autor ha constatat amargament en diverses entrevistes el calvari que ha hagut de passar com a conseqüència de l’activisme desplegat en contra seua. Segons constata l’autor, la caiguda dels seus ingressos en tot aquest temps ha estat dràstica, moltes llibreries han tornat exemplars de totes les seues obres i fins i tot ha hagut d’improvisar un segell propi davant les reticències de les grans editorials a admetre-li nous treballs. Fa pocs mesos almenys Bastien Vivès va tenir un punt de distensió perquè un tribunal de Narbona va sobreseure una denúncia que havia presentat contra ell una associació antipedofília.
Malgrat que els seus pròxims comenten que Vivès ha patit tot aquests anys episodis de màxima tensió, que l’han afectat la vida familiar, el ben cert és que l’autor no ha abandonat la ironia davant la vida, que ell mateix reconeix com a motor del seu treball. L’any passat va presentar una exposició a la galeria Huberty & Breyne de Brussel·les amb dibuixos que ironitzaven cruelment contra els seus detractors i les seues fòbies. Un centenar de manifestants feministes es van aplegar el dia de la inauguració davant la galeria per exigir-ne la clausura, aquesta vegada sense èxit.
També l’any passat el dibuixant va presentar La Vérité sur l’affaire Vivès, un petit llibret on es riu del mort i de qui el vetla. Una sàtira magnífica sobre el calvari imaginari que ha hagut de patir per “reinserir-se” en la societat. En aquest relat en defensa pròpia Vivès és obligat a seguir un curs antipedofília, un altre sobre deconstrucció del còmic i finalment acaba ingressant al Centre Penitenciari Paul Valery.
Tot La Vérité és una cadena d’acudits elegantment vitriòlics sobre el seu cas. Al curs de deconstrucció del còmic una monitora amolla a les víctimes que s’han de reeducar: “La ficció és tòxica, ja que sovint l’autor representa les pròpies perversitats i s’amaga darrere els seus personatges”. Una vegada ha ingressat al centre penitenciari, el seu fill li comenta: “A escola Zoé diu que és trist que estigues a la presó, però que això forma part de la lluita”.
Al final del text Vivès decideix publicar un àlbum autobiogràfic, però un comitè de l’editorial el rebutja, ja que la màquina que l’havia de supervisar ha decidit que el contingut és “el 9 per cent racista, el 17 per cent sexista, el 12 per cent misogin, el 3 per cent negacionista, el 2 per cent antisemita i el 88 per cent pedòfil”. Un dels membres del comitè li aconsella: “No hi renuncie. Sabem que és difícil, però cal adaptar-s’hi. Estic segur que hi ha algú del seu entorn que el pot ajudar. El papa o la mama? Un germà o una germana més grans? Continue treballant, perquè tothom se’n surt al final”.
Bastien Vivès és tan pedòfil com Fiódor Dostoievski criminal. I tan escarabat com Franz Kafka. Els seus textos més audaços i descarats agradaran o no agradaran, però són ficció no obligada per a ànimes sensibles. Fa molt pensar i molt plorar que l’enginy i el talent d’un dibuixant dels millors que ha donat el còmic francès en aquest segle hagen de passar les de Caín perquè a ell li siguen atribuïts els pecats –ai!– dels seus personatges.
Ja sabem que El Papus no es podria publicar ara tal com es publicava el 1974. Els gusts, les mentalitats i les entranyes canvien, però fins al punt de fer-nos acceptar la bomba que va rebentar-ne la redacció?
