A Europa tenim un greu problema amb la gestió de la identitat nacional i els sacrificis que aquesta comporta. En temps de pau, quan el projecte europeu era coherent amb una globalització hiperindividualista on la solidaritat cap a la resta de membres de la societat desapareix per conrear individus sense límits ni lligams amb la resta d’éssers humans, les nacions eren il·lusions col·lectives obsoletes que sols podien portar-nos desgràcies i mort. Ara que la guerra novament truca a la porta, els nostres polítics han de rescatar la nació per exigir-nos sacrificis per un bé superior i col·lectiu. Quan es tractava de lliurar guerres asimètriques contra insurgents, era possible subcontractar la defensa del país a exèrcits professionals i mercenaris; però, per a la guerra total, l’estat modern necessita la nació.
Aquesta pulsió conservadora ha descol·locat els intel·lectuals d’esquerra que, d’algun mode, intentaven revitalitzar un concepte de democràcia que no fora essencialment nacionalista i excloent. Un projecte de difícil encaix perquè definir un nosaltres que creés una comunitat política demanava d’elements identitaris comuns com la religió, la història o la llengua que, tard o d’hora, ens encaminaven cap a la nació. Una democràcia inorgànica de ciutadans lliures associats per vincles voluntaris, és a dir contractuals, permetia unes societats multiculturals on tota diferència cultural es reduïa a un cosmopolitisme de restaurants exòtics. Ciutats imaginades com a Nova York o Londres s’obrien com un futur possible per a països sencers i condemnaven l’esquerra a un camí elitista i d’un universalisme anglòfon en les seves formes d’expressió i sentir que ens desconnectaven del malestar dels exclosos.
La solidaritat de classe hauria de ser el remei que aturés el xoc de nacions o civilitzacions, però la mort de la fe en el marxisme no permet exercir aquesta fraternitat amb el vigor necessari com per articular un discurs que faci front als nous embats de xenofòbia. A més, l’experiència directa del socialisme practicat per diferents països ha demostrat que aquesta fraternitat universal de la classe treballadora també havia de parlar en algun idioma, reutilitzar uns codis culturals i unes tradicions específiques i, malgrat els intents de sincretisme més o menys afortunats, ni els partits comunistes podien superar plenament les dimensions que l’estat nació imposava a la seva pràctica. La nació com el marc d’exercici d’una fraternitat que és sagrada i pot transcendir la nostra esfera privada i exigir-nos donar la nostra vida en la lluita per la defensa col·lectiva sembla indefugible. Quan els euròcrates despertaren, la nació encara hi romania.
Tanmateix, una nova variable ha sorgit a les nostres societats: la immigració. Una variable que no sabem com digerir i que ens suposa massa esforç per comprendre sense recórrer a préstecs que ens faciliten el camí mitjançant dreceres intel·lectuals. Per als discursos conservadors, són un element estrany que ha de ser expulsat del cos social o, en el millor dels casos, assimilat, mentre que els progressistes es divideixen també entre nacionalitzar els nouvinguts per integrar-los o els qui s’inspiren en el mite del melting pot dels Estats Units i pretén transposar-lo a Europa com si els immigrants tingueren poders taumatúrgics per reconfigurar les nostres identitats velles i feixugues i crear quelcom de nou, vibrant i regenerador. Novament, part de l’esquerra pretén que al somni d’un barri multicultural i acollidor, no sols hi càpiga una gran ciutat, sinó tot un país. Alguns pensen que és realista fer del Brooklyn de Hollywood el futur d’Europa.
La paradoxa és que entre aquestes actituds ambivalents s’ensuma l’interioritzat i marcat supremacisme europeu. En tot moment, pensem que el desig dels immigrants és ser com nosaltres, que la seva cultura o llengua és una futilesa que s’ha de perdre dintre de la nostra identitat, perquè venen de territoris que són antigues colònies, que no són països de veritat que compten amb una cultura que pugui considerar-se civilitzada. Els desconeixem per complet, suposem que no hi ha res de valor a preservar al seu món i, per tant, automàticament decidiran integrar-se en el nostre perquè és més ric, més pròsper, més lliure i segur.
Com una persona del sud d’Europa que viu a un país més ric i pròsper aquesta lògica em toca de primera mà. On visc ningú espera que m’integri i cap persona es preocupa per quina serà la nacionalitat dels meus fills i quina llengua parlaré a casa. Tots entenen que a la meva situació haig de sospesar desenes de factors i variables i no em precipitaré en la decisió. Tots pressuposen que tinc una identitat nacional que considero digna de conservar i que amb mitja vida viscuda a un altre país no podré bescanviar els meus passaports com si es tractés d’unes estampetes. Sense massa dificultats, entenen que viure dividit entre la família i els amics al país natal i el treball a una altra terra és una situació incòmoda i soc lliure per gestionar-la com millor consideri. Puc arrelar i deixar que els meus fills trien les seves lleialtats nacionals o replegar veles i tornar-me’n amb ells. Tinc totes les opcions obertes, perquè soc europeu i els europeus, malgrat les diferències entre el sud i el nord, es poden identificar amb mi i empatitzar amb la meva situació.
Dissortadament, els qui venen de fora del nostre espai imaginat on es configura el nosaltres, on suposadament hi ha una mena de valors que ens conformen i uniformitzen, no senten aquesta empatia ni escalf. Venen d’indrets considerats com inferiors, d’un espai reservat a la nostra ment per les categories contràries al món civilitzat: salvatge, endarrerit, brutal, pobre… els territoris que colonitzàrem per portar el progrés, la raó i la ciència amb el fusell a la mà. Ells han de voler integrar-se, ser com nosaltres, perquè és la resposta lògica a la seva situació: ells fugen i no volen mirar enrere. Fins i tot per als progressistes més benintencionats, ells no són més que un decorat, unes víctimes que han de ser rescatades per poder exercir el nostre humanitarisme narcisista que ens reconforta. Ells no tenen la família ni el cor dividit, ells no tenen lligams per preservar, records i vincles que dol perdre, ells no han de sentir res per la seva terra, perquè ells provenen de les colònies, no de nacions civilitzades, i, per això mateix, no tenen sentiments nacionals ni lleialtats nacionals, ni volen un futur millor per als seus com nosaltres.
La raó perquè molts immigrants demanen quan poden la nacionalitat no és per amor a la seva nova llar. És pels anys patits d’arbitrarietat administrativa i policial, inseguretat jurídica, abús laboral i explotació econòmica fomentada per les autoritats públiques. Accedir a la nacionalitat és l’únic mecanisme de garanties que tenen per defensar-se de la discrecionalitat constant que se’ls aplica. No és la culminació d’un procés d’integració exitós, és el primer pas per començar-lo i no es poden permetre el privilegi de dubtar per la seva precària situació.
Les angoixes de deixar un món i començar un altre, de preguntar-se quina llengua utilitzaran els seus fills per acomiadar-los abans de la mort i quina serà la bandera que els representi com a poble en el futur i si això, finalment, podrà suposar la seva desaparició d’aquells qui no tenen un estat… totes aquestes angoixes ens agermanen com a catalans, valencians i immigrants, perquè les coneixem i vivim atrapats enmig de projectes nacionalitzadors i uniformitzadors que conscientment o de manera instintiva hem rebutjat durant decennis, perquè tenim un desig de viure en la nostra diferència originària per ser fidels als records heretats i preservar una memòria capaç d’explicar-nos qui érem i qui som. Un dels trets que ens defineix, precisament, és que som capaços d’entendre el preu de negociar entre identitats i passaports.
6 
3 
