La crisi de Rodalies a Catalunya ha obert un front que semblava impensable fins fa poc: esquerdar el relat de l’alta velocitat espanyola. Durant anys, l’AVE ha viscut blindat en una bombolla simbòlica de qualitat i bon servei. El servei quotidià podia enfonsar-se, però el gran projecte ferroviari i nacional resistia. Fins ara.
L’alta velocitat, concebuda més com una aposta política que com un servei públic, comença a patir els efectes d’una xarxa convencional que acumula Incidències, retards, col·lapses i una sensació creixent d’abandonament que ja no es pot atribuir a l’excepcionalitat catalana ni a la mala sort. Quan el desgast arriba també a l’AVE, el problema deixa de ser un operador, una línia o un territori. El problema és el model.
Espanya va construir la seva xarxa d’alta velocitat com qui aixeca monuments. Amb una lògica radial, centralista i grandiloqüent, sense criteris sòlids de rendibilitat social i econòmica, sense una planificació rigorosa de la demanda real i sense fer-se les preguntes incòmodes que exigeix qualsevol inversió pública responsable. No es va pensar tant en qui faria servir el tren com en quin alcalde podria tallar la cinta inaugural.
Totes les capitals connectades amb Madrid, al preu que fos. Quilòmetres i més quilòmetres de via, rècords internacionals, inversions multimilionàries i una xarxa que exigeix un manteniment caríssim i altament especialitzat. Mentrestant, la xarxa convencional s’envellia, els sistemes quedaven obsolets i Rodalies era condemnada a la marginalitat pressupostària. No per oblit, sinó per decisió política.
Durant anys, el relat ha funcionat. L’AVE servia com a coartada de modernitat. L’Estat espanyol podia exhibir la segona xarxa d’alta velocitat més extensa del món mentre milions de persones patien cada dia un servei ferroviari indigne. No era un error del sistema, era el sistema.
Però avui, els problemes de la xarxa gestionada per Adif són transversals i persistents. Ja no es poden amagar sota l’etiqueta de “casos puntuals” ni atribuir-los exclusivament a Rodalies. No és una suma d’errors tècnics, sinó una aposta desequilibrada de país. La grandiloqüència no garanteix eficiència. I els grans projectes no substitueixen el manteniment, la gestió ni la fiabilitat del servei. Sense una política sostinguda d’inversió en allò que no llueix —senyalització, catenàries, trens, personal, coordinació—, qualsevol xarxa falla.
Rodalies no ha estat una anomalia ni un accident. Ha estat l’avançada del col·lapse. El primer lloc on s’han fet visibles les conseqüències d’anys de decisions errònies, de prioritats mal fixades i d’un Estat que va confondre prestigi amb utilitat. Ara que el relat de l’AVE comença a caure, surt a la superfície un país que va voler fer política amb els trens encara que hagués de deixar de la mà de Déu els usuaris.
