Quin missatge pot sortir d’una ‘cimera’, com la de Barcelona aquest cap de setmana, en la qual es reuneixen els líders d’alguns dels països més assenyalats per la seva oposició al ‘trumpisme’? És en aquest sentit en el qual se m’ocorre pensar que aquesta ciutat es converteix, perquè Pedro Sánchez i el Govern central així ho han volgut, en una espècie de ‘capital mundial’ (per dos dies) contra Trump. Encara que m’adverteixen que del que parlin Sánchez, Lula da Silva, Gustavo Petro i Claudia Sheinbaum, entre altres, difícilment sortiran declaracions altisonants que puguin irritar massa Washington, la veritat és que la mera realització d’aquest ‘cimera’ ja provoca el malestar de l’iracund habitant de la Casa Blanca. I, per cert, també en les estructures espanyoles més conservadores.
La veritat és que, en el món de les dues Espanyes, qualsevol iniciativa de Sánchez i el seu entorn més pròxim és acollida bé amb entusiasme aliè a la menor crítica o objecció, bé amb una hostilitat que no deixa lloc a consideracions raonables. O tot està bé o tot malament. I, dins de l’erràtica política de l’executiu central en tantes matèries, cal reconèixer-li a Sánchez l’encert –sens dubte molt arriscat—d’haver-se sabut situar en primera línia enfront de Trump i els seus aliats, notablement Netanyahu.
Les reunions programades a Barcelona busquen, ens diuen, un doble objectiu: consolidar un front anti-Trump a Amèrica Llatina –i no sols—i consolidar la ‘cimera’ iberoamericana programada a Madrid al novembre, que corria el risc del desastre si a ella no assistien països com Veneçuela, l’Argentina, Mèxic, el Perú o l’Equador. L’acostament al govern de la mexicana Sheinbaum, propiciat per un discurs de Felip VI reconeixent els ‘excessos’ en la colonització americana, ha aixecat el principal escull davant aquesta trobada entre els països iberoamericans, que celebrarà la seva trentena edició a la capital espanyola. La presència de la presidenta mexicana a Barcelona és una fita nova i esperançadora en el sentit que els vells recels es van difuminant.
Asseguren que Sánchez, que encara amb aquests actes a Barcelona una nova etapa de la seva trajectòria internacional –recordem que presideix la Internacional Socialista, per al que valgui—ha tornat eufòric de la Xina. Primer, perquè Xi Jinping, potser el dirigent mundial avui amb més poder, l’ha situat al “costat correcte de la Història”. Segon, perquè el seu ara principal enemic, Donald Trump, afronta una ràpida pèrdua de popularitat per haver-se embarcat en una guerra amb l’Iran d’incert resultat, i ara hi ha fins i tot partidaris seus que demanen la seva inhabilitació per ‘inestabilitat mental’. I tercer, perquè el Papa Lleó XIV, enfrontat aferrissadament amb el president nord-americà, probablement deixarà a Espanya, sigui a Barcelona o a Madrid, algun ‘missatge’ que agradarà molt a la Moncloa i molt poc a la Casa Blanca.
Si la reunió d’aquest cap de setmana a Barcelona amb els líders llatinoamericans –i no sols: també hi haurà una representació sud-africana, per exemple—surt bé, Sánchez haurà aconseguit un tercer propòsit: enfortir-se a Europa. Com l’home ben relacionat, encara que polèmicament -recordem Mercosur-, amb diversos dels països més importants del subcontinent americà; com a principal interlocutor de la UE amb la Xina; com el més connotat representant de l’esquerra socialdemòcrata a la UE i, ara, des de la derrota d’Orban, com el primer ministre, juntament amb el de Croàcia, que més temps porta en el càrrec al Vell Continent.
Així, m’asseguren gents que van viatjar amb el president espanyol a Pequín, Sánchez sembla sentir-se reforçat internacionalment, i és capaç de minimitzar els seus molts problemes domèstics, des de la ‘persecució judicial’ (així ho diuen els ‘monclovites’) a Begoña, la seva dona, fins al procés que se segueix en el Tribunal Suprem contra el seu exhome de confiança Ábalos. Passant, clar, per uns sondejos a Andalusia molt preocupants per al Partit Socialista.
Però què és tot això si es compara amb sentir-se una espècie de líder del món mundial? Deuria, potser, meditar una mica més Pedro Sánchez sobre aquest particular. Algunes vegades he portat a col·lació una frase que li vaig escoltar a Gorbatxov, després d’una roda de premsa amb Felipe González a la Moncloa: “m’adoren fora de casa, però a casa meva m’odien”. Doncs això. Tingues present, Sánchez, allò que es deia als aurigues vencedors en el circ romà: recorda que ets mortal.
