Complir amb el seu deure i deixar en evidència tot un cos uniformat –bé, la seva Prefectura i molts dels membres que s’hi senten representats– li està sortint car al sergent Lluís Escolà. La seva feina de protegir la presidència de la Generalitat de Catalunya, amb una finta a la Guàrdia Civil durant el Primer d’Octubre amb la maniobra del pont, o acompanyar-lo a l’exili, va descarnar la realitat de la part dominant dels Mossos d’Esquadra. Un cos de policia provincial que sembla que pateixi un acomplexament brutal fruit de l’autoodi. De fet, sembla que les darreres prefectures hagin deixat entreveure no només que els fa vergonya ser una policia de la Generalitat de Catalunya, sinó que s’han de fer perdonar constantment per la resta de policies espanyoles i, per descomptat, pel gran entramat de poders de l’Estat que hi poden ficar la grapa.
De cop, es vanten de ser una policia que rebutja les ingerències del poder polític i, en canvi, no diuen pas res de les escandaloses ingerències del poder judicial o del ministeri fiscal. Sí, aquest és l’únic país del món on a un CECOR, un centre de comandament de la policia, es presenta un fiscal amb catifa vermella i passa pel davant de l’autoritat governativa que és qui té la potestat d’ordenar o no una càrrega. Tot amb la complicitat, quan no obediència no deguda (i il·legal), del comissari en cap del cos que encara ronda per la Prefectura com si fos el seminarista dels uniformats. Tant que presumeixen de conèixer la llei i no s’han assabentat que existeixen perquè hi ha una colla de ciutadans que han decidit dir-se Catalunya i tenir unes institucions pròpies. El mateix que molts treballadors de TV3, que obvien que treballen a la televisió de Catalunya i no a Canal Sur.
El cas Escolà és extraordinari. Un sergent posa en evidència una colla de comandaments desvagats i lliurats a la seva plaça de funcionari, amb tots els elements pejoratius que incorpora aquest concepte. Després del Primer d’Octubre, a Egara tothom es va afanyar a fer bondat i a ser més espanyol que les olives. Tot i que alguns dels que pretenien arrestar el Govern de Puigdemont, o això deien, asseguraven setmanes abans que fondrien la copa del Rei guanyada pel Barça per fer les “bales que servirien per a protegir el Palau”. Res a dir. Tothom fa el que pot i com pot. Però el que és criticable, vergonyós i terriblement perillós és comprovar que va fer el sanedrí uniformat amb els que ells van interpretar que van seguir fidels a la institució més enllà de compliment del deure i van veure que hi havia catalans més enllà de l’uniforme.
Cap suport i molts silencis pels dos mossos jutjats a l’Audiència Nacional per haver acompanyat el president Puigdemont quan va ser arrestat a Alemanya. O un comandament de Lleida denunciat per un talp del cos, posteriorment condecorat per Interior, per tenir una estelada al seu despatx. O el cas Escolà, on la Prefectura va posar a investigar fins a nou àrees dels Mossos la seva activitat. Nou! Tot sota la supervisió de l’intendent Toni Rodríguez, vist per alguns com ‘l’Eliot Ness dels Mossos’ i ara a càrrec de la comissaria local de Rubí. A més de la investigació judicial, algú del cos va passar informació personal per tal que s’interposés la denúncia anònima a Antifrau (un protocol habitual de la claveguera) i se li va obrir un expedient disciplinari tan bèstia que Afers Interns no tindria pebrots d’obrir-li a un d’igual a un mosso per haver usat la seva arma reglamentària de manera irregular una nit de borratxera.
Deixem-nos de literatura. El judici a Escolà, i de retruc al pobre Miquel Buch, que l’han agafat pel mig, és un “A por él” cantat pels Mossos. El president del tribunal, a deduir pels seus comentaris, se n’ha adonat. Els Mossos li han fet un “A por ellos!” a mida perquè va posar el cos i els comandaments davant del mirall i el que hi van veure reflectit no només no els va agradar sinó que, a més, els va fer vergonya. Aquesta és la raó del judici, d’aquí que hagin demanat ajuda als poders que van estar a punt de fer-los desaparèixer com a cos. Si els comandaments fan això amb un dels seus, que no faran amb un ciutadà anònim indepe?





