És fascinant descobrir el poder implacable dels mitjans de comunicació. Comprovar com es pot establir una opinió generalitzada i castigar qualsevol petita desviació d’aquest punt de vista. La pressió social que ens fa seguir la idea única. M’ho va explicar la periodista Aitana Montaner fa anys. Es diu social signaling i es basa en una teoria psicològica que es podria resumir en una frase: si som part de la tribu, ens sentim segurs. És a dir, tendim a comunicar a les xarxes socials coses que ens facin sentir dins del pensament majoritari. Bartomeu és inútil, Trump és dolent, Messi és un déu. Sortir d’aquest territori ens condemna a ser uns empestats. Leprosos del segle XXI. D’aquesta manera s’aconsegueix anul·lar qualsevol cosa que contradigui el dogma i, fins i tot, justificar la censura més extrema, com ha passat amb el president dels Estats Units. Quan has aconseguit establir algú com un enemic públic pots fer-li el que vulguis. Fins i tot esborrar-lo d’internet sense judicis, tribunals o investigacions. I això passa només perquè s’ha establert la premissa que Trump és Satanàs i, per tant, podem tolerar coses que són absolutament intolerables.
Què en sabem, de Trump, a banda que és un masclista i populista d’ultradreta? Ningú no ens ha dit que durant el seu mandat l’atur ha registrat el nivell més baix dels darrers 50 anys, amb un 3’5% abans de la crisi del coronavirus. Tampoc no se’ns explica que Trump fou el principal promotor dels acords d’Abraham, unes negociacions que han permès el reconeixement d’Israel per part dels Emirats Àrabs i, com a conseqüència, la normalització de les relacions amb altres països àrabs que són essencials per a la pau a l’Orient Mitjà. Tampoc no sabem, la majoria, que ha aprovat una llei històrica per retallar la regulació federal, cosa que beneficiarà principalment les petites empreses; que ha retallat els impostos fent que les empreses americanes tinguin beneficis històrics a la borsa o que ha arribat a un acord amb els talibans per marxar de l’Afganistan. El més important de tot, va executar el líder d’Estat Islàmic, Abu Bakr al-Baghdadi, donant un cop definitiu per acabar amb l’expansió del grup terrorista i, paral·lelament, és el primer president nord-americà des de l’any 1980 que no declara cap guerra durant el seu mandat. No pretenc defensar l’administració Trump. És evident que, contraposades a aquestes dades positives, en tenim d’altres de negatives, però s’ha insistit tant en desacreditar aquest president que ni tan sols es menciona un dels seus encerts. És l’evidència del discurs únic.
I potser tota aquesta obsessió anti Trump rau en el seu pla més ambiciós: la “desglobalització”. Una de les conviccions de Trump fou que el govern nord-americà recuperés el poder perquè, des del seu punt de vista, les empreses internacionals i les institucions supranacionals havien pres la independència als Estats Units. Per això una de les primers coses que va fer va ser sortir del tractat comercial Transpacífic. Els que consideraven que era un alarmista i que això era fals han topat amb la realitat. Les grans empreses d’internet han silenciat el president en un esdeveniment que passarà a la història com el final material del poder públic. Recordem, per si de cas, que Twitter no ha cancel·lat els comptes de gent com Marine Le Pen, que negava la participació francesa a l’Holocaust de la Segona Guerra Mundial. La supressió de Trump és un avís a tothom. Una advertència sobre l’enorme poder de les xarxes i de les empreses, i la debilitat del poder democràtic. Ningú durant la Revolució Francesa va comptar amb les empreses privades com un poder de l’estat. Legislatiu, executiu, judicial i Twitter. Malgrat tots els seus defectes, Trump ha plantejat un problema greu i que val la pena discutir: qui mana de debò? Els governs que votem o les empreses internacionals? Quina llibertat tenen els polítics? Debat, per cert, molt apropiat ara que hem vist com les empreses elèctriques han apujat el preu de la llum de manera inquietant a casa nostra mentre el govern s’ho mira.
És evident que la llibertat d’expressió té límits que fàcilment podem definir entre tots, però si criticar o atacar un sistema polític és motiu suficient perquè les empreses d’internet et censurin i et persegueixin, quant trigaran a cancel·lar comptes de polítics catalans que qüestionen la democràcia espanyola? Igual que ha fet Trump, molts líders del país han atacat obertament la legitimitat de la democràcia i del règim constitucional actual. És més, molts han dit que a Espanya no hi ha una democràcia de debò, que es manipulen els vots per correu i que no existeix la separació de poders. I ho han fet, a més, amb menys subtilitat que Trump. Estem a punt de veure gent de JxCat o de la CUP cancel·lada a les xarxes? Qui ho decideix? Cap institució pública, això segur, i aquest és el problema. Potser l’advertiment més important de Trump s’ha materialitzat en la seva pròpia persona. Els governs són titelles en mans de conglomerats molt més poderosos i, pel que sembla, serà difícil recuperar aquesta llibertat
9 
