Històricament, des de molt abans del Procés, un dels tòpics més explotats per menystenir el debat sobre la qüestió nacional –en defensa d’una altra nació, la que ja té Estat– és l’argument segons el qual la política s’ha d’ocupar dels problemes de la gent, del que afecta els ciutadans en el dia a dia. Per combatre aquest sofisma, no hi ha res millor que demostrar que el fet de no tenir estat fa que tinguis l’Estat en contra, amb capacitat de mortificar-te cada dia de la teva vida.
Per si la lògica no fos prou, ensopeguem constantment amb exemples que ho deixen clar. A banda dels perjudicis macro –el dèficit fiscal, la falta d’inversió crònica, les infraestructures deficients, l’ofec financer que no deixa marge per afrontar la falta de recursos de la sanitat–, hi ha vides condicionades, per exemple, per decisions polítiques del Tribunal Constitucional. És el que li passa a Sílvia Jiménez, la catalana que ha portat al Tribunal Europeu de Drets Humans la reclamació del dret a la pensió de viudetat per a les parelles de fet que, malgrat no estar registrades, tenen altres maneres de demostrar el vincle estable que tenien en un moment tam complicat com és la pèrdua del company de vida. La reivindicació és a tot l’estat, però en el cas dels catalans hi ha un agreujant: no els serveix la norma que regulava la seva situació perquè el TC se la va carregar. No podia permetre la diferència legislativa entre comunitats. Tot per la unitat d’Espanya.
El TC –l’òrgan dels bloquejos institucionals amb magistrats caducats que s’hi atrinxeren– sistemàticament tomba normes catalanes pel fet de ser catalanes. Ha passat amb la que regulava les parelles de fet –per a les quals no calia un registre específic, ja que hi ha molts mecanismes per acreditar-ne l’existència– però ha passat també amb lleis sobre l’habitatge, sobre la pobresa energètica i sobre moltes altres coses que són problemes reals de la gent. Problemes que no es poden afrontar perquè l’Estat no vol que Catalunya busqui solucions pròpies.
12
2
