Sílvia Jiménez va perdre la seva parella de manera sobtada el març del 2019. Estaven a casa amb el seu fill, era després de sopar i ell, Nuno Alexandre, no s’havia trobat bé durant el dia. De cop, es va desplomar. Amb 47 anys, va tenir un atac de cor i, tot i que ho van intentar durant 45 minuts, no el van poder reanimar. La Sílvia es va trobar davant un revés de la vida inesperat i dolorós. I, per si no fos prou, des d’aleshores es troba en una batalla jurídica per reclamar el seu dret a cobrar una pensió de viudetat. Portaven junts més de 10 anys, el 2009 van comprar conjuntament un habitatge, van declarar-se parella de fet en els seus respectius testaments i van tenir un fill el 2010. Així i tot, a ulls de la llei de Seguretat Social –modificada el 2015– no són parella de fet perquè no es van arribar a inscriure en cap registre oficial ni consta en cap document públic.
La llei va canviar per una decisió del Tribunal Constitucional
El 2009, poc abans de tenir el fill, la Sílvia i el Nuno Alexandre van fer els seus testaments davant de notari, en els quals es reconeixen recíprocament com a hereus. La Sílvia, que és advocada, recorda que en aquell moment van demanar “fer l’acta de parella de fet”, però els van informar que “no era necessària” perquè, segons la Seguretat Social, ja eren parella de fet. Aquell any, la Seguretat Social acceptava que parella de fet era “el que digués el Codi Civil en cada comunitat autònoma” i, a Catalunya, només es necessitaven dos anys de convivència ininterrompuda o un fill per demostrar que eren parella estable.
La parella va fer constar que feia 4 anys que vivien junts i el notari els va dir que allò “era suficient”. I n’era. Fins al 2015, quan es modifica la llei de la Seguretat Social perquè el Tribunal Constitucional (TC) considera que no pot haver-hi legislacions diferents en les comunitats autònomes i estableix que, per poder reclamar la pensió, cal estar inscrit com a parella de fet “en un registre o fer-ho constar en un document públic”, explica la Sílvia. Fins i tot s’hi van incloure requisits econòmics -que ara ja no hi són- que no tenien els matrimonis. Arran d’aquest canvi, quan ella va demanar la pensió de viudetat se li va denegar “perquè no estava inscrita en cap registre i no consideraven que els dos testaments fossin un document públic adient”.
Durant el procediment judicial, el jutge d’instància, d’un jutjat sicial, li va admetre que no se li podua exigir el registre perquè “a Catalunya no es va crear fins al 2017” i, quan va morir el seu company, el març del 2019, “no havien passat els dos anys” de convivència que demanava la norma. “Nosaltres érem una família”, insisteix la Sílvia, però se li ha estat negant el dret a cobrar la pensió de viudetat perquè no compleix aquest requisit.
Després de presentar un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i que li diguessin que “no hi havia discriminació”, van presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional, que el va inadmetre. Només li quedava una via: arribar a Europa. Va trucar a un fill de l’advocada Magda Oranich perquè l’ajudés a trobar l’advocat idoni per portar aquest cas. “Això ho ha de portar el Jaume”, l’hi va respondre. Dit i fet, des de fa uns mesos, la Sílvia treballa amb l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, qui ja ha presentat un recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans, a Estrasburg.
La Sílvia defineix el Nuno Alexandre com un home “que sempre volia arribar fins al final en les coses” i és el que vol fer ella en aquest cas. Perquè és “una qüestió de justícia”. Com a advocada, diu, pot entendre “el criteri de seguretat jurídica” i que s’hagin de “complir uns requisits” per evitar un frau, però repeteix que ells eren “una família” i ho podien demostrar. No es van plantejar que fos necessari res més. Quan van tenir el fill, sí que van pensar a fer els testaments, fins i tot una assegurança de vida, però “no estàs constantment revisant la teva situació matrimonial o de parella”. “No vam ser conscients del canvi perquè a Catalunya érem una família a tots els efectes”, argumenta. De fet, el jutge li va explicar que no se li negava la condició de parella, sinó que no n’era als efectes de la Seguretat Social. “No compleixo els requisits per cobrar la pensió de viudetat”, conclou. Els complia, però, abans del 2015 i, en aquest sentit, Catalunya ha retrocedit en drets perquè s’han volgut equiparar a altres comunitats autònomes.
El jutge d’instància va avisar l’advocada que tenia abans de Cuevillas que el seu cas “estava al llindar”. I tot i que “s’ho va mirar punt per punt”, no va ser valent”, assenyala la Sílvia. ”Podia haver fet una interpretació menys formalista de la llei, perquè en un cas tan evident -els testaments creuats, el fill, el fet d’estar empadronats al mateix domicili- quedaca acreditat que eren parella de fet”, apunta Cuevillas.
El cas, al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg
Si aconsegueixen que Estrasburg els doni la raó, faran història. Serà un precedent molt important per a altres casos. En el recurs que envien a Estrasburg, Cuevillas al·lega “inseguretat jurídica” i “retroactivitat de normes limitadores de drets”, perquè la seva clienta disposava d’un dret que “se li va expropiar per un canvi legislatiu” i, a més, “ningú la va informar” d’aquesta modificació. Un altre dels motius de recurs és el de la igualtat entre homes i dones perquè “és una pensió feminitzada”, com especifica Cuevillas, perquè “per estadística” afecta més dones que homes.
L’advocat també afegeix que hi ha una altra discriminació: si la Sílvia fos vídua de fet d’un funcionari, li haurien concedit la pensió, perquè la Sala Tercera del Tribunal Suprem, que és la del contenciós administratiu i per tant la que s’ocupa d’aquests litigis quan es tracta de funcionaris, fa una interpretació diferent de la norma de la que fa la Sala Quarta, la del social, que és la competent en cas de treballadors no funcionaris. “En un supòsit idèntic, la pensió sí ha estat concedida a la vídua de fet d’un Guàrdia Civil”, exemplifica Cuevillas.
Ara “hem de pressionar per totes les vies”, afirma l’advocat, que creu que “Europa té arguments per estimar” el seu recurs. L’advocat titlla aquesta situació “d’injustícia notòria” i considera que “s’ha d’acabar solucionant”. Si el recurs que han presentat al Tribunal d’Estrasburg tira endavant, això “marcaria un precedent”. De fet, es pregunten si “les arques de l’Estat podrien arribar a pagar-ho”.
Tres anys de lluita judicial “esgotadora”
Ja fa més de tres anys que la Sílvia defensa incansablement el seu dret a cobrar la pensió de viudetat com a parella de fet. Ha topat constantment amb negatives, li reconeixen que eren una parella estable, però no li concedeixen la prestació per no complir un requisit que, fa uns anys, no es demanava. I el seu cas no és l’únic, n’hi ha milers arreu de l’Estat espanyol i, de fet, fins i tot s’han impulsat campanyes de recollida de firmes a Change.org per reclamar igualtat entre parelles de fet i matrimonis en aquests casos i posar fi a la discriminació.
Pera a la Sílvia, aquest procés judicial “és esgotador i té un fort cost emocional i econòmic”. Lamenta que ha hagut de passar el dol per la pèrdua del seu company a la vegada que lluitava contra una “injustícia”. “Vaig fer una baixada cognitiva molt important”, recorda. No podia llegir el diari, ni veure debats polítics, i ara encara no pot veure algunes pel·lícules que li provoquen tensió. Aquest és l’any en què “s’ha recuperat una mica”, però és una situació que requereix temps per poder reordenar la seva vida. Hi ha una cosa que té clara i és que necessita “tancar carpetes”, físiques i emocionals, per continuar endavant.
3 
1 