Als entusiastes de la Barcelona olímpica els agrada dir que els del 1992 van ser “els millors Jocs de la història”, sense que quedi clar que recordin que va ser un personatge com Joan Antoni Samaranch qui es va inventar la frase, que no era res més que un eslògan sobre la seva pròpia figura, encimbellada com la clau que va obrir la porta per al magne esdeveniment. A banda de l’escepticisme que hauria de provocar aquest relat, que després de trenta anys grinyola cada dia més, està clar que els Jocs d’Hivern del 2030 van pel camí de ser els pitjors de la història. Almenys en la gènesi del que ha de ser la candidatura catalana, que està oferint un espectacle tan grotesc que sembla impossible que tingui cap possibilitat que el COI la triï.
El projecte ja va néixer desgraciat perquè primer va ser una idea sorgida a Barcelona que l’alcaldia d’Ada Colau es va ocupar de fer naufragar. Però ara té dos grans fronts pràcticament insalvables pel que fa a la necessitat de consens per construir una candidatura olímpica. D’una banda, gran part del territori s’hi oposa perquè considera que els Jocs no són la via adequada per decidir les inversions al Pirineu, que haurien de ser estructurals i no vinculades a un gran esdeveniment. I de l’altra, una part considerable de l’independentisme ressalta l’espanyolitat indefugible de qualsevol projecte olímpic que hagi de tenir Catalunya coma a escenari. De fet, la polèmica ridícula amb l’Aragó té la funció principal de recordar que és Espanya, i no Catalunya, qui pot presentar una candidatura.
La crisi està agafant unes dimensions tan rellevants que ni tan sols hi ha acord dins de cada partit independentista: en el cas de Junts, és molt visible el desacord, encarnat amb claredat, per exemple, per la contraposició del que propugna Aurora Madaula, contrària al projecte, amb l’entusiasme a favor de la candidatura de Joan Canadell. I ara els matisos i les tensions han arribat ja fins al si del Consell per la República, amb un xoc entre l’Assemblea de Representants i el govern d’aquest òrgan a l’exili.
Aquest embolic al Consell, igual que una manifestació de milers de persones contra els Jocs a Puigcerdà, s’ha produït el mateix cap de setmana de la final del festival d’Eurovisió en què una catalana ha donat a Espanya la seva millor posició des del 1995. Una tercera posició que, per alguna estranya raó, es considera una victòria moral: mediàticament s’ha decidit que el primer lloc d’Ucraïna ha sigut polític –com si els altres no en fossin– i s’ha fet veure que la segona posició del Regne Unit no importa. Un cap de setmana, en definitiva, que ha posat al centre estructures pensades per al nacionalisme banal dels estats i que ha tornat a evidenciar que Catalunya s’hi troba sempre pel mig amb una evident manca d’idees per combatre aquest tsunami.
10 
2 