Mentre continuen obertes dues causes judicials per suposada desobediència del Parlament de Catalunya –la de la Mesa de Forcadell, en què s’ha de repetir el judici, i la de la Mesa de Torrent, absolta però pendent del recurs que ha presentat la fiscalia contra aquesta decisió–, veiem contínuament casos de desobediència de representants governamentals respecte dels parlaments. Fa un mes, comandaments dels Mossos d’Esquadra es negaven a donar explicacions als diputats dels Parlament sobre la utilització de sistemes d’espionatge del tipus Pegasus. Agents de l’autoritat, que tenen autoritat per delegació, bloquejant els mecanismes de transparència que reclama la cambra on resideix la sobirania.
Aquesta setmana hem tingut dos episodis més. En aquest cas, desobediència de representants del govern espanyol en dues cambres parlamentàries diferents. La directora del CNI, Esperanza Casteleiro, s’ha negat a respondre a les preguntes dels eurodiputats de la comissió del Parlament Europeu sobre la utilització de Pegasus i la delegada del govern espanyol, Maria Eugènia Gay, ni tan sols s’ha molestat a comparèixer a la cambra catalana per explicar el fosc cas de l’expulsió de dos líders d’entitats islàmiques que feia anys i panys que vivien a Catalunya.
La idea que els organismes que tracten material sensible per als estats –cossos policials i serveis secrets– necessiten moure’s en la foscor té una llarga tradició, i topa frontalment amb les exigències de transparència del segle XXI. S’ha de començar a aclarir que la foscor la requereixen per comoditat més que per seguretat. En algun lloc hi ha d’haver el punt d’equilibri entre la necessitat de discreció per a segons què i l’obligació de control parlamentari de l’activitat policial.
Però en els dos casos d’aquesta setmana hi ha un ingredient més. El respecte dels organismes governamentals espanyols pels parlaments comença i acaba al Congrés. Només volen jugar a casa. Ni la cambra catalana ni la de la Unió Europea els semblen institucions on hagin de donar explicacions. El Parlament català simplement el menystenen: és una petita institució regional on els jutges ja s’encarreguen d’impedir que s’hi parli de res. I de l’Eurocambra esperen que sigui ornamental, com a extensió de les relacions entre governs, i que hi hagi solidaritat entre estats membres: ‘Alemanya, França, no puc donar explicacions sobre la guerra bruta, vosaltres ja m’enteneu’.
El problema, per a Madrid, és que a Barcelona els diputats víctimes d’aquesta desobediència es queixen resignadament i no passa res. Però a Brussel·les les coses no van ben bé així, o no del tot, o no sempre. Els pactes de no agressió d’estat membre a estat membre poden funcionar en les reunions del Consell Europeu, però els eurodiputats no es deixen torejar fàcilment. A banda de la queixa pública que ha escampat una diputada alemanya, el mateix president de la comissió que investiga el cas Pegasus es va mostrar clarament irritat amb l’actitud de la directora del CNI, que possiblement ni tan sols s’esperava l’interrogatori que li va caure: aquesta actitud exigent dels electes respecte d’institucions com la que dirigeix no entra en el seu marc mental. Casteleiro feia cara de pensar: “Què s’han cregut?”. Doncs s’han cregut que són en una democràcia.
10 
2 
