No pateixi. No parlaré ni de física ni de la crisi econòmica. Parlaré de les persones i de com ens mostrem als altres. Parlaré també de com intentem desacreditar als nostres adversaris o enemics sense que es noti massa.
Què és el que m’ha impulsat a parlar de com ens mostrem les persones? Les declaracions de l’entrenador del Manchester United, Àlex Ferguson. Ferguson ha dit, traient-se l’espina que li va quedar clavada després que el Real Madrid intentés fitxar l’estrella del seu equip, Cristiano Ronado, que el Madrid “era el club del general Franco”. I encara que Franco ja fa més de 30 anys que és mort, les declaracions de l’entrenador anglès han molestat entre els “madridistes”.
Quin és el mecanisme que ha utilitzat Ferguson per desacreditar el Madrid? Fa unes dècades alguns psicòlegs van parlar del “testimonial device” que jo ara vull ampliar i traduir per alguna cosa com la construcció de les galàxies personals.
Quan una persona es presenta habitualment té problemes per explicar com és i quines coses li interessen. Per això, quan coneixem algú, ens estem uns minuts i de vegades fins i tot hores i dies analitzant com és. Conèixer bé algú és una tasca complexa que requereix que l’escoltem amb atenció. I, per l’altre costat, també demana una habilitat notable de sintetitzar tots els matisos d’un mateix en unes frases. En tot cas, el procés de mostrar-se i de conèixer els altres té les seves dificultats.
Però en aquest procés llarg i pacient també hi ha dreceres. Les dreceres són els noms propis. Què vol dir això? Que en funció dels noms propis de persones i d’institucions que citem i que vinculem a la nostra persona el nostre interlocutor es pot fer una idea aproximada de com som. Aquest és el recurs comunicatiu que ha utilitzat el senador republicà John McCain per mostrar-se davant l’electorat americà com un polític transversal, con un polític que supera els límits del partir republicà. En definitiva, com un “maverick”. Estarà d’acord amb mi que presentar-se com algú que va per lliure i no ser malinterpretat és una feina difícil.
Fixi’s. McCain ha citat en els seus debats amb Obama a Henry Kissinger, Ronald Reagan, el general Petreus, el senador Kennedy i la Madeleine Albright. Els noms amb els que s’ha vinculat donen la idea que ell vol mostrar: un polític amb experiència que té referents al partit republicà i al partit demòcrata. Aquest és el seu Big Bang. La creació de la galàxia de referents que expliquen com vol mostrar-se McCain.
I, de la mateixa manera, McCain ha relacionat el seu oponent, Barack Obama, amb un sèrie de noms propis amb els que vol que els electors l’identifiquin: el president Hoover, el Watergate (és a dir, Nixon) o Ahmadinejad, el president d’Iran. Obama també coneix el recurs i per això no para de vincular McCain amb Bush.
Aquests noms amb que McCain caracteritza Obama construeixen el Big Crash amb el que algú que no ens estima vol que ens identifiquin. La galàxia de referents que nosaltres no hem escollit, sinó que algú ens vol imposar. I aquí apareix Ferguson, el Real Madrid i el general Franco. Franco forma part de la galàxia de referents maleïts del madridisme.
