Chanel s’ha dedicat a la dansa la música des de ben petita, però no pot negar que la vida li ha canviat radicalment gràcies a Eurovisió. La cantant d’Olesa de Montserrat va quedar en tercera posició després d’una interpretació magistral del SloMo, la que l’ha fet famosa internacionalment. Avui parla de la fama que ha adquirit en una entrevista molt completa que ha servit perquè els fans la coneguin millor.
Ara és molt coneguda i la rutina s’ha omplert de conseqüències: “Quan compro alguna cosa a Ikea sento que a l’altra banda del telèfon d’atenció al client hi ha una veu sorpresa que generalment acaba felicitant-me per la meva feina. A Cabify he canviat el meu nom, per això, només per poder anar tranquil·la als llocs. És cert que encara se’m fa estrany que la gent se’m quedi mirant pel carrer”.
El que més gràcia ha fet? Que reveli quin era el sobrenom català amb el que es referien a ella quan era petita: “Em deien ratolí perquè mai no estava quieta, com tampoc no ho faig ara”, diu a la revista Elle. Els seus orígens són cubans, per això, el que es reflecteix en el seu to de pell més fosc. Ella n’està ben orgullosa, encara que reconeix que no ha estat fàcil ser diferent: “Estic molt orgullosa de les meves arrels llatines. Tinc molts records de Cuba perquè vam anar-hi de vacances moltes vegades”.
Chanel se sincera sobre els seus pitjors moments
Ara que moltes nenes la coneixen, diu que sent que té l’oportunitat de ser un altaveu sobre la diversitat: “Potser hi ha nenes que poden veure que és possible fer coses. Quan jo era petita sempre em demanava interpretar els papers d’aquells dibuixos animats en què algun personatge femení era morè. Encara hi ha dies en què em veig malament i en què no m’agrado, però no passa res perquè no hem d’estar perfectes sempre. No es tracta només de no estar guapa, sinó que pel teu to de pell no sentis que t’estan jutjant o encasellant”.
Com va començar Chanel en el món de la dansa? “La meva passió va arribar de manera orgànica. Recordo que amb 14 anys vaig fer un curs intensiu a la Royal Academy of Dance de Londres amb la meva millor amiga, sense els pares. La directora de l’acadèmia els hi va dir que tenia talent. Aquesta feina no és fàcil i tinc molts dies dolents en què ploro molt. Ara bé, mai no he pensat en deixar aquesta professió perquè m’encanta i forma part de mi”.
Sobre la seva ideologia no ha volgut parlar, però sí sobre què pensa de la vida i la religió: “No em considero una persona creient, però ho dic amb la boca petita perquè la vida m’ha ensenyat que hi ha energies que no controlem. Hi ha alguna cosa que et connecta… Quan em poso molt nerviosa em passa alguna cosa molt estranya i és que em piquen les dents. No sé quina serà l’explicació, però sento que em pica i no sé per què passa això”.
