La necessitat de la transició energètica i ecològica és una realitat tangible, no només a Catalunya sinó a la resta d’Europa. De fet, la Unió Europea ha demanat que totes les regions facin els deures de cara el 2030 i per aconseguir tenir prou producció d’energia renovable per construir una societat més sostenible. La Generalitat s’ha agafat al peu de la lletra les indicacions europees i ha començat a aprovar diferents projectes de parcs eòlics. Tot i que el Govern els ha aprovat esgrimint la necessitat d’assolir la sobirania energètica, la realitat s’encamina cap a una dependència d’empreses exteriors, tenint en compte que els projectes que s’estan presentant no els impulsen empreses catalanes. “Són projectes d’empreses estrangeres, que no tenen en compte les necessitats de les zones afectades”, denuncia Montserrat Corberó, experta en energies renovables i associada d’algunes plataformes en contra dels parcs eòlics.
Al poble de Copons, a la comarca de l’Anoia, els seus habitants viuen envoltats de parcs eòlics ja construïts, però encara se’n planegen més. “L’Anoia és una comarca que s’estava revaloritzant i ara estem retrocedint, ja no vol venir ningú a viure aquí”, lamenta Corberó. En aquest sentit, la població de Copons -que té uns 300 habitants– viu “amenaçada” pels nous projectes que s’estan plantejant al seu terme, ja que els requisits legals permet fer-ne de molt més grans i agressius. “Si a sobre sumes que les empreses que tenen aquests projectes no són d’aquí, com assegures que hi ha un coneixement dels perjudicis per la a població?”, es pregunta Enric Sibina, de la plataforma ASAASA (Associació per la Sostenibilitat Ambiental de l’Alta Segarra i l’Anoia).
La situació de Copons no és l’única que preocupa. De fet, a la Ribera d’Ondara (Segarra) els nous macroprojectes aprovats per la Generalitat ja estan en un punt molt més avançat. D’aquesta manera, hi ha tres nous projectes anomenats Conca de Barberà I, II i III que porta una empresa amb seu a Saragossa. Desarrollos Eólicos Cuenca de Barberá és una companyia que pertanyia a la família Luengo Sanz, una de les més riques d’Espanya. Dedicats a la mineria i l’alimentació, l’empresa familiar va començar a endinsar-se al món de les energies renovables amb Desarrollos Eólicos Cuenca de Barberá. Tot i això, no sembla que hagi estat una aposta gaire segura, ja que l’última informació que es té de la propietat d’aquesta empresa és que la família espanyola la va vendre a una empresa alemanya.
“No té res a veure amb el que venen com a sobirania energètica”, assegura Dani Cornellà, diputat de la CUP especialitzat en la transició energètica. “Ni són projectes descentralitzats, ni democràtics, ni de proximitat“, argumenta. Els crítics denuncien que el que s’havia de convertir en una transició per posar Catalunya al centre de les renovables s’està utilitzant per “tirar endavant la colonització verda, utilitzar l’argument del bé comú per carregar-se el paisatge amb empreses que no són ni d’aquí”, en paraules de Sibina des de la plataforma ASAASA.
“Aquesta empresa es va constituir per fer aquests projectes, segurament en té una de més gran al darrere”, assegura Cornellà. I és que segons les dades que apareixen de l’empresa a internet, no està clar el seu origen. “Aquestes empreses solen ser fons voltor o filials d’empreses més grans que busquen treure profit de zones amb pocs habitants”, assegura Sibina. Una de les principals raons per les quals es queixen els veïns de la zona i les associacions és que aquestes empreses no donen feina ni impulsen l’economia catalana perquè són de fora del territori i un cop muntats els parcs eòlics el manteniment i gestió es fa en gran part a distància i amb pocs treballadors.
Transparència i un paper de moderadors
En tota aquesta situació, la Generalitat lamenta que té poc poder per decidir els projectes que es fan. En aquest sentit, l’administració catalana té la feina d’assegurar-se que els projectes compleixen amb la llei. “Nosaltres no triem les empreses, simplement estem obligats a donar llicències si aquestes compleixen la normativa”, diuen fonts de la conselleria d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, encapçalada per Teresa Jordà. La Generalitat obre la possibilitat de fer projectes a Catalunya i les empreses que volen s’hi apunten. Però no dona cap resultat. “No és un problema de falta de transparència, sinó que saben perfectament que els requisits que es posen no els poden complir empreses que no siguin multinacionals o amb molts recursos i aquestes acostumen a ser de fora”, assegura Corberó.
Despoblació a canvi de res
L’argument principal utilitzat per tirar endavant aquests macroprojectes és el bé comú. D’aquesta manera, es recorda a la població que aquesta és una lluita de tots i que és necessari fer una transició verda. Tot i això, els beneficis no sempre repercuteixen en els ciutadans afectats. “Creiem que hi ha altres maneres de fer la transició energètica que no siguin destruint els pobles”, diu Sibina. I és que, amb aquests macroprojectes, pobles molt petits quedaran envoltats de molins, el que devaluarà el preu dels terrenys i acabarà per convertir-se en una zona no habitada. “Falten poques generacions perquè veiem com zones que podrien dedicar-se a la vida rural acabin convertint-se en grans polígons industrials”, explica Corberó.
En aquest sentit, un parc eòlic, segons asseguren des de la plataforma, fa que les superfícies no tinguin el mateix valor, ja que s’altera el paisatge. Com més molins s’instal·lin, més ràpid els terrenys deixaran de valdre el que valen. “Ningú voldria venir a viure al costat d’un parc eòlic”, lamenta Sibina, i afegeix: “Estem perdent la sobirania alimentària per no aconseguir la sobirania energètica“. I és que la realitat d’aquests terrenys és que els propietaris viuen de l’agricultura i els conreus, una situació que canviarà completament amb els parcs eòlics.
La llei que regula aquests projectes ve determinada per l’Estat, però des de la Generalitat es va fer un decret per aplicar-la aprofundir en algunes de les reformes. Tal com expliquen les fonts de la conselleria, “una de les modificacions és implicar els ajuntaments de les poblacions en aquests projectes”. Tot i això, la població encara es mostra reticent i Sibina assegura que “els ajuntaments no sempre vetllen pel bé del territori a llarg termini”. “Poden construir un nou poliesportiu, però a la llarga el perjudici per al poble és major”, assegura el membre de la plataforma ASAASA.
La realitat és que l’aprovació d’aquests projectes només depèn del fet que compleixin amb una llei que segons les plataformes “és insuficient” i l’aprovació per part dels ajuntaments, “que moltes vegades només volen omplir les arques municipal a curt termini, sense pensar en els perjudicis a llarg termini”, assegura Sibina. Amb tot doncs, l’Anoia i la Segarra es convertiran en les líders de la transició ecològica, això sí, amb un augment de la despoblació i sense complir amb l’objectiu acordat: la sobirania energètica.
6
2
