Mishima torna als escenaris. Cinc anys i una pandèmia després, el grup indie-pop català que va néixer a Barcelona el 1999 publica el seu nou disc, L’aigua clara, un recorregut per la nostàlgia, el temps i la redempció. Ens trobem amb el seu cantant i guitarrista, David Carabén, a la Llibreria Finestres. Defensa que té una única certesa, la resta no és aigua clara: “El disc és un acte d’amor, un regal que, certament, fas al món i a la vida”.
Primer de tot, com neix L’aigua clara?
Em costa trobar l’origen. A cada disc vaig component cançons i sempre n’hi ha una que, sigui per una idea musical o per una manera que té de parlar sobre un fet, és diferent del que he fet fins al moment i els canvis que he introduït són prou grans o significatius per donar una identitat a una nova llista de cançons. Llavors, recupero alguna de les cançons que ja he fet abans que estiguin d’acord amb aquesta innovació, o bé em poso a compondre tenint al cap aquest nou punt de vista.
En aquest cas, la primera cançó que em va fer veure que el que tenia davant podia ser l’origen d’un nou disc va ser El gran lladre, és la que obre l’àlbum. És una cançó on el personatge que la canta podria ser el mateix d’Un tros de fang o Qui més estima, dues de les cançons més importants a la història de Mishima. Parteix de la idea que tota forma de relació, tant amb una persona o amb la vida, és una relació desigual on l’equilibri és precari. I és una figura que ho admet i que juga a aquest joc.
El gran lladre parteix de la història d’una persona que es presenta com algú que no sap estimar com s’hauria d’estimar. I, realment, cap de nosaltres en sap. Però a partir d’un determinat moment de la cançó sents que no és només el “jo” qui canta, sinó el pas del temps. Va ser llavors quan vaig tenir la sensació que la temàtica podia venir de l’evolució de les coses. Em vaig trobar amb tota una sèrie d’idees que no havia tocat gaire fins al moment i que, per tant, podien oferir un camí a seguir.
Com va ser el procés de composició del disc? Suposo que us va agafar enmig de la pandèmia.
El març del 2020 tenia pensat donar-me una mica de canya per compondre cançons. D’altra banda, encara estàvem celebrant el vintè aniversari de Mishima i teníem alguns bolos programats per a aquell estiu que ens permetrien, sense la intensitat del primer any de gira, anar guanyant calés per sobreviure i alhora compondre amb més tranquil·litat. Però llavors va arribar el confinament.
Quan va arribar setembre, ja portava quatre o cinc cançons fetes, però la incertesa que hi havia en aquell moment ens desaconsellava treure l’àlbum i anar amb presses. Se sabia que a la següent primavera probablement no hi hauria un circuit normal de concerts i per a un grup com nosaltres és gairebé vital que, després de treure un disc, tinguem assegurada una llista de concerts per poder viure d’alguna cosa. Si trèiem un disc durant el confinament, era com tirar-lo a les escombraries. La gent ho escoltaria i hi hauria bones o males crítiques, però la vida comercial del disc quedaria condemnada.
I per què el nom de L’aigua clara?
En la cançó El gran lladre hi ha un vers que diu: “Una cançó d’amor d’algú que mai n’ha sabut treure l’aigua clara”, el qual fa referència a una persona que no sap de què va l’amor i que l’únic clar que en pot tenir és una obra d’art, un disc.
En L’aigua clara he fet la mateixa operació o argúcia que vaig fer servir per a L’amor feliç. La pregunta d’aquell disc era si existia o no l’amor feliç i la resposta, igual que en aquest nou àlbum, és que l’única cosa que sé és que el disc és un acte d’amor, un regal que, certament, fas al món i a la vida.
El disc recórre, entre altres temes, a la nostàlgia.
El que fa cantar tot ésser humà és una forma o altra d’anhel. Quan cantes, invoques alguna cosa que ja no hi és i que voldries que hi fos, desitges omplir el buit que et deixa aquella carència. Les cançons, des de sempre, parteixen d’una petita mancança.
Les cançons que més m’atrauen són les que, en comptes de celebrar o proclamar als quatre vents una felicitat, ens expliquen el trajecte que va de la part més bona a la part més dolenta. Crec que una bona pel·lícula, quadre, novel·la o, en aquest cas, una cançó, han d’incloure els extrems de l’experiència humana, anar d’un costat a l’altre i fer que aquest recorregut sigui un moment transformador que, en el moment que tornis a la vida, ho facis més ben equipat.
Fa poc pensava en la cançó de You’ll never walk alone, de Gerry & The Peacemakers, que s’ha convertit en l’himne del Liverpool. El que fa que aquesta cançó sigui tan collonuda per als seguidors del futbol és que dins de la cançó hi ha una mancança. Et ve a dir que mai caminaràs sol entre paisatges foscos i tenebrosos.
Hi ha bandes que només estan en la fase de celebració i ja va bé. A la vida hi ha moments en què només vols ballar perquè és estiu o perquè estàs de puta mare. També hi ha grups que exclusivament es recreen en la merda i altres que fan el trajecte d’una punta a l’altra. Jo crec que Mishima juga en aquesta lliga, en el trajecte.
En el cas de la cançó Un lloc que no recordi, l’enyor ve de totes aquelles primeres vegades que vam experimentar en algun moment de la nostra vida.
Més que sobre les primeres vegades, que també, és sobretot una cançó sobre l’enyor d’aquella sensació de ser un ignorant davant de la vida, de no saber on t’has fotut. És una sensació que rejoveneix perquè la vas tenir durant els primers vint anys de la teva vida, on no havies provat res i tot era nou. Amb el confinament, per exemple, això va quedar absolutament castrat i silenciat i aquest cant neix de la meva necessitat de tornar a no saber on soc.
Un lloc “tan nou jo per a ell com ell nou per a mi”, com diu la cançó.
Exacte, que siguem nous un per l’altre. És una sensació collonuda. Quan fas quaranta anys comences a tenir la sensació que totes les cares et sonen o que ja no et queda res més per descobrir, i aquest punt és mortal, s’hi a¡ha de lluitar en contra. Un lloc que no recordi és una negociació amb la nostàlgia i la sensació d’estar avorrit.
Al disc també apareixen personatges concrets, com l’exjugador de Go Lee Sedol, a qui fas referència a la cançó God’s move (Lee Sedol). Expiques que, després de perdre contra l’algoritme de Google, Alpha Go, va decidir retirar-se. Fins on creus que és capaç d’arribar la intel·ligència artificial? Arribarà a conquerir tots els espais ocupats fins ara pels humans?
El mateix Pau Riba va escriure un llibre sobre la música del segle XX, la qual està vinculada amb l’electricitat i amb la idea de ficar-se dins de la màquina. Riba, a més, mostra l’avenç de la música popular dels últims 60 anys com una negociació amb l’artifici. Com a resultat de tot aquest procés, cada vegada hi ha menys part estrictament humana dins de la música i la tecnologia està difuminant els contorns de la nostra identitat.
Lee Sedol va jugar contra una màquina que el va destrossar. En aquest enfrontament només va haver una partida que Sedol va aconseguir guanyar, amb un moviment que es va conèixer com a God’s move. Aquest moviment diví es va concebre com l’única manera amb la qual la humanitat encara podia guanyar la màquina i és aquí on roman l’especificitat de ser un ésser humà. El procés tecnològic està redefinint el que és propi de les persones.
El millor de tot és que Lee Sedol va acceptar la seva derrota i va abandonar el Go. Trobo que és un acte molt heroic, hi ha una certa esportivitat, ja que podria haver negat la legítima ambició de l’ésser humà de crear màquines, però ell simplement accepta que li han fotut una pallissa i prou.
La història de l’ex actriu porno Mia Khalifa, que també té una cançó a l’àlbum, és bastant semblant a la de Lee Sedol, però ella va deixar la indústria pornogràfica.
Tant Lee Sedol com Mia Khalifa són personatges reals que estan en un moment de la història on les seves vivències s’han convertit en metàfores de molts aspectes de la vida.
Mia Khalifa, ella va ser actriu pornogràfica durant tres mesos i després ho va deixar. Quan li preguntaven a les entrevistes per què va decidir abandonar, en comptes de dir que el motiu era perquè la indústria del porno és una forma de prostitució camuflada, masclista i vinculada al capitalisme, simplement va comentar que s’havia desencantat. Aquella resposta em va captivar i vaig decidir buscar quines parts podia tenir en comú amb aquell desencantament amb el món. I és aquí quan a la cançó decideixo introduir un compositor que trafica amb els sentiments, que juga amb ells i manipula l’espectador fent-li veure coses que no són. Al públic li pots vendre que allò que cantes ho estàs sentint i probablement és així, però no necessàriament. Pots mentir igual que un nen menteix als seus pares.
Mishima va néixer el 1999. Com a músic, des que vas començar fins ara, com et sents després de tants anys de trajectòria?
Sempre he tingut, com ens passa a molts que ens dediquem a la música popular, la sensació de ser un polissó, un amateur a qui, en un moment o altre, se li acabarà tot això. Aquesta sensació m’ha acompanyat tota la carrera i des de fa un parell de discos, l’he acceptat. Tot el que faig ho faig perquè vull, pel plaer que obtinc i perquè a mi i als que em rodegen ens dona un sentit a la vida. Ningú m’obliga a fer música i ningú m’espera. Encara que et demanin un nou disc, la veritat és que si no el treus, no et diran res.
