Aquest any en fa cinquanta de quasi tot. El pròxim novembre, el 20, de l’equívoc de pensar que la ràbia s’acaba quan mor el gos. I no. Mor el gos i no s’acaba la ràbia. Uns mesos abans, aquest agost, justament aquest 25 d’agost, de la publicació de Born to Run, el disc que va fer que una generació –una o cinc– s’envolara en el núvol del rock.
Qui vulga arriscar-se a entrar en la prosa laica i caòtica de Bruce Springsteen –al garbuix mental springsteenià– pot llegir els capítols que dedica a la gestació del disc que el va significar –que el va fer córrer de debò al capdavant del món del rock– a la seua autobiografia, que pren precisament el nom d’aquell tercer seu elapé. A Born to Run –el llibre– Bruce desengrana els passos del calvari que va significar una gravació en què va posar a prova la santa paciència de totcristo, i especialment dels soferts membres de l’E Street Band, dos dels quals van decidir córrer sols després de l’experiència.
“Després de diverses sessions fallides als 914 [els estudis], no aconseguíem tirar endavant el disc. El problema bàsic era que aquells trastos no funcionaven. Els pedals del piano, l’equip de gravació i altres punyetes s’esconyaven regularment. Estàvem mirant de gravar ‘Jungleland’ –un ingredient fix dels concerts d’aleshores que la banda executava fabulosament–, però amb totes aquelles noses tècniques era impossible fer bullir prou l’olla perquè en sortís alguna cosa reeixida. Fallava alguna cosa. Després d’una tongada de sessions sense resultat, ens vam aturar en sec: la meva ‘obra mestra’ in extremis no anava enlloc. Estàvem empantanegats i ens calia ajuda”.
Tocat pels dits de Zeus
Springsteen tenia 25 anys i estava tocat pel dit de Zeus. En tenia consciència, però alhora maldava per superar les contradiccions, els dubtes, les inseguretats i un complex de pare autoritari i devastador que els seus biògrafs –i ell mateix– han mirat d’explicar anys després. A Born to Run hi havia les obsessions generacionals –transgeneracionals, perquè són recurrents als Estats Units– que marcaven la joventut –la joventut masculina– en aquell moment: les ciutats absurdes i sòrdides, la desorientació, la droga, els automòbils, la crisi –tan bèstia, del 73–, l’atur, el vesper amarg del Vietnam, la merda dels treballs en sèrie, el sexe i les dones. Les dones com una brúixola sense nord però amb ressorts que permetien somiar en fugides als jóvens… La història no era diferent de tants altres, però l’estil i la força… ausades ma vida. Bruce aconseguia que els perdedors de la realitat somiaren victòries amb ell i les seues cròniques.
“Thunder Road”, “Night”, “Blackstreets”, “She’s the One”, “Meeting Across The River” i “Jungleland” podrien justificar, per separat, cadascuna, qualsevol disc. Plegades, van actuar com una bomba de raïm. Aquesta és una de les especificitats de Bruce Springsteen: és capaç de crear meravelles en sèrie. I encara és capaç de descartar-ne moltes que no es mereixerien aquesta trista dissort.
“Oh, bonica, aquesta ciutat t’arranca l’espinada”
La cançó que dona nom al disc, “Born To Run” és un himne a part: “Oh, bonica, aquesta ciutat t’arranca l’espinada. És una trampa mortal, una crida al suïcidi. Hem de sortir-ne mentre siguem vius. Perquè rodamons com nosaltres, perla, vam nàixer per córrer”. Què la fa diferent de tants altres himnes desgranats per tants altres jóvens més o menys rebels? La força, l’encert en les reiteracions i un do per a la música que només gaudeixen els escollits. Springsteen volia fer “l’últim disc a la Terra”. No ho va aconseguir, però sí que va crear el primer d’una trajectòria incomprensiblement –incomprensiblement per als mortals– ubèrrima i consagrada.
El “miracle” que va salvar Born to Run de l’infern de les angoixes de Bruce Springsteen va ser Jon Landau, que va aparèixer com una ajuda dels déus a la seua vida: “Jon s’hi va posar en el vessament musical. Era molt viu com a arranjador i editor musical, particularment capaç a l’hora de donar forma a la base del disc, al baix i a la bateria. Ens prevenia contra l’excés i va dirigir el disc cap a un so més polit. Jo estava disposat a abandonar un cert eclecticisme i desgavell, una mica d’aquell xivarri ravaler, per guanyar en impacte. Vam simplificar-ne les pistes a fi d’amuntegar capes denses de so sense degradar-se en un caos sònic”.
El final, explicat pel mateix creador, és lapidari, inequívoc, inqüestionable: “Això va permetre que Born to Run s’amarés d’història rockera i fos modern alhora. Vam assolir un rock and roll dens i sumptuós: Born to Run és la gran obra de producció d’en Jon i un dels meus millors discos”.
Encara van haver de passar més moments dramàtic perquè l’epifania prenguera cos. Una tortura en forma de setze hores de gravació, tancats dins l’estudi, amb el cantant emparanoiat i el saxofonista Clarence Clemons baquetejat perquè “Jungleland” sonara com sona. “Un malson”, reconeix el mateix Springsteen, que va germinar en una nova relació entre tots dos, una de les més belles de la història del rock.
El miracle d’Anoeta
Tot això ha estat més o menys explicat, amb més o menys èpica i ardor, per Bruce Springsteen un milió d’acòlits i mil cronistes. Però, per entendre la força primigènia que justifica Born To Run cal anar aquest estiu passat a Sant Sebastià, on l’E Street Band havia previst dos concerts ajornats dins el corpus de la darrera gira del grup.
En aquesta gira resultava ja obvi que el Boss, amb 75 anys, havia perdut força i que la banda s’havia deixat pel camí l’espontaneïtat que l’havia definit durant cinc dècades. Els seus fans n’eren relativament conscients. Com també sabien que qualsevol concert ara pot ser-ne el darrer. La darrera oportunitat de veure’l. La passió i aquesta eventualitat amarga justificaven l’assistència devota.
El primer concert a l’estadi d’Anoeta va ser convencional. Amb la mateixa setlist que l’E Street Band havia calcat dels anteriors. Springsteen va repetir el mateix discurs contra Donald Trump que ja havia amollat en els darrers mítings i va projectar contra el seu públic una sensació de déjà vu que només ell és capaç de fer-se perdonar. Els assistents als seus concerts fins fa poc sabien que allà podia passar de tot. Que els podia regalar qualsevol de les cinc-centes cançons que ha compost, de manera obscena, imprevisible, nigromàntica. Feia temps que això no passava, tot i que la força d’atracció d’Springsteen encara sembla imbatible.
Va passar el primer concert sense pena i amb escassa glòria. I va arribar el segon. Quan l’E Street repetia la mateixa cerimònia sense sorpreses va caure un xàfec de mil dimonis. La banda es va retirar de l’escenari i el concert es va suspendre mentre queia l’infern. La majoria del públic a la pista es va retirar cap als laterals, però uns 300 –els 300!–, els qui havien fet cues i cues durant tres dies per aconseguir una plaça de privilegi, van aguantar pedra, llamps i diables, apinyats allà al mig en una mena de tortuga romana feta d’anoracs de basar xinès. Allò va durar un infinit quart d’hora. De tant en tant, Bruce Springsteen treia el cap per l’escenari i serrava el puny. Els animava!
Quan el diluvi es va aturar, el nou Springsteen que va saltar a l’escenari havia rejovenit trenta anys. Mentre la banda endreçava instruments i treia aigua dels plàstics que els havien protegits, ell va baixar sol a la part baixa de l’entaulat i va tocar “Growin’Up”, una cançó inaudita del seu primer disc Greetings from Asbury Park. A la plataforma, a tocar d’uns escollits en èxtasi inesperada, mentre encara espurnejava, va interpretar també sol “Working on the Highway” i “Darlington County”, dues perles de Born in the USA, i “My Love will not Let you down”, una declaració d’amor al públic que l’havia tornat a corprendre, i una sèrie de cançons imprevistes.
L’embruix etern del corredor de fons
A partir d’aquell moment, tot va saltar pels aires, la banda es va deixar arrossegar i tots els esquemes es van rompre en una exhibició d’estima que va enamorar fins i tot els déus de les tempestes. Springsteen improvisava i va desgranar temes perduts, recuperats amb la força primordial del diluvi del rock. Quan una hora i mitja més tard l’epifania va acabar el públic va eixir de l’estadi d’Anoeta tan impactat com els que havia seguit l’E Street Band en els concerts de la gira de Born to Run.
Això explica el misteri del disc. L’embruix etern del corredorde fons: “Com el meu pare, la meva àvia, la tieta Virgínia, els meus dos avis, les tietes Dora i Eda, en Ray i en Walter Cichon, en Bart Haynes, en Terry, en Danny, en Clarence i en Tony, la meva família sencera ja absent d’aquestes cases ocupades per estranys, romanem tots. Som en l’aire, en l’espai buit, en les arrels polsegoses i la terra fonda, en l’eco i les històries, les cançons del temps i el lloc que hem habitat. El meu clan, la meva sang, el meu lloc, la meva gent”. I el món sencer, Bruce. Amén.
