L’historiador, escriptor, periodista i activista cultural Joaquim Montclús i Esteban publica la biografia de l’enginyer industrial, polític i empresari barceloní Carles Emili Montañès i Criquillons amb l’editorial Galerada de Barcelona i sota el segell de l’Institut d’Estudis Catalans. El llibre, un dels títols que hi ha a la venda aquest Sant Jordi, titulat Qui va ser realment Carles Emili Montañès?, traça un ampli recorregut per la trajectòria vital i professional d’una figura que, tot i haver passat a la història amb discreció, va ser una de les més influents de la Catalunya del segle XX.
A Carles Montañès i a Joaquim Montclús els va unir el Matarranya, comarca d’origen de l’historiador i de la família paterna de Montañès. “La idea de fer una biografia sobre Carles Montañès va començar quan em van encarregar fer un article sobre ell per a la festa major de Massalió, localitat on pertanyia la família de la meva mare. Quan vaig iniciar el procés de documentació vaig descobrir que pràcticament ningú en sabia res d’ell, que era una persona totalment desconeguda en l’actualitat. Però a mesura que vaig anar avançant, vaig poder concloure que davant meu tenia a un personatge molt interessant i de gran rellevància en la seva època”, explica Montclús.
A través de tota una sèrie d’apunts biogràfics, diaris i documentació inèdita de la família de Carles Montañès i el seu secretari, l’historiador descobreix la vida d’una figura polivalent que va saber moure’s amb gran agilitat entre l’àmbit econòmic i polític. A ell se li vinculen empreses i persones com l’enginyer nord-americà Frederick Pearson, amb qui va crear la Barcelona Traction, Light and Power (coneguda com ‘La Canadenca); la Rotary Club, la qual va aconseguir portar a España; el Cercle Català de Madrid; el rei Alfons XIII; la Societat de Foot-ball de Barcelona —precedent del Barça —; els Ferrocarrils de Sarrià; l’inversor Dannie Heineman; Francesc Cambó; l’empresari mallorquí Joan March, amb qui després de la Guerra Civil Espanyola va crear la companyia FECSA.
“Amic Montañès, perles com aquesta ja en resten poques en aquest món… Em quedo amb el projecte. Accepto, i em podeu creure, Montañès, d’aquí a pocs anys farem de Barcelona una ciutat més gran que Buenos Aires […]”, va dir l’enginyer nord-americà Pearson després que Montañès li expliqués entre estudis i plànols el seu projecte mentre contemplaven la ciutat barcelonina des del Tibidabo. Montañes, mogut per la visió d’una Barcelona moderna i electrificada, va convèncer Pearson sobre la seva idea d’impulsar l’electrificació de la indústria catalana aprofitant els recursos hidroelèctrics dels Pirineus. D’aquella conversa va néixer la companyia Barcelona Traction, Light and Power (‘La Canadenca’). D’altra banda, Carles Montañès també va convertir-se en l’impulsor de la línia ferroviària que unia el Vallès amb Barcelona per Collserola, creant l’antecedent de la línia del Vallès dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. “Hem de tenir en compte que Carles Montañès va ser el responsable del canvi de la tracció animal a l’elèctrica en els tramvies”, explica Montclús.
El pas de Carles Emili Montañès per la política
A més de dedicar-se en cos i ànima al món empresarial, Montañès també va ficar un peu a la política. L’any 1915, dins del context de la Primera Guerra Mundial, un submarí alemany va enfonsar el Lusitania, transatlàntic on anava Pearson. Després de la mort del seu company, Heineman i Francesc Cambó van aprofitar per prendre el control de ‘La Canadenca’. En resposta, Montañès va decidir deslligar-se i endinsar-se a la política com a diputat del districte de Vall-de-roures, situat a el Matarranya, on va encarregar-se de les inversions en infraestructures. Arribat el 1919, Carles Montañès va convertir-se en una peça clau del panorama polític del moment. Aquell any, es va produir una vaga a ‘La Canadenca’ que va paralitzar el subministrament elèctric de Barcelona. El rei Alfons XIII, considerant a Montañès com el millor candidat per a les negociacions, el va nomenar governador civil de Barcelona exclusivament per aconseguir posar fi als aldarulls dels treballadors. D’aquella negociació sorgí la implementació de la jornada laboral de vuit hores a Espanya.
El final de Carles Montañès va arribar el 14 de gener de 1974 a Madrid. Allà va ser nomenat president del Cercle Català de Madrid i durant el seu càrrec va aixecar un monument en honor a la sardana al parc del Retiro. Montañès va tenir una vida gairebé centenària i durant tot aquell temps mai va parar quiet. “Sempre buscava nous projectes a fer i perseverava fins a obtenir el que volia. Va tenir molts moments on se la va jugar i, així i tot, va saber tirar endavant. Era un lluitador nat i ho va ser fins al final de la seva vida”, explica Montclús.
