Elena Gadel (Barcelona, 1982) i Eduard Farelo (Barcelona, 1970) formen una de les parelles més estimades -i tempestuoses- de Com si fos ahir. L’exitosa sèrie de la sobretaula de TV3 arriba aquest dimarts al seu capítol 1.000, una fita que només han aconseguit grans clàssics de la televisió com El cor de la ciutat o La Riera amb 1.906 i 1.534 episodis respectivament. Amb aquestes xifres a l’horitzó, El Món entrevista els intèrprets que hi ha darrere de la Noe i el Miquel.
Arriba el capítol 1.000, una xifra rodona i una estabilitat molt difícil d’aconseguir en una sèrie de ficció. A l’equip deu respirar-s’hi moltíssima alegria i expectació.
Eduard Farelo: Estem molt contents perquè aquesta és la sisena temporada, continuem sent líders en la nostra franja i estem per sobre del share mitjà de TV3. Tots aquests són indicatius que la gent continua interessada en les històries d’aquesta colla de personatges. Ens hem allunyat del que era habitual veure i del que s’entenia pel culebrot del migdia de TV3. No sabíem si funcionaria aquesta fómula, però finalment sí que ho ha fet i aquí estem ben còmodes, refugiats de la intempèrie externa.
Mantenir un mateix personatge durant tant de temps és complicat per a les cadenes i també per als actors. S’acaba sentint una mica d’esgotament cap a ells? O encara continuen amb moltes ganes de més Noe i Miquel?
Elena Gadel: Fer això, per mi, és un regal de la vida perquè em considero cantant, sobretot, i m’encanta interpretar un personatge durant sis anys al que veig tan similar a mi en tantes coses. Jo no me’n cansaré mai de fer la Noe perquè rodar cada dia, aprendre’t els guions i estar envoltada d’actors de tan alt nivell fa que mai no deixi d’aprendre. Estic aprofitant tot això per portar-m’ho al meu projecte personal i aconseguir ser cada vegada millor actriu.
Com si fos ahir manté una audiència boníssima que no baixa del 17% de quota de pantalla, el que evidencia que els teleespectadors estan enganxats a tot el que fa aquest grup d’amics. Què té aquesta sèrie? Per què aquest gran èxit?
EF: És difícil, però crec que és gràcies a què l’aposta de TV3 ha estat fer una sèrie propera als espectadors. A més a més, també segueix la tradició de les ficcions de la casa d’incorporar temes que a nivell social formin part del dia a dia i les preocupacions de la societat. Crec que la nostra audiència potencial es mou entre gent més gran de 40 anys i, en aquest sentit, hem aconseguit ampliar una mica més aquesta franja.
EG: Hem de pensar que en la societat ja hi ha marcada una certa tradició de sintonitzar TV3 als migdies per veure la sèrie de sobretaula. Ara bé, també és cert que si no agradés, evidentment la gent no hi seria allà mirant-nos.
EF: Precisament vam haver de lluitar contra aquesta tradició quan vam començar la sèrie, perquè l’audiència estava acostumada a un altre tipus d’històries i no teníem tant de suport. Els guionistes han aconseguit que la sèrie tingui un to amable encara que no defugen les preocupacions, aquesta és una sèrie plàcida de veure a l’hora de dinar.
La sèrie, efectivament, ha anat evolucionant. La primera temporada va estar envoltada de crítiques perquè els teleespectadors consideraven que era massa plana i que la trama creixia poc i molt lentament.
EF: Els guionistes eren conscients que hi hauria un període d’adaptació de l’espectador perquè havien d’entendre aquestes noves dinàmiques i aquest nou llenguatge més proper a la realitat i una mica més afable.
L’any passat va haver-hi rumors sobre la hipotètica cancel·lació de Com si fos ahir, de fet, amb comentaris que deixaven caure que aquesta tardor ja no hi hauria més capítols. Finalment no ha estat així, però d’on va sorgir això?
EF: La televisió, per una qüestió de funcionament intern, necessita tenir en ment altres sèries per si en aquesta demà hi ha un daltabaix inesperat o si deixa d’agradar. Sempre han de tenir una altra sèrie a la recambra, el que no vol dir que no apostin per aquesta. Va filtrar-se que en preparaven una altra i alguns van pensar que això significava que en seria la substituta. Nosaltres, però, estem molt tranquils.
Ara que arriba el capítol 1.000, s’apropa una mica més el rècord dels 1.906 capítols d’El cor de la ciutat. L’objectiu és superar aquesta xifra? Ho veuen viable?
EG: Això ho decidiran els caps, nosaltres no sabem gaire sobre què passarà i quines expectatives tenen tampoc. De fet, els guions no els tenim fins un parell de setmanes abans de l’emissió!
EF: Tant de bo TV3 aconsegueixi tenir un vaixell insígnia com ho era Gent del barri a la BBC, per exemple. No cal que els actors ens quedem aquí durant 30 anys, però sí que seria un motiu d’alegria que les trames continuïn obrint-se, que apareguin nous personatges i que la fidelitat de l’espectador es mantingués per poder permetre que la sèrie es mantingués 20 anys en pantalla. Volem 20 anys més de Com si fos ahir! Tot i que, personalment, crec que d’aquí a 20 anys la televisió tal com l’entenem no existirà ja… però aquesta ja és una altra disjuntiva.
Com s’imaginen l’evolució de la seva relació de parella a la sèrie?
EG: Hem passat per tants colors…
EF: A mi m’agradaria pensar que trobarem motius perquè la història d’aquests dos personatges continuï interessant sense la necessitat que hi hagi un conflicte gros entre ells dos. M’encantaria que fos així, tant de bo. Crec que, encara que tinguem molts alts i baixos, passen prou coses al nostre voltant per tal que la Noe i el Miquel tinguin una relació estable. A mi m’agrada pensar en la parella d’avis d’Up, de la pel·lícula de Disney, perquè crec que són un bon referent per a nosaltres.
La Noe és un dels membres afegits d’aquesta colla que més han evolucionat, tenint en compte que ha passat de ser un personatge clarament secundari a formar part del nucli dur.
EG: Jo estic molt contenta perquè suposo que ho faig sense esperar res, observo molt i estic molt agraïda a ser aquí.
EF: L’Elena s’ha guanyat el lloc per mèrits propis. I això que a mi em van sorprendre quan em van dir que seria ella qui interpretaria el paper de la Noe. Sabia que havia fet d’actriu, però aquest era un personatge amb prou potència per tenir una actriu amb moltes feines enrere. Crec que durant aquests sis anys ella ha crescut moltíssim i n’ha de ser conscient. Té una carrera musical, però ha de tenir en compte que continuarà treballant d’actriu també.
La sèrie és un èxit i els seus personatges formen part de la seva columna vertebral, el que implica que moltíssima gent els conegui i segurament els aturi pel carrer. Què els diuen? Quina és l’opinió generalitzada sobre la seva relació de parella?
EG: Quan el Miquel em va ser infidel a la sèrie, tothom el defensava a ell! A la gent li agrada la parella perquè ens complementem molt, suposo. Com a Noe, i també com a Elena, tinc clar que no em vull separar del Miquel ni de l’Eduard perquè he trobat algú amb qui m’entenc. És un company meravellós amb qui és fàcil treballar-hi i és molt guai treballar junts. Espero que només ens facin passar per problemes petitons, si us plau. Sentim molt afecte i amor cap a aquesta parella.
EF: Som dos personatges que no tenim res a veure l’un amb l’altre en la manera de plantejar-se la vida ni en els objectius, però s’entenen com a parella i la nostra complicitat traspassa la pantalla. Noto que hi ha una certa estima cap a aquesta parella perquè cada vegada que hi ha hagut un petit o gran conflicte, la gent de seguida t’ho fa saber. Ens diuen que no ens separem i els hem de tranquil·litzar sense poder dir gaire cosa al respecte.
Com si fos ahir, Eufòria, la carrera musical… Com s’ho fa per gestionar-ho tot alhora? S’ha de dir que sí a totes les ofertes per aprofitar el moment?
EG: I soc mare de dos nens petits, a més a més! No tinc ni idea de com m’ho faig, sincerament. Reconec que últimament estic bastant saturada… Però no puc evitar-ho. Molta gent em diu que aprofiti el moment, però no és això. És el meu cos que em porta cap aquí! Si ho faig també és perquè tinc una família al meu voltant que m’ajuda, els pares, sogres i sobretot la meva parella amb qui ho fem tot al 50%. Això per desgràcia no ho pot dir tothom i li estic agraïda.
Les vides privades dels actors acaben influint, moltes vegades, en els guions. En el cas de l’embaràs del personatge de la Noe, va venir marcat per la seva gestació a la vida real? Les trames s’acaben adaptant davant de circumstàncies com aquesta?
EG: Efectivament, en aquest cas sí. Però no només l’embaràs, poc abans també van haver de canviar la trama del meu personatge perquè vaig tenir un accident de moto i, de manera totalment inesperada, vaig haver d’estar bastant de temps sense poder gravar. Va ser tot plegat una bogeria. La relació amb el Miquel estava plantejada en un principi com una relació més estable i, en veure que hauria d’estar de baixa durant un temps, van haver d’inventar-se amb molta habilitat una separació.
EF: Jo recordo que el dia que gravàvem el nostre casament, l’Elena tenia una panxa gegant i tots patíem perquè van ser moltes hores de rodatge. La veies vestida de núvia amb aquella panxa…
Què canviarien de la sèrie si els donessin total llibertat? Li falta alguna cosa?
EF: Per demanar, jo demanaria 1.000 capítols més i que TV3 decideixi doblar el pressupost de totes les ficcions.
EG: Jo estic d’acord amb ell, m’hi subscric 100% al que ha dit i així no em mullo!
