Roger Berruezo (Maçanet de la Selva, 1985) ha destacat com un exitós actor de teatre musical, una passió que compaginarà a partir d’ara amb la música en català. El protagonista de l’adaptació de Pretty Woman, Mar i cel o Company ha estrenat Tornar a volar junts, una cançó amb la qual inicia la seva aventura en solitari. En pocs dies ha aconseguit més de 27.000 visualitzacions, així que sembla que la incursió en aquest món està sent bona. També se l’ha vist en sèries d’Antena 3 i TVE. El Món parla amb ell per esbrinar si canviarà totalment la pantalla pels micròfons.
Nerviós i emocionat per aquesta nova faceta professional?
Aquesta és una d’aquelles coses que afegeixes a la llista de tot el que vols fer a la teva vida. Començar aquesta aventura em fa molta il·lusió i estic molt emocionat, sobretot pel fet de cantar un primer tema en català perquè el trobo a faltar. Treballo bastant a Madrid i faig moltes coses d’audiovisual en castellà, així que m’agrada molt poder cantar en la meva llengua. Sempre he parlat català a casa amb els meus pares i estic content d’aquest inici. No sabem cap a on anirà i cap a on volarem, però de moment hem arrancat el vol.
Es tracta d’un renaixement?
No m’esperava gens poder fer això i, de sobte, vaig emocionar-me i em va canviar tota l’energia. Potser sí que és un renaixement. Fins ara teníem el Roger que fa musicals, el Roger que fa teatre, el Roger que fa alguna sèrie… aquest és un Roger que canta en solitari i que tinc ganes d’experimentar.
Havia fet algun concert més íntim amb covers d’altres artistes. Per què arriscar-se a fer aquest canvi ara?
De concerts intimistes amb unes cent persones de públic n’he fet bastants, sobretot amb el meu guitarrista i la percussió. M’agrada molt xerrar i en els concerts m’enrotllo màxim, dic les meves ximpleries i la gent riu. I si ho faig ara és perquè em va sorgir l’oportunitat. Vaig deixar anar la pregunta a la persona adequada en el moment adequat perquè crec que no perdem res per preguntar. Em van dir que en podríem parlar, que ho negociaríem després de Reis. Mai no havia desitjat tant que arribés aquell dia! Va ser el millor regal de Reis. Hem començat amb aquest tema, però estem treballant en un segon i en un tercer.
Què pot aportar vostè com a cantant? Entra a un món amb moltíssima competència.
Crec que jo puc aportar la veritat que sempre m’acompanya. Sempre intento expressar una veritat real i crec que aconsegueixo una proximitat amb aquell que em veu o escolta, confio poder aportar alguna cosa diferent. De moment no duré les ungles llargues i els tops aquests curts i moderns. Molts amics em diuen que soc un nen antic perquè m’agrada més la música de fa anys, de fet. Soc més aviat clàssic.
Quin és l’estil del Roger Berruezo?
El meu estil musical encara s’està buscant. Com que no tinc un perfil molt clar, aquesta és una cosa més difícil de trobar. Sí que és cert que em sento més còmode en registres crooner, un estil en què la veu estigui més present i neta sense efectes o gaire postproducció.
És aquest el futur que vol? Centrar-se exclusivament en la música? O la compaginarà amb el teatre musical?
No vull centrar-me en això, no vull deixar el teatre musical. De fet, aquest setembre torno amb Pretty Woman a Madrid. La meva idea és compaginar les dues feines, encara que no sigui fàcil. No és senzill ni per a mi ni per a la discogràfica. El cantant que només es dedica a això té l’agenda disponible per fer tota la promoció que calgui, mentre que jo ho tinc difícil per trobar un forat o una data. A més a més, el públic potser es pregunta què vull fer jo ara. En què quedem? Soc cantant o actor? Doncs mira, si em deixen fer-ho tot… Jo ho intentaré.
El videoclip està gravat al Pantà de Sau en un moment de sequera extrema, el que fa que les imatges siguin impactants.
No li he dit a ningú això, però abans d’aquest primer tema en vaig fer un altre. En aquesta demo original, vam anar a gravar al Pantà de Sau perquè vaig veure que el terra estava molt sec i em va cridar molt l’atenció. Teníem més localitzacions, per això, per exemple una casa d’aquestes modernes amb una infinity pool. El problema és que les imatges al Pantà no encaixaven amb aquestes de la casa, eren massa potents i massa èpiques. Vam començar a gravar allà pensant en aquell altre tema, però finalment no va sortir. Quan vam gravar-ne el d’ara, vaig recordar que tenia les imatges del pantà i que, en un moment concret, obria els braços i allò anava bé amb el títol Tornar a volar junts. Vaig pensar que podríem aprofitar-ho i vam acabar anant al Pantà quatre o cinc vegades més per fer aquest videoclip. Són unes imatges molt potents que, per sort, ja no es poden repetir perquè ha plogut i anem veient com està pujant l’aigua.
Se sent més fràgil i vulnerable en aquesta faceta?
Em passa molt. Ara que començo a concedir entrevistes, em sento més nerviós que mai. Sempre he estat acostumat a parlar d’espectacles en els quals treballo i m’ha estat fàcil de defensar, però ara parlo de coses íntimes i em sento més despullat o vulnerable. Alhora, però, és molt maco.
Aquest senzill parla de la possibilitat de tenir una segona oportunitat. Expressa sentiments propis aquí?
Crec que cadascú, per sort, pot trobar un significat a cada cançó i portar-la al seu terreny. En aquest tema, una parella et demana una segona oportunitat, però tu creus que no és el moment. És curiós aquesta cosa de la música, que és nova per mi, que fa que un tema pugui ser estiuenc i mogut, mentre que la lletra és més malenconiosa. La música et porta a ballar mentre que, allò que diu, no és de ballar.
Està preparant altres cançons, ens ha dit. Seran del mateix estil?
El segon tema que estem fent ara, per exemple, és més electrònic. Estem buscant i trobant l’estil i el camí encara.
El seu primer single és en català. També ho seran les altres cançons?
De moment sí. La idea és fer-ne alguna altra en castellà, per això, i potser una en italià perquè m’agrada molt. En anglès segurament no, tot i que se’m doni bé, perquè no crec que aquest sigui el lloc de fer temes en aquest idioma perquè pot quedar una mica estrany. Qui sap, per això. Estic obert a fer-ho tot, encara que tinc ganes de començar en català.
Per què en català? Com a reivindicació? O, simplement, perquè s’hi sent més còmode?
És important reivindicar la música en català i, de fet, la meva discogràfica vol apostar molt pels cantants d’aquí i potenciar l’artista més català. No ens hem d’oblidar, per això, que aquest és un mercat molt extens i qui sap… potser d’aquí a un temps faig la versió en castellà del primer tema que he tret. Els estils també són diferents depenent si ho fas en català o en castellà. Ahir, per exemple, sentia un cantant que feia un català amb una mena d’accent anglès. Per què no pot vocalitzar? Què està fent? Al final, un llibre o una cançó ha d’enviar un missatge i ha d’arribar bé. Si no vocalitzes i no fas entendre què dius, doncs el missatge no arribarà.
Considera que cal continuar apostant per la música en català? Quin moment travessa la indústria ara que intenta fer-s’hi un lloc?
Crec que comença a haver-hi molts cantants catalans. TV3 ha potenciat que hi hagi més artistes catalans molt i molt joves amb Eufòria, que ha generat un boom. Els nous artistes catalans són molt joves i canten tots igual, fan cançons molt similars i van massa al mateix. Hauríem d’experimentar altres estils o altres maneres de fer. I, sobretot, sense oblidar que no tot és la Rosalía.
Què en pensa de la seva faceta d’actor? Ha treballat per a productores importants i amb gent tan rellevant en el sector com Àngel Llàcer o Manu Guix.
Vaig començar a estudiar Disseny gràfic i, un dia, un concurs en un karaoke em van portar a presentar-me al càsting d’un musical. Dos o tres dies després, em van donar l’oportunitat de veure’m com a protagonista i vaig decidir deixar-ho tot i començar a estudiar comèdia musical a la Coco Comín. Un any i mig després, vaig estrenar el meu primer musical amb l’Àngel Llàcer i el Manu Guix al Coliseum de Barcelona. Des de llavors, que seria el 2008, he tingut la sort de fer-ne molts i, entremig, he anat fent sèries i pel·lícules. Em sento molt afortunat i agraït.
Hi ha més feina a Barcelona o a Madrid? On passa més temporades?
Ara mateix no visc ni a Barcelona ni a Madrid, estic sempre de viatge entre totes dues. Tinc els meus pares a Maçanet de la Selva, que és on tinc totes les coses que vaig movent en els trasllats. Quan vinc a Barcelona intento quedar-me a casa d’algú, si veig que és poc temps, i ara torno a Madrid i estic buscant pis allà perquè serà una llarga temporada. Tinc ganes de tenir la meva base, per això, però és difícil. He treballat més a Madrid a nivell audiovisual, encara que a Barcelona he fet més música.
Ha participat en sèries a Antena 3 i a TVE, però vostè lamenta no haver treballat mai TV3.
No he estat mai a TV3, ho he intentat alguna vegada i mai no ha sortit l’opció, és una cosa molt estranya. No sé per què, però confio que el meu camí sigui encara molt llarg i que hi hagi temps de poder fer-ho… Aquesta també és una més de la meva llista de coses a fer, poder treballar en català i fer alguna sèrie o pel·lícula en aquest idioma. Molta gent em pregunta per què no he fet res a TV3 quan he estat a Mar i cel, que és el musical a Catalunya, he fet Cop de rock i un munt de coses. Doncs no ho sé. Segurament et veuen i senten tant en castellà, que no creuen que siguis català i no et truquen. A vegades ho penso, que hauria d’estar més present a les xarxes socials en català perquè és el que ara funciona.
També estem en un moment en què la gent jove va molt forta i a TV3 volen gent jove per a tot, però també a la resta de món audiovisual i en els musicals també està començant aquesta dèria. Ja no tenen actors de vint-i-pico o trenta que fa veure que estan a l’Institut. Ara volen gent jove de debò i jo, ara mateix, ja no dono per jove-jove però tampoc per a algú gran. He treballat a productores catalanes i espanyoles. Estar amb l’Àngel Llàcer va ser molt divertit, és un personatge que ja el coneixem. Amb el Manu Guix també va ser molt especial perquè l’admires. Espero tornar amb ells en algun moment.
Ha fet teatre musical a Madrid i Barcelona, aquí costa més que funcioni?
És una pena, però a Barcelona està costant cada vegada més. La gent no va tant al teatre o és diferent, però el canvi de lloc es nota molt. A Madrid hi ha un boom important des de fa temps. Hem estat una temporada al Teatre Apolo d’aquí i ha costat una mica d’omplir, a Barcelona la cosa està més difícil. Mentre que allà a Madrid tens la Gran Via amb una vida increïble durant vint-i-quatre hores al dia i és un món completament diferent. Vaig estar-hi allà quan vaig fer Ghost abans de la pandèmia i va ser una passada. Tinc ganes de tornar a Madrid ara al setembre perquè fer la funció amb el teatre ple canvia molt.
8
