Laura Rosel: “Cap director d’un programa o mitjà gran es lliura de la pressió política”

Heu passat la primera prova al capdavant d’El Matí de Catalunya Ràdio amb nota, millorant l’audiència de l’any passat i sumant 37.000 nous oients. Satisfets?

Procuro no esperar res d’aquest examen, ni de l’EGM ni quan estava a la tele de la dada d’audiència de l’endemà, que és molt cruel. Ara, en aquest cas, molt satisfeta perquè el repte era i és molt difícil. Ens hi vam posar a corre-cuita, vam muntar el programa en quinze dies en ple mes d’agost, perquè amb l’equip ens hem conegut davant del micròfon i perquè el llistó estava i està molt alt. Per tant, no només no perdre audiència sinó guanyar-ne és un reforç positiu molt potent, una injecció d’energia per construir la nostra aposta, perquè encara no estem fent el que tenim al cap.

I què teniu al cap?

S’han de polir moltes coses. Jo mai no surto contenta del programa, encara no estem fent un programa rodó. I això trigarà.

Els números no són el més important però són un element de pressió sobre l’equip i sobre el mitjà. Si un programa no té bona audiència es considera un fracàs.

És cert que els números són importants perquè decideixen moltes coses, i per a les empreses són rellevants per moltes raons. Però jo no puc treballar només en base als números. Si no tens bons resultats, la gent pot entendre que, més que fer-ho malament, és que el producte que fas no funciona. En tot cas, de pressions n’hi ha moltes, i l’audiència n’és una més. Tens la teva pròpia pressió per fer-ho bé i no fallar, després, donar a l’audiència el que es mereix de part d’un servei públic, la pressió de l’equip, que tothom tingui el seu espai i pugui fer allò que més el posi en valor i que exerceixi el periodisme, i la pressió de la casa, perquè la direcció fa una aposta amb el programa, i espera un bon resultat i un bon producte. I la competència.

El Món a Rac1 té 179.000 oients més que El Matí. Heu de córrer molt per atrapar-lo, o fer una cursa de fons. Com viviu aquesta pressió?

Hem retallat distància, sí, però aquesta retallada pot trigar anys a fer-se efectiva, perquè la distància és molt gran i Rac1 porta una inèrcia de molts anys de lideratge i uns equips molt consolidats. A un equip que acaba de començar, com és el nostre cas, no li pots demanar que retalli aquesta distància de cop.

Ser un mitjà públic té un plus de responsabilitat social i de control democràtic al Parlament. Certes llicències que potser atraurien més audiència no us les podeu prendre.

Sí, tens una sèrie de servituds pel fet de ser una empresa pública, que t’obliga a tocar obligatòriament una sèrie de tecles i a tenir certes prevencions. Perquè un mitjà públic és de la gent, no és de ningú dels que estem aquí.

Heu fet l’estrena en plena pandèmia de la Covid-19, on la informació de qualitat i el rigor són clau per no generar alarma i alhora generar responsabilitat social. Com heu plantejat la gestió d’aquesta informació?

Critiquem molt els polítics per com estan gestionant la pandèmia des del punt de vista de l’acció política, però nosaltres, els periodistes, també hem de fer autocrítica, perquè no ho hem fet tot bé. Al principi, quan els metges ens deien que això només era una grip, nosaltres recollíem aquest testimoni i no el posàvem en dubte. Per tant, hem de fer autocrítica professional. I a l’abril-maig, el 90% dels continguts que fèiem eren sobre coronavirus. Vam saturar, fins que la gent ens va dir prou i aleshores vam començar a obrir el focus. Per exemple, no hem incorporat fins ara la visió de les ciències socials, i no crec que una pandèmia es pugui gestionar només des del punt de vista sanitari. Què diuen els psicòlegs, els sociòlegs i els antropòlegs? Què diu la filosofia de com ens marcarà com a humans aquesta crisi? La pandèmia ho complica molt tot, però hem de ser molt crítics amb nosaltres mateixos per com treballem. Ens equivoquem molt i no passa res per reconeixien-ho. 

De fet, poc s’esperava vostè tenir una polèmica amb un científic si no hi hagués hagut la pandèmia. Després que l’epidemiòleg Oriol Mitjà atribuís les morts per Covid-19 a la incompetència del Govern i de la consellera de Salut, vostè va fer un editorial denunciant que aquestes acusacions no ajuden a donar un missatge de tranquil·litat a la població. De cop, les xarxes socials van bullir amb el debat sobre si un mitjà públic pot posicionar-se o no. Vostè no té dret a opinar, per treballar en un mitjà públic?

Si algú encara pensa que els periodistes no tenim opinió, que miri qualsevol mitjà i veurà que tots en tenim i fem la nostra feina en base a l’opinió que tenim. Que la facis més velada o menys… però en el moment que tries una notícia per davant d’una altra, per exemple, ja hi ha un criteri subjectiu. I què passa amb l’opinió als mitjans públics? És cert que els treballadors dels mitjans públics hem de ser més continguts en l’expressió de la nostra opinió, però hi ha un espai, l’editorial d’El Matí de Catalunya Ràdio, i és un debat antiquíssim que ja es va superar en l’època de l’Antoni Bassas, on s’ha de marcar una línia que és la del programa i de la directora del programa. Aquest espai està reservat explícitament per a l’opinió. Estic tranquil·líssima, aquest debat és caduc, fa molts anys que s’ha superat. 

Mitjà també va dir que aquell editorial no l’havia escrit Laura Rosel, insinuant que vostè treballa al dictat del Govern. Si vostè no fos una dona jove, s’hauria atrevit?

Tinc dubtes, sí, no només que ell ho hagués dit, sinó també de la reacció que hi va haver, un linxament a les xarxes socials. Canibalisme entre usuaris i companys de professió. Va ser molt exagerat. Per a alguns pot ser l’excusa fàcil, però si jo hagués estat un home de és de 50 anys, dubto molt que s’hagués inflamat així aquest tema. 

Oriol Mitjà es va disculpar en públic. Ho va fer també en privat?

Sí. Ell em va dir que no era conscient del que implicava el comentari que havia fet que m’havien dictat l’editorial. Tan bon punt acabo el programa aquell dia, jo el truco i li dic que n’hem de parlar. Però sí, ell em falta el respecte com a professional, és una acusació molt greu. Jo en cap cas li falto el respecte a l’editorial, al contrari, el poso en valor com una de les autoritats en la matèria. Penso que estem tots molt estressats, mai havíem conviscut tant en l’esfera pública periodistes, polítics i científics, i de vegades aquesta confluència genera conflicte.

Al còctel de pressions se li ha de sumar la pressió política. Com la gestioneu?

La pressió política la té qualsevol programa de referència. Cap director d’un programa o mitjà gran es lliura de la pressió política, una pressió que ve de tots els partits. De tots els partits. No sé si algun dia els periodistes ens hauríem de plantar i fins aquí. No cal que rebi tantes trucades i missatges exigint per què no has entrevistat tal polític o per què has triat aquest titular. Però mentre no ens plantem, els mitjans públics estan sotmesos al control del Parlament i tots les partits tenen una comissió de control on poden passar comptes. A la ràdio es porta un registre de quantes entrevistes es fan i quantes peticions d’entrevista, perquè de vegades no te les donen. Hi ha partits que sistemàticament tenen problemes d’agenda i no poden posar el seu polític… Per tant, es pot auditar la nostra pluralitat, i els directors de la ràdio, de TV3 i de la CCMA se sotmeten al control del Parlament de forma periòdica. Per tant, és allà on s’han de derivar les pressions que vulguin fer.

Som a les portes d’un nou període electoral. Novament, el criteri professional en els mitjans públics quedarà embargat durant quinze dies per les quotes i la regulació dels blocs electorals. Com a periodistes, els polítics ens imposen un estat d’excepció. Com viurà aquest fet?

La temporada passada ho vam viure amb el Catalunya Nit i les eleccions espanyoles, però les del Parlament són de molt més impacte. M’inquieta molt aquest embargament del criteri periodístic, que durant un període no sigui el periodista qui decideixi com a professional quin pes dona a cada informació. És preocupant. Complirem les normes, perquè estem obligats a fer-ho, i encara és més preocupant com es farà la distribució de temps d’informació. El nostre pla de cobertura s’està discutint ara, i tinc molta curiositat per saber com resolen la situació entre JxCAT i el PDeCAT, perquè haurem de donar cobertura a JxCAT, però aleshores Vox també demanarà tenir espai.

Vostè què faria?

Crec que el gruix de periodistes estem d’acord que Vox ha de tenir la mínima presència política, perquè és un discurs tòxic, que fa mal a la societat. No em voldria trobar a la pell dels qui han de dissenyar el pla de cobertura dels mitjans públics en aquestes eleccions, perquè és molt complicat.

Per cert, ha sentit grinyolar l’engranatge de Catalunya Ràdio a què feia referència Mònica Terribas quan va anunciar que plegava?

La Mònica Terribas marxa després de set temporades fent aquesta denúncia. És la seva història, el seu recorregut. El meu és un altre. Jo fa tres mesos que he aterrat, parlem d’aquí a set anys si voleu. He de construir la meva història en aquesta casa en base al recorregut.