Mireia Cabero (Barcelona, 1977) és experta en psicologia positiva i benestar emocional. Psicòloga i psicoterapeuta de formació, fa més de vint anys que es dedica a estendre a fomentar l’educació i la cultura de les emocions. Ferma defensora de l’autoconeixement com a mètode de vida, Cabero també ha fundat la consultora Cultura Emocional Pública, la qual ofereix assessorament sobre polítiques públiques i corporatives en pro del benestar emocional. Des d’un vessant més enfocat a l’educació, pilar essencial del desenvolupament personal de la societat, també és professora als Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). En aquesta entrevista amb El Món dins de la campanya Units per la Salut Mental –i amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, que es commemora aquest divendres, 10 d’octubre–, Cabero reflexiona sobre l’autoconeixement, el creixent estrès al qual està sotmès la població catalana i la influència “negativa” de les xarxes socials en l’adolescència.
Benestar emocional és un concepte molt ampli. Com el definiria?
En primera instància, és una experiència emocional. I, si és una experiència emocional, també és psicològica. Per tant, té a veure amb la interioritat de la persona, amb la seva mentalitat i el seu sentir. El benestar emocional ens parla del fet d’estar bé, però també, fins i tot, quan no estàs bé, ens parla de tenir recursos per estar-ho. El concepte ha evolucionat des de, simplement, estar bé, fins a tenir la competència i la solvència humana de poder-ho estar si la vida es desajusta o em desajusta a mi. És a dir, ens podem trobar en un moment vital difícil i, malgrat tot, dir que estem emocionalment bé, perquè ens sentim segurs i amb recursos davant d’aquesta experiència que desequilibra i desestabilitza. En el benestar emocional, no hem d’anar a buscar emocions positives exclusivament, perquè limita molt l’experiència.
És a dir, no és la mal anomenada recerca de la felicitat, sinó tenir les eines per entendre les teves emocions.
Hi ha dues baules. La primera té a veure amb la comprensió, que prèviament requereix consciència. Un cop conscient, ve la comprensió. Quan hem complimentat la baula de la consciència, ja tenim un 50% de la feina feta, però ens falta la següent baula, que és la de l’autogestió. Sense autogestió no en tenim prou, perquè només comprenem. Comprendre em permet llegir [les emocions], però si després no acciono sobre el que soc conscient, no en tenim prou. Ens quedem a mitges. No passa res, però ens hi quedem.
S’ensenya a la societat a autogestionar-se les emocions?
A mi no me’n van ensenyar, tot i que vaig anar a una escola religiosa, i allà sí que educaven la interioritat, però des del seu prisma. Però pensem en les noves generacions. Les escoles d’avui tenen una consciència més àmplia i plena que educar canalla no és només fer-los solvents tècnicament, que això els farà solvents econòmicament en un futur, sinó també fer-los solvents emocionalment. Ho estem començant a veure. El professorat i els equips directius s’estan formant, i ara tot just comença a haver-hi programes sòlids. Dic a l’escola, però també estaria bé fer-ho extensible a la universitat i a les empreses. Anem tard, i anar tard en això és un risc. Tenim dades com mai d’autolesions, d’intents de suïcidi infantil i juvenil, a l’edat adulta estem hipermedicalitzats pel que fa als psicofàrmacs… Ho hem fet molt malament com a societat. Ho podríem haver fet millor si haguéssim sigut conscients que el benestar de la població no és només assistencial.
A què es refereix?
És a dir, s’ha de poder trucar al telèfon de suïcidi. I això està molt bé, hi ha de ser. Hi ha d’haver unitats específiques d’ansietat i depressió, clar, però algú ha d’educar la població sobre com estar bé emocionalment. Això no és assistència, és promoció i prevenció. I és aquí on l’educació suposa una peça clau. Les persones que prenien decisions en matèria de salut pública han tingut una mirada molt antiga, molt assistencial. Ho han sabut veure massa tard.
En quin moment es produeix un canvi de mirada?
La pandèmia de la Covid ho va accelerar, perquè ens vam fotre una hòstia socialment. I les dades evidenciaven que havíem de prendre decisions. Jo avui dia, que un dels meus projectes és Cultura emocional pública [una organització independent que treballa per al benestar emocional de les persones i les organitzacions, com expliquen en la seva pàgina web], que treballem per la socialització a nivell fundacional de l’educació emocional, els meus interlocutors directes són de l’entorn polític on prenen decisions. Quan mostrem evidències científiques, encara veiem reticències a invertir diners en aquest aspecte, perquè no s’hi veuen resultats directes. L’educació necessita temps. Jo crec que hi ha moltes incoherències i moltes decisions mal preses, perquè no respecten el principi que construir persones amb interioritat solvent requereix un procés educatiu. Quan deixem el desenvolupament emocional a l’atzar, la vida ens ho demostra. Tenim dades absolutament terribles en aquest sentit. No ens ho podem permetre ignorar-ho.
O sigui, la clau és començar a treballar el desenvolupament emocional des de ben petits.
Les famílies i l’escola poden ser el primer pas, però també pot ser la mateixa comunitat. És a dir, la mateixa societat que ho comença a veure. Que no s’hagi de trucar al telèfon del suïcidi -que cal poder fer-ho, perquè salva vides-, sinó preocupar-nos d’anar fent un aprenentatge de bons hàbits emocionals, que això també salva vides.
Al principi de l’entrevista em comentava que el benestar emocional no comporta cercar, només, emocions positives. Un estudi recentment elaborat per Cigna Healthcare Espanya alerta que el 68% dels treballadors catalans desenvolupa conductes poc saludables a causa de l’estrès a la feina. Aquest, però, no és l’únic. Un estudi de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAPJGol) també relaciona l’augment de les temperatures amb un increment de l’ansietat. Hem d’aprendre-hi a conviure?
Hem d’aprendre a posar límits i, a part, aprendre a conviure amb l’estrès. Hi ha dos tipus d’estrès: el distrès i l’eustrès. Quan és positiu [és a dir, el que es coneix com a eustrès], que arriba com a emoció, ens prepara per a una situació, com per exemple si tinc una L davant quan vaig amb cotxe, doncs no posar-me a 220 km/h [ironitza]. Ara bé, hi ha un altre estrès [el distrès] que és el resultat del fet que el meu sistema psicològic i físic està sostenint més del que pot sostenir. Per tant, en aquest cas, el primer pas és adonar-se’n, i el segon és accionar en la direcció de no sostenir tant. Avui en dia, però, sembla impossible perquè l’exigència és a tot arreu: anar a la feina, les famílies, les dones, que estem travessades per semblar les supertot… Hem d’aplicar una mirada més essencialista. Veure que sí que és essencial per a la nostra vida per sostenir-ho, i veure què es pot deixar anar. I sempre hi ha estressors que hi són, com un trasllat, una mort… I amb aquests sí que els hem d’aprendre a gestionar. Com més ens coneixem, més fàcil ens és discernir.
Tenint en compte aquesta tendència creixent a viure amb estrès, la gent ha de dedicar més temps a l’autoconeixença?
Sí, sens dubte! Tenim dues dimensions com a persones: la dimensió de l’exterioritat, com em comunico i les decisions que prenc; i una dimensió interior. Segurament no importen a parts iguals, sinó que importa més la interior que l’exterior. En canvi, vivim com si aquests percentatges fossin a l’inrevés. Vivim hiperconnectats, no només per les xarxes socials, però també. És important aturar-nos, mirar endins i saber-ho llegir. Moltes vegades, a les consultes ens trobem amb persones que s’han aturat a mirar dins seu, han vist coses que no estan de la manera que haurien d’estar, però que després no saben llegir-ho. I aquí correm un gran risc. Quan visc molt més cap enfora [és a dir, potenciant la dimensió de l’exterioritat], puc escollir la meva vida i prendre decisions a través d’objectius que no acostumen a ser els meus. Són interessos de marques, polítics, publicitaris… Viure la vida d’acord amb uns objectius dels altres és un problema sempre. En la mesura que les meves decisions i el que l’entorn m’ofereix ho passo pel meu sedàs crític, de les meves preferències i prioritats, tinc una garantia més elevada de poder encertar les meves decisions.
Vostè menciona la hiperconnectivitat, també a conseqüència de les xarxes socials, com un factor negatiu. Les xarxes tenen un gran impacte emocional, especialment per a la gent més jove…
La canalla ha après a viure en un aparador. A estar dins aquest aparador i mostrar-s’hi. I quan estàs dins l’aparador, el que vols és que et comprin. Això els sotmet a una pressió molt gran en un moment en què la seva identitat encara no està del tot definida. Pot estar-ho una mica, però també és un moment en què la mirada de l’altre ens qüestiona molt, i, per tant, les identitats salten pels aires quan no caldria perquè ja estava, més o menys, consolidat. Les xarxes socials no són el millor escenari per a quan t’estàs construint com a persona. No és positiu estar tan pendent de la mirada de l’altre. A mi m’han enganxat gran, però en les que em venen al cap, la mirada de l’altre és una constant. Aquesta canalla que, quan es visibilitza de cara enfora, rep aplaudiments o indiferència i pot comparar-se amb els aplaudiments que reben els altres, amb el cos de l’altre o amb els viatges que fa, es pregunta moltes coses… I una de les carreteres errònies és començar a dubtar d’un mateix. Dubtar d’un mateix està molt bé, però a l’extrem, no ens ajuda en res.
S’han de regular les xarxes socials?
Jo les prohibiria. No he trobat cap estudi psicològic del desenvolupament i psicopedagògic que ens digui que les xarxes els ajuden. No parlo de Google o un ChatGPT, que t’obre món, tot i que també ho limitaria, però a les xarxes socials, en quin moment ens ha semblat bona idea que hi participi canalla de deu i onze anys? Hem de pensar que el cervell no està construït com el d’un adult fins als 22-24 anys. Quan el cervell no està construït, hem de facilitar que tingui les millors condicions per desenvolupar-se. Les xarxes socials estan als antípodes de les millors condicions. Si algú ens pogués demostrar que ajuda al seu desenvolupament, que és per al que ha de servir l’etapa d’infantesa i de joventut, ho valoraria, però no he llegit cap estudi que puguem validar i que tingui una mirada psicopedagògica que afirmi que les xarxes són un encert.
Però tampoc interessa prohibir-les o limitar-les.
No interessa. Als pares tampoc els interessa, perquè els fills s’emprenyen. En quin moment ens han dit que als fills els hem de tenir sempre contents? La nostra responsabilitat no és tractar un fill com un amic que volem tenir content, sinó que és educar-lo. Llavors, els pares no ens atrevim a posar segons quins límits perquè després els fills no ens parlen durant deu dies. També se’ls ha d’educar en la consciència que hi ha vegades que no tens ganes de parlar amb algú perquè sents que t’ha fallat o t’ha frustrat molt. I ja et tornarà a parlar, no passa res. Però no només a les famílies. A les marques no els interessa gens eliminar les xarxes, necessiten youtubers que interpel·lin la canalla perquè s’estiguin quatre hores, si pot ser, connectats a les barbaritats que els diuen. Jo tinc adolescents a casa, i creixen en una societat en què un youtuber, amb un criteri molt qüestionable i uns interessos molt vinculats a unes marques, o fins i tot a partits polítics, els venen un discurs. Han crescut veient normal que gent d’aquesta mena cobri 18.000 euros al mes.
